DAVANTAL
Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 291.
Tot ben senzill i ben alegre
em creureu mort i jo no hauré mort.
Faré vacances!
El passat 10 de març es van complir trenta anys que l'Ovidi se'n va anar de
vacances.
Ovidi Montllor i Mengual va néixer a
l’Alcoi, capital de la comarca de l’Alcoià al País Valencià. L’Alcoi, on en la
consulta de la llengua a les escoles ha guanyat el valencià per un 60%, el
mateix percentatge amb què ha guanyat a la comarca.
Va ser el fill gran d’una família obrera de l’Alcoi de la postguerra. Va
haver de començar a treballar amb només 12 anys i ho va fer treballant en 36
oficis diferent des de mecànic a comptable passant per adroguer, venedor
ambulant, obrer tèxtil, cambrer, pastor, picapedrer i un llarg etcètera. El
1959, amb 17 anys, es va afiliar al PSUC i, després, al Partit dels Comunistes
de Catalunya.
Integrat en el moviment de la Nova Cançó, la seva trajectòria professional
va ser molt extensa i variada. Musicalment, va editar més de àlbums, va fer
unes cinquanta pel·lícules, trenta muntatges teatrals i diversos programes
televisius.
La divulgació de l'obra de poetes catalans va ser una de les constants de
la seva vida. Va musicar i interpretar poemes d'autors com Vicent Andrés
Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart i Josep Maria de
Segarra, entre d'altres.
Núria Cadenas va fer el 2002 un llibre extraordinari sobre l'Ovidi; un
personatge tan gran que, en paraules de l'autora "no cap en aquest
llibre." La Núria, referint-se a l'Ovidi, escrivia:
"L'Ovidi Montllor és teatre i llums, càmera, acció, és una copeta
d'Aromes de Montserrat i les peces del dominó que xoquen contra la taula, una
apassionada discussió sobre les misèries de la filosofia i la voluntat de
canviar tantes coses. L'Ovidi és Alcoi, és clar, però també Barcelona. És
poesia i futbol, menjar poc i pair bé, fera i pollet, ira i tendresa. La veu més
pregona de la cultura catalana. És el gest. El treball. La terra. Terra."
El llibre de Núria Cadenes acabava amb la mort de l'Ovidi:
"Al cementiri d'Alcoi plovia a bots i barrals, aquell dia. La teva
ciutat plorava amb ràbia i ràfegues de vent mentre les dolçaines tocaven la
Moixeranga més trista. Després, en un dia de sol, allà on comença el barranc
del Cinc, prop d'un romer et van deixar anar. Quina putada que ens has fet,
Ovidi."
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada