dimecres, 1 de desembre de 2021

Carta a la gran Núria Feliu

 

Ei, Núria!

Avui, que el sol mig s’intueix entre núvols blancs com la neu, m’he decidit a escriure’t una carta que sé que, probablement, no podràs llegir.

Ja saps que avui en dia les cartes ja no són el que eren. Aquesta tampoc. Ja no són paraules escrites a mà en un paper blanc o ratllat, sinó que seran mots que viatjaran en aquest espai intangible que són les fantàstiques, estimades i alhora maleïdes xarxes.

Aviat farà un any, ja vaig fer una cosa semblant amb “La gran Núria Feliu”, aquell post on vaig explicar una mica com ens vam conèixer i la relació que des d’aquell dia vam mantenir. Hi expressava els meus sentiments tot escrivint:

“No me la trec del pensament... T’admiro, Núria. T’estimo. T’estimem. Recupera’t. Encara hi ha molta feina a fer i com tu acostumaves a dir-me: “Jo no sóc jubilada. Jo no em jubilaré mai.”

Aquest món no gira sempre com voldríem. Els mesos passen i els meus desitjos, els de tanta gent, no es compleixen. És per això que avui sento la necessitat d’escriure’t... I ho faré d’una manera un xic diferent, un xic estranya si vols, però que m’ha semblat una bona manera de continuar recordant-te i estimant-te.

Ho faré a través d’alguns dels versos de les teves cançons, de tantes i tantes cançons, sempre en la nostra llengua, que has cantat com ningú. Sempre esperant que et recuperis i que tornis amb tots nosaltres:

Us vull dir, I no us dic cap mentida,

que, de cop, molt petita m’he vist.

Que m’ha passat? No ho sé. Però ja em trobo bé.

A tots i a cadascú avui cantaré.

Ja t’he reconegut

Ja us he reconegut

Sou aquí, els bons amics que jo estimo

I quan et trobis bé:

Truca’m.

Aquí sóc.

T’espero. Si.

No creguis pas que perquè m’has deixat,

jo no

et respondré

I, mentrestant, en aquesta llarga espera, recordaré “L’ombra del teu somriure”: 

Aquest somriure teu,

aquest que em fas,

serà com un adéu

si tu te’n vas.

Perquè... “Ningú ho podrà saber com jo”

Les coses que tu fas

les porto dintre meu,

de l’aire del teu pas

al teu somriure mailiciós i lleu.

Recordo, recordo...

Recordes quan ens vam trobar?

Va ser un bon temps aquell,

no el puc oblidar.

Recordes com vam somniar?

Teníem tot el temps

i el món a la mà.

“Passen els dies, passen les nits” I des de fa massa temps...

Passen els dies

Passen les nits

I encara espero

La teva companyia.

Si ara ens veiéssim, segurament em diries:

Quan em tornis a veure

potser em trobis estranya,

potser et costi de creure

que he pogut oblidar.

I, en aquells moments, probablement jo pensaria...

Mil estrelles han brillat,

els núvols ja han passat,

que tu, amb mi viuràs per sempre.

I també m’agradaria dir-te que la lluita continua... 

I no m’he rendit

i he seguit la lluita.

Dia i nit, pensant en tu. 

Més enllà demà

La nostra terra que no pot riure

Tu saps que demà serà lliure.

 La nostra terra, farta de pluja,

Sap que hi haurà sol i demà

Més enllà…

Perquè tu i jo sabem que el que és impossible només triga una mica més. Sempre, sempre, hi haurà un demà...

Potser demà…

Començarà un nou dia,

hi haurà una estrella balba

i amb la claror de l’alba

ens donarem la mà.

Bé, Núria... T’haig de deixar. Aquestes paraules, aquests versos que sé que, probablement, no puguis llegir mai, són el meu modest, però sentit homenatge que una vegada més, des de la distància, t’ofereixo amb tota la meva estima i admiració.

Acabo ja... I ho faré manllevant de nou les paraules de la Núria Cadenes:

“Des que he sabut la malaltia de la Núria que no me la trec del pensament. I del cor. I de la pell. I de tot arreu on arriba la seva veu modulada i fonda i meravellosa.”

Fins aviat. Núria!

Molts petons,

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada