"Contes" amb Josep Font i Via. El rei ha tornat a Barcelona. Els articles d'Oriol Junqueras i Jordi Sánchez. L'indult...una estafa?

 

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 17 de juny de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Josep Font i Via, informàtic i escriptor

Lourdes Escardívol,  mestra, exSN ANC

Gerard Sesè, periodista. Responsable de comunicació del Consell x la República

Davantal

“Agafem la Declaració de Pedralbes, aterrem-les i comencem a caminar.” Així s’expressava el president de la Generalitat, Pere Aragonès, en la inauguració de les jornades econòmiques del Cercle d’Economia..

No sé si recordeu la Declaració de Pedralbes... El 20 de desembre de 2018, el govern de l’Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya van acordar una declaració conjunta de quatre punts. Els recordem::

​1. Reconeixement de l'existència d'un conflicte sobre el futur de Catalunya

2. Aposta per un diàleg efectiu que vehiculi una proposta política que compti amb un ampli suport en la societat catalana.

3. Potenciació dels espais de diàleg que permetin atendre les necessitats de la societat i avançar en una resposta democràtica a les demandes de la ciutadania de Catalunya en el marc de la seguretat jurídica.

4. Esforç de totes les institucions, actors polítics i ciutadania en la via del diàleg.

Com podeu observar paraules abstractes que de fet, no diuen res: conflicte sobre el futur...Diàleg efectiu... espais de diàleg... proposta política... resposta democràtica en el marc de la seguretat jurídica...

En l’època medieval aquesta manera d’expressar-se emetent paraules sense un sentit clar i defensar-les com si el tinguessin, en deien “flatus vocis”. Doncs, bé, el ”flatus vocis” al segle XXI continua formant part del llenguatge dels polítics.

Els articles d’Oriol Junqueras i Jordi Sánchez, el retorn a la Declaració de Pedralbes, la fotografia del president de la Generalitat amb Felip VI, el president del Cercle d’Economia, encapçalant el llistat dels que aposten pels indults són uns indicadors molt clars que una bona part de les elits catalanes, polítiques, socials i econòmiques han posat en marxa l’ofensiva per debilitar el moviment independentista, girar full de l’1 i l 3 d’octubre per tornar a l’autonomisme i esperar temps millors. Ara, ens diuen veladament, no és el moment...que és l’equivalent d’aquell “Això ara no toca” del president Pujol.

Tot plegat, indult inclòs, no posarà cap final al conflicte històric entre Catalunya i l’Estat espanyol que comença, fa uns quants segles, quan s’engega el projecte imperialista de la gran Castella.

Sense oblidar ni per un moment els més de 3.000 represaliats, els exiliats... Francisco Garrobo i Adrian Sans, els activistes que poden entrar a presó en qualsevol moment. Ni tampoc el cas més recent i que ens demostra que la repressió no té aturador, el de Marcel Vivet condemnat a cinc anys de presó, amb la Generalitat exercint també el paper d’acusació.

Vivim moments complicats... potser no tan complicats com els que els ha tocat viure als personatges dels contes de Josep Font i Via.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem! 

Final

La frase de la setmana del que va ser líder de la Unió Soviètica després de Stalin, Nikita Khrusxov

“Els polítics són iguals a tot arreu. Prometen de construir un pont fins i tot allà on no hi ha cap riu.”

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili, Avui amb un record especial per a l’activista Marcel Vivet que ha estat condemnat a cinc anys de presó.

Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

On és la veritat i on és la mentida? (Pensaments o elucubracions a l'entorn del procés d'independència)

 

Després del batibull que es va muntar amb la maleïda frase de Jordi Sánchez en l’article “L’1 d’octubre no va ser un error” (i sobre el que ja vaig expressar la meva opinió)  avui, el secretari general de Junts x Cat ha dit que se l’havia mal interpretat i que havien manipulat les seves paraules.

Ara, remarca que “l’objectiu del referèndum del Primer d’Octubre era la independència” i que mai va dir el contrari. La meva capacitat de comprensió lectora deu estar minvant perquè ja em direu quina pot ser lai interpretació del la frase que va escriure: “Sóc dels qui creuen que l’1 d’octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per a assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència.”

No és la primera vegada ni serà la darrera que un polític manifesta que se l’ha mal interpretat. És el popularment es defineix com “la culpa és del missatger” o quan metafòricament es demana “no mateu el missatger”.  

Més val no parlar-ne gaire més... Potser és que com escrivia en Salvador Espriu a “Primer història d’Esther”: “La veritat és un mirall que a l’inici de la creació es va trencar en mil pedaços”. Potser sí que cadascú de nosaltres en té només un fragment i que caldria recompondre el mirall per arribar a la vertadera veritat... O el mirall també menteix?

El món literari i de les frases “cèlebres” està ple de referències a la veritat i a la mentida.

Jules Renard, escriptor i dramaturg francès ens deia que “Digues de tant en tant la veritat per a què  et puguin creure quan menteixes.”

Descartes, el filòsof francès ens feia una bona recomanació i alhora advertiment: “En del tot prudent no refiar-se completament d’aquells que ja t’han enganyat una vegada.” 

L’estatunidenc Elbert Hubbard ens aclaria per què hi ha mentiders, perquè “La mentida és un trist substitut de la veritat, però és l’únic que s’ha descobert fins ara.”

I el psicòleg Alfred Adler ho remata dient “Una mentida no tindria cap sentit si no fos perquè sentim la veritat com alguna cosa perillosa.”

I els poetes...

El sabadellenc Francesc Garriga Barata escrivia aquests versos:

La veritat i la mentida

les dues parts iguals d’un tot que se m’amaga.

(Poema complet aquí) 

Poema “Blanc i negre” de Sergi Jover:

No digueu la veritat:

apreneu a dir mentides.

No digueu la veritat!

Només les mentides valen.

(Poema complet aquí)   

I per acabar, tornem a Francesc Garriga, en el seu poema “Paraules”:

ens llegaren paraules que no creien.

intentaren forjar-nos en llur foc

i ha resultat mentida el nostre tremp.

[...]

vosaltres que llegiu

digueu-me:

on dormen les realitats?

(Poema completa aquí) 

O, potser... tota veritat és subjectiva i per a cadascú és veritat el que ell mateix considera cert (els mil trossos del mirall...) O, potser... com va escriure l’Abert Sàez: “Si no penses com jo, menteixes.”

El més greu seria que no poguéssim o no sabéssim distingir la mentida de la veritat. És el que escriu el periodista Jordi Mir en aquest article: “La veritat desapareix quan no es pot distingir mentida i veritat. Hi ha qui persegueix aquest objectiu. No es tracta només de col·locar una mentida, de convèncer d'una realitat que no ho és. Allò que es persegueix és que la ciutadania ja no pugui distingir una veritat d'una mentida, que no tingui els instruments per fer-ho.”

Oriol Junqueras i Jordi Sánchez... l'engany del procés?

Resulta força evident que l’Estat espanyol es troba, en l’àmbit internacional, cada vegada més contra les cordes, sobretot pel que pertoca a la justícia. Intentant minvar la bufetada internacional que, més aviat que tard, li acabarà caient ha començat la seva particular campanya que té com a estrella màxima l’indult.

I sembla ser que els polítics que dirigeixen la política de la Generalitat i que han propiciat el pacte ERC-JxCat (i que, malauradament, no són altres que els que estan empresonats) també s’han vist obligats a moure fitxa. Més enllà de la presència del president de la Generalitat al Foment del Treball en  l'acte d'homenatge al comte de Godó (un “Grande de España”), el moviment independentista s’ha vist sacsejat per dos articles/cartes: “Mirant al futur” d’Oriol Junqueras, publicada a l’ARA i a la Sexta i “L’1 d’octubre no va ser un error”, que Jordi Sánchez va publicar l’endemà de la del Junqueras a l’ARA.

Haig de dir que, potser ingènuament, vaig mantenir la confiança en els meus representants polítics fins després del 2017. Creia sincerament que havien actuat de bona fe. A mesura, però, que han anat passant els mesos –i els anys- la sensació d’engany ha anat prenent cada vegada més cos fins arribar al moment present en què –i em sap molt de greu- em sento totalment enganyat.

Tothom té dret a canviar, sens dubte. Ara bé, un polític no té cap dret a enganyar la població que l’ha votat. És el que ha fet Oriol Junqueras, i no cal anar molt enrere, a aquella famosa frase del 2013: “Doneu-me 68 diputats i declaro la independència”. Tenim manifestacions més recents de quan era polític en actiu i vicepresident del govern. Algunes les podeu trobar en aquest twit que ara us resumeixo: 

Estem convençuts que l’Estat espanyol no voldrà parlar. I si parla ens enganyarà.

Qualsevol procés de negociació amb l’Esta és un procés viciat en què l’Estat fa de jugador i alhora d’arbitre.

L’Estat espanyol mai mai, mai, acceptarà un referèndum perquè Catalunya pugui decidir sobre la independència.

El resultat d’un referèndum és el que permet canviar el marc legal

El segon engany el trobem en una de les frases de la resposta de Jordi Sánchez a Junqueras: “De fet, soc dels qui creuen que l’1 d’Octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència.”

Sóc simplement un activista i no hi entenc de les manipulacions, estratègies i/o complots als quals poden estar acostumats tots els que han fet de la política el seu modus vivendi. No sé si això em pot servir d’excusa per a la meva ingenuïtat.

El 2015 vaig confiar en Jordi Sánchez. Em semblava la persona més preparada per dirigir l’ANC després del mandat de Carme Forcadell. A principis del 2016, vaig escriure l’article “L'altre president” que finalitzava d’aquesta manera:

És del tot necessari reconèixer els mèrits d’aquest altre president que ha demostrat perquè, el 16 de maig de 2015, el Secretariat Nacional de l’ANC el va nomenar. Jordi Sànchez ha afrontat amb notable èxit aquests set mesos del seu mandat, segurament, set dels mesos més complicats que mai ha hagut de viure l’ANC i la societat catalana.

És cert que sempre m’han arribat badomeries, o així em semblaven, sobre la personalitat de Jordi Sánchez. No me les acabava de creure. Em va acabar de convèncer la Natàlia Esteve, que va ser vicepresidenta de l’Assemblea del 2015 al 2017. En una entrevista que li vaig fer em va desvelar com era Jordi Sánchez. Aquí en teniu un fragment:

(Podeu veure l'entrevista sencera aquí) 

Em resistia a creure-m’ho. M’havia fet meva la frase de “la llei a la llei”. Ara, però, crec que en Jordi Sánchez ha dit per primera vegada la veritat: No van preparar el referèndum de l’1 d’octubre per declara la independència. Ell formava part de "l’Estat Major" d’aquella època i, per tant, en va ser culpable o còmplice d’aquest engany majestuós a la bona gent independentista.

Sentir-te enganyat no ha de provocar, en cap cas, el desànim ni molt menys la retirada en la lluita per la independència. Continuarem, fidels al mandat de l'1 d'octubre. Fa massa anys que tanta gent ens ha precedit en aquesta lluita, jugant-se la llibertat i fins i tot la vida, perquè ara nosaltres, les generacions que ho han tingut més a prop, abandonem.

La lluita continua!

VÍDEO: Carme Forcadell, Jordi Turull i Jordi Sánchez (Programa de Vull una resposta emès el 21 de febrer de 2019)

Programa emès el dijous 21 de febrer de 2019

Dia de la vaga general

El dijous 21 de febrer de 2019, el Vull una resposta també es va aturar. Perquè creiem fermament que l’autodeterminació no és cap delicte. Perquè creiem fermament en el dret a la independència com a eina per construir un país millor i una societat més justa, més lliure i més democràtica. Perquè creiem que no es pot empresonar ningú per les seves idees.

El Vull una resposta es va aturar el 21 de febrer. Per denunciar un judici injust contra els nostres representants polítics i socials, molts dels quals han passat pel nostre programa.

En suport a les bones persones que estan sent jutjades us vam voler oferir alguns dels moments que vam compartir amb Carme Forcadell, emès el 8 de febrer de 2018. Jordi Turull, emès el 7 de desembre de 2013 i Jordi Sánchez, emès el 30 de gener de 2016. 

Els volem lliures. El volem a casa. 

En paraules del filòsof francès Montequieu: 

“No hi ha pitjor tirania que la que s'exerceix a l'ombra de les lleis i la calor de la justícia.”

On eres el 16 d'octubre de 2017? (Llum als ulls i força al braç!)

El 16 d’octubre de 2017 era un dilluns. I, com cada dilluns des de feia ja tres anys, teníem tertúlia al Punt Avui TV, a l’espai L’Illa de Robinson, conduït esplèndidament per Igor Llongueres. (Per cert, no hi haurà més “Illa de Robinson?” L’enyorem...).

L’últim AVE surt de Girona a les 21.01. Tornava amb en Vicent Partal i comentàvem què passaria amb els Jordis. En veu alta no m’atrevia a expressar la sensació que em corcava per dins...i crec que a en Vicent li passava el mateix.

En Vicent no parava de rebre missatges al mòbil i va ser sobre les 21.15h que em va dir: “Se’ls queden”. Vam restar en silenci, segurament només uns segons, però a mi em van semblar eterns. Després del silenci, en Vicent va dir “Haig de canviar l’editorial de demà” (que ja tenia escrita). Va agafar l’ordinador que sempre l’acompanya i es va posar a teclejar. El silenci, doncs, es va allargar fins arribar a Barcelona. 

Ha passat un any... Com diuen Txell Bonet i Susanna Barreda, “els dies han passat molt a poc a poc i el temps molt ràpid”. 

El 18 d’octubre escrivia en aquest blog l’article “Llibertat presos polítics”. Una de les coses que hi deia és que recordava el patiment per companys empresonats en les dues darreres dècades del segle XX. I recordava com augmenta el patiment quan aquests companys són coneguts i estimats. Quan has conegut, quan has treballat al costat de  persones que ara pateixen presó o exili, el dolor et toca encara de més a prop.

I durant el darrer anys, els sentiments i les sensacions se m'han entremesclat segons els dies: desconcert, impotència, ràbia, indignació... confiança, esperança, perseverança... convenciment, determinació, coratge...

Preocupats... Tocats... però de cap manera vençuts. No podem contemplar cap altre horitzó que el de guanyar. Pels Jordis i per tanta gent que patiria les conseqüències d'una derrota i pel país mateix en el seu conjunt.  

Des de la presó, els Jordis ens marquen el camí i ens esperonen. En Jordi Sánchez, en una carta encara des de Soto del Real em deia: “Hem posat l’Estat nerviós. Molt nerviós. Però, malgrat la duresa de la situació, estic convençut que ells se saben, en aquest moment, perdedors.”

I en un missatge durant el Sopar Groc de Vilafranca: “Us convido a ser alhora pacients i exigents. Us encoratjo a no defallir i sobretot a no oblidar que el nostre últim objectiu és el de construir un nou país, un estat independent en forma de república.”

Jordis... No esteu sols i mai us abandonarem... “Convertirem el vell dolor en amor i el llegarem, solemnes, a la història.”

Jordi Sánchez... en paraules teves:

No oblideu mai el somriure que ens ha fet forts.

Llum als ulls i força al braç!

La tragicomèdia de la investidura o... com una majoria serveix de poc.

Ja fa temps vaig dir que si escrivia en aquest bloc, més enllà d’esperar que algú tingui l’amabilitat de llegir-me, era, en molts casos, per intentar aclarir i ordenar les pròpies idees. De fet, és el que estic fent avui. Quan semblava que, a través de la doble legalitat, autonòmica i republicana, havíem aconseguit superar una situació força difícil i complicada de resoldre, primer ERC argumentant que el president havia de ser Oriol Junqueras, i després la CUP amb el seu no a l’a investidura de Jordi Sánchez, ens tornen al dia després de l’ajornament de la investidura per part del president del Parlament.

Ja fa temps que em pregunto si tenim una majoria independentista al Parlament. Si més no, si tenim una majoria que tingui clar quin és l’objectiu o, repetint velles, i creia que superades, estratègies de l’independentisme, cadascú té el seu propi camí. I, el que és pitjor, que pensa que només el seu és el bo, el convenient, el que funciona. La dita catalana de “tants caps, tants barrets.”

Es continua considerant la llista de Junts per Catalunya com la llista del PDECAT (si no es continua parlant encara de "Convergència") i, per tant, la llista de “la dreta”. Crec que si ens ho intentem mirar amb el màxim d’objectivitat possible podrem entendre que Junts per Catalunya és una altra cosa. 

Se’ns diu que només es votarà un candidat que sigui d’esquerres. Com si, en l’actual situació amb 155 o sense 155,  un president de la Generalitat d’esquerres fos garantia de res. 

Se’ns diu que el programa de govern és un programa autonòmic. Com si fos possible, amb 155 o sense 155, fer alguna cosa més. O és que no hem entès encara el que significa la doble legalitat?

I, de nou, retornen els vells i eterns cants de sirena, cap a ERC, d’establir una majoria “progressista” al Parlament. Escrivia, ara fa un mes, el 5 de febrer: 

“Potser, només potser, alguns van veure, davant la convocatòria imposada i il·legal de les eleccions del 21-D, la gran oportunitat de guanyar-les clarament i d’aplicar les seves pròpies estratègies post 1 d’octubre. El panorama polític semblava donar-los la raó amb un PDECAT en franca decadència que li augurava uns resultats electorals ben pobres. Potser, només potser, alguns van veure l’oportunitat de crear una aliança d’esquerres que governés el país i es tragués de sobre l’article 155. Una aliança que l’Estat espanyol veuria, segurament, com un mal menor.”

He cregut sempre que la independència només serà possible amb la unitat d’acció de les tres potes principals del procés: les institucions, els partits polítics i la societat civil, i que cadascuna d’aquestes tres potes té una feina a fer. La societat civil ha fet la seva sempre: les mobilitzacions al carrer, el 9-N, el 27-S, l’1 d’octubre, el 3 d’octubre, el 21-D. Sempre hem estat on havíem de ser, determinats a fer el que calgués.  

Els partits polítics, ara l'un, ara l’altre, no han fet la feina que els corresponia i, pel que sembla continuen sense fer-la.

Potser sí que, com escrivia en el mateix article, si els partits no són capaços de fer la seva feina, deixar de barallar-se entre ells, deixar els personalismes i les ideologies de banda i provocar estímuls en la gent en comptes de desmoralització, caldrà. com a mal menor, anar a unes noves eleccions. 

Si arriba el cas, no ens han de fer cap mena de por unes noves eleccions. Sempre que hem votat, no només hem guanyat, sinó que hem anat augmentat de manera progressiva els partidaris de la independència.

Fins i tot, en el marc d’unes noves eleccions, potser, i només potser, als nostres partits se’ls faria la llum i posarien tots els seus esforços a presentar una llista única i unitària, d’ampli espectre social i polític, que esvaís d’una vegada per totes els partidismes estèrils i servís per a una nova i clara victòria a les urnes de l’independentisme republicà.

Ens veiem el dia 11 al carrer. 

Missatge de Jordi Sánchez al Sopar Groc de Vilafranca del Penedès

Amigues i amics d’aquests Sopar Groc de Vilafranca,

Aquests 135 dies que porto a la presó es fan llargs. Un dia i una nit ja serien excessius, imagineu-vos 4 mesos i mig. Res compensa el fet d’estar allunyat de la gent que estimes i del teu país. Però es evident que la dignitat i la perseverança de tanta i tanta gent arreu del país fa molt més suportable l’estada a la presó.

Perseverança vestida de groc, som el vostre sopar, i dignitat que avui vosaltres representeu aquí.

Moltes gràcies pel vostre escalf, per la vostra determinació a no oblidar-nos.

Us encoratjo a no defallir i sobretot a no oblidar que el nostre últim objectiu és el de construir un nou país, un estat independent en forma de república.

Us convido a ser alhora pacients i exigents. Pacients perquè sabem que encara ens falta camí per fer i que no hi ha falses dreceres. Però que ningú s’equivoqui, farem el camí per llarg que sigui. I exigents amb vosaltres mateixos i sobretot amb qui ara us representem a les institucions. Sí, amb mi també exigents. Un país no és plenament democràtic si la seva ciutadania no és plenament compromesa amb l’interès general del país i exigent amb els seus governants. 

Gràcies per estar aquí, a sopar de gust i no oblideu mai el somriure que ens ha fet forts.

Llum als ulls i força al braç

Jordi Sànchez, Soto del Real