dijous, 16 de maig del 2024

Al final tot acabarà bé i, si no, és que encara no s'ha acabat (Comencem per les eleccions a l'ANC)

 

L’independentisme parlamentari ha perdut la majoria que tenia des de feia uns quants anys. Des de 2017, la pèrdua de vots dels partits independentistes ha estat continuada i sagnant: ERC ha perdut prop de 500.000 vots; Junts gairebé 250.000; la CUP 80.000 vots menys. Un total de més de 800.000 vots perduts des d’aquell desembre de 2017.

La culpa és tan negra que ningú la vol, diu la frase feta. La culpa, però, està molt repartida. Ningú se’n lliura de la part que li correspon en aquest desgavell en què hem caigut des del 2017. Els partits, els polítics, però també les principals entitats de la societat civil i, evidentment, la repressió espanyola, calculada, dura i efectiva.

Vicent Partal escrivia en un editorial que “la partida no s’ha acabat”. Evidentment que no !  Aquesta és una partida molt llarga, que fa segles que disputem i en què hem tingut moltes derrotes i algunes victòries. Com deia algú, al final tot acabarà bé, i si no, és que encara no s’ha acabat.

Faríem bé, però, i perquè la partida no es continués allargant i allargant,  de posar remei a totes les nostres males decisions. Els partits, si és que no estan cecs i sords del tot, haurien de fer foc nou. Els líders que van comandar el procés fins al 2017 han de fer el pas al costat que ja haurien d’haver fet fa molt de temps. Refer la seva estratègia partint de la base que la unitat (ni que sigui només la unitat d’acció) és l’únic camí si volem arribar a fer realitat la independència.

Comencem aquesta setmana perquè tots els que siguem associats de l’ANC votem en les eleccions al Secretariat Nacional que s’estan desenvolupant dels del passat dimarts 14 fins al diumenge 18 .

La nova etapa (si voleu en podem dir la segona part del procés d’independència) ha de començar amb una nova Assemblea, una ANC renovada  que s’adapti al nou context social i polític. Una Assemblea amb un SN que sàpiga, amb campanyes, accions i objectius, reactivar les seves territorials. Una ANC que pugui refer la unitat estratègica i d’acció (ara molt malmesa) amb les principals entitats de la societat civil.  Una Assemblea que torni a ser el pal de paller de la societat civil. Una Assemblea que sàpiga treballar amb tots aquells grups i entitats (petites o grans) que tenen com a objectiu la independència. Una ANC que torni a ser el que no hauria d’haver deixat de ser mai: una entitat unitària i aglutinadora de tota la societat civil independentista.

La situació actual del moviment independentista és molt millor que el 10 de març de 2012, la data del naixement oficial de l’ANC. Fem una mica de memòria històrica...

Fins al 1992, no hi ha va haver cap força independentista al Parlament de Catalunya. És en les eleccions d’aquell any que ERC, liderada per Àngel Colom,  s’hi presenta com una formació explícitament independentista i obté més de 200.000 vots i 11 diputats. Els governs del tripartit li van passar factura, i no es va recuperar una mica fins a les eleccions del 2011 on va obtenir 10 diputats.

És a dir, quan neix l’ANC, al Parlament de Catalunya hi ha només 10 diputats independentistes i el projecte polític del govern es diu Pacte Fiscal. Les enquestes de l’època ens diuen que els partidaris de la independència no arriben al 20%.

En un context molt desfavorable, el naixement de l’ANC marca un canvi de rumb que es va consolidant de manera molt ràpida fins arribar al clímax del 2017.  I això va ser possible perquè es va treballar, des de molt abans del 2012, des de la base, a través de la iniciativa constant i persistent de la gent. Entre moltes altres, la PDD; els 10mil a Brussel·les; la consulta d’Arenys de Munt i les posteriors onades de consultes sobre la independència van conduir a la fundació de l’Assemblea Nacional Catalana.

La situació actual, malgrat el desànim, és infinitament millor que el 2005, quan va néixer la PDD i també molt, però que molt millor que el 2012. Tanquem, doncs, aquesta darrera etapa. Girem full, Aprenguem dels nostres propis errors. Recuperem la il·lusió, la persistència, la perseverança i la força d’aquells anys.

Comencem per l’ANC, recuperant l’eina encara, i malgrat tot, més important de què disposem la societat civil per assolir la independència.

I tinguem en compte que no es pot excloure absolutament ningú en aquest camí cap a la llibertat nacional, perquè aquesta només serà possible si hi som tots.

Al final tot acabarà bé, i si no, és que encara no s’ha acabat.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada