Ei,
Núria!
Avui,
que el sol mig s’intueix entre núvols blancs com la neu, m’he decidit a
escriure’t una carta que sé que, probablement, no podràs llegir.
Ja
saps que avui en dia les cartes ja no són el que eren. Aquesta tampoc. Ja no
són paraules escrites a mà en un paper blanc o ratllat, sinó que seran mots que
viatjaran en aquest espai intangible que són les fantàstiques, estimades i
alhora maleïdes xarxes.
Aviat
farà un any, ja vaig fer una cosa semblant amb “La gran Núria Feliu”, aquell
post on vaig explicar una mica com ens vam conèixer i la relació que des d’aquell
dia vam mantenir. Hi expressava els meus sentiments tot escrivint:
“No me la trec del
pensament... T’admiro, Núria. T’estimo. T’estimem. Recupera’t. Encara hi ha
molta feina a fer i com tu acostumaves a dir-me: “Jo no sóc jubilada. Jo no em
jubilaré mai.”
Aquest
món no gira sempre com voldríem. Els mesos passen i els meus desitjos, els de
tanta gent, no es compleixen. És per això que avui sento la necessitat d’escriure’t...
I ho faré d’una manera un xic diferent, un xic estranya si vols, però que m’ha
semblat una bona manera de continuar recordant-te i estimant-te.
Ho
faré a través d’alguns dels versos de les teves cançons, de tantes i tantes
cançons, sempre en la nostra llengua, que has cantat com ningú. Sempre esperant
que et recuperis i que tornis amb tots nosaltres:
Us
vull dir, I no us dic cap mentida,
que,
de cop, molt petita m’he vist.
Que
m’ha passat? No ho sé. Però ja em trobo bé.
A
tots i a cadascú avui cantaré.
Ja
t’he reconegut
Ja
us he reconegut
Sou aquí, els bons
amics que jo estimo
I
quan et trobis bé:
Truca’m.
Aquí sóc.
T’espero. Si.
No creguis pas que perquè m’has deixat,
jo no
et
respondré
I, mentrestant, en aquesta
llarga espera, recordaré “L’ombra del teu somriure”:
Aquest somriure teu,
aquest que em fas,
serà com un adéu
si
tu te’n vas.
Perquè... “Ningú ho podrà
saber com jo”
Les coses que tu fas
les porto dintre meu,
de l’aire del teu pas
al teu somriure mailiciós i lleu.
Recordo, recordo...
Recordes quan ens vam trobar?
Va ser un bon temps aquell,
no el puc oblidar.
Recordes com vam somniar?
Teníem tot el temps
i
el món a la mà.
“Passen els dies, passen les
nits” I des de fa massa temps...
Passen els dies
Passen les nits
I encara espero
La
teva companyia.
Si ara ens veiéssim,
segurament em diries:
Quan em tornis a veure
potser em trobis estranya,
potser et costi de creure
que
he pogut oblidar.
I, en aquells moments,
probablement jo pensaria...
Mil estrelles han brillat,
els núvols ja han passat,
que
tu, amb mi viuràs per sempre.
I també m’agradaria dir-te que la lluita continua...
I no m’he rendit
i he seguit la lluita.
Dia i nit, pensant en tu.
Més enllà demà
La nostra terra que no pot riure
Tu saps que demà serà lliure.
Sap que hi haurà sol i demà
Més
enllà…
Perquè tu i jo sabem que el
que és impossible només triga una mica més. Sempre, sempre, hi haurà un demà...
Potser demà…
Començarà un nou dia,
hi haurà una estrella balba
i amb la claror de l’alba
ens
donarem la mà.
Bé, Núria... T’haig de
deixar. Aquestes paraules, aquests versos que sé que, probablement, no puguis
llegir mai, són el meu modest, però sentit homenatge que una vegada més, des de
la distància, t’ofereixo amb tota la meva estima i admiració.
Acabo ja... I ho faré
manllevant de nou les paraules de la Núria Cadenes:
“Des que he sabut la
malaltia de la Núria que no me la trec del pensament. I del cor. I de la pell.
I de tot arreu on arriba la seva veu modulada i fonda i meravellosa.”
Fins aviat. Núria!
Molts petons,
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada