divendres, 30 de maig del 2025

Sixena: entre l’espoli, els tribunals i la identitat


La sentència del Tribunal Suprem espanyol que obliga la Generalitat de Catalunya a retornar les pintures murals del monestir de Sixena al govern d’Aragó ha tornat a posar sobre la taula un debat profundament incòmode, però essencial: a qui pertany el patrimoni cultural? Més encara, què entenem per “pertànyer” quan parlem d’obres d’art que han estat traslladades, salvades i conservades sota circumstàncies excepcionals?

Francesc Canosa publicava un article ja fa uns anys en què reflexionava sobre la identitat d’Aragó i el paper de Sixena com a símbol de la memòria històrica de la corona catalanoaragonesa.(1) Es lamentava que Aragó s’hagués alineat amb la Meseta espanyola en lloc d’haver mirat cap al Mediterrani i Catalunya, cosa que li ha suposat un tancament cultural i econòmic. Afirmava que el cas de Sixena no tracta només d’art, sinó de política, cultura i identitat. L’autor denunciava que l’Estat espanyol pretén esborrar la memòria de la corona catalanoaragonesa, de la qual el monestir de Sixena n’és un símbol. Sixena representa la connexió entre els territoris catalans i aragonesos abans de la castellanització. El conflicte actual, disfressat de disputa legal sobre art, amaga en realitat una operació política per controlar el relat històric i anul·lar la identitat pròpia d’Aragó i Catalunya. Centrar-se només en les sentències judicials és caure en una trampa que amaga la veritable dimensió del conflicte.

Canosa acabava l’article escrivint: Tot això ha passat en l’imperi de l’Espanya nacionaljudicial, on no hi ha política, tot té resposta al jutjat. I des del jutjat s’activa l’assalt al Museu de Lleida l’11 de desembre passat. En el llibre revela un detall fins ara desconegut: que els agents de la Guàrdia Civil es feien ‘selfies’ amb els sarcòfags gòtics de les monges, entre els quals, el d’Isabel d’Urgell.

Les pintures de Sixena, realitzades al segle XIII, són una mostra singular i excepcional de l’art romànic europeu. Situades originàriament al sostre de la sala capitular del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, van sobreviure a l’abandó i al foc gràcies al seu trasllat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) durant la Guerra Civil espanyola. Com recorda l'historiador David Paloma, “la desamortització del segle XIX va deixar el monestir en mans de la decadència i el foc del 1936 gairebé el condemna a la desaparició patrimonial definitiva.”(2)

Aquest és un punt clau: sense aquest trasllat, molt probablement avui no parlaríem de les pintures de Sixena. El MNAC no només les ha conservades, sinó que les ha restaurades, estudiades i posat a disposició del públic i de la comunitat científica internacional. Segons Paloma, “el MNAC ha actuat com a refugi protector d’un patrimoni que l’Aragó havia donat per perdut.”(2)

Tanmateix, el Suprem ha dictaminat que el valor jurídic de la propietat és superior al context històric de salvaguarda. L’Estat espanyol ha decidit imposar una lectura jurídica formalista, ignorant les implicacions de conservació, seguretat i accés públic. La paradoxa és flagrant: es privilegia una restitució simbòlica a canvi d’un risc molt real de degradació. Com va escriure Xavier Antich, “l’Estat espanyol no vol ni pot entendre que la cultura no pot ser administrada com una propietat immoble.”² I afegeix: “Quan la justícia s’aplica sense sensibilitat patrimonial, esdevé una forma més de destrucció cultural.”(3)

Els experts han estat clars. Gianluigi Colalucci, el restaurador de la Capella Sixtina, va advertir que traslladar aquestes pintures pot causar danys irreversibles. Però l’Estat ha menystingut aquesta visió, convertint el conflicte en una batalla política. De fet, com denuncia Antich, “l’Estat actua com si l’art fos una baula més del control territorial, ignorant la naturalesa universal del patrimoni.”(3)

La dimensió simbòlica del conflicte és innegable. A Aragó, la seva reclamació ha esdevingut una bandera de reivindicació identitària. A Catalunya, es viu com un cas més d’espoli polític, especialment perquè el retorn de diverses peces de Sixena del Museu de Lleida es va executar sota l’article 155, amb presència policial inclosa. Paloma ho explica amb ironia i tristor: “Amb el 155, les obres van marxar en furgonetes de matinada, com si fossin contraban i no patrimoni.”(2)

És en aquest context on la reflexió de Francesc Canosa, a El Punt Avui, esdevé fonamental per entendre l’abast del conflicte. Al seu article “Sixena prova que Espanya no existeix”, Canosa afirma que aquest cas no tracta només d’art, sinó que “ressuscita el passat, la memòria –els cadàvers!– de la Corona catalanoaragonesa.”³ Segons ell, Espanya té un “pla”desnacionalitzador i el primer és “manllevar el cos –els objectes artístics– i després l’ànima –la memòria.”(1)

El monestir de Sixena, tot i els esforços de restauració, no disposa encara de les condicions museístiques per garantir la protecció adequada d’unes obres tan fràgils. Qualsevol proposta del costat català ha quedat sempre ofegada per la judicialització i l’orgull institucional.

El cas de Sixena no és només una visió reductiva de la cultura, més centrada en l’atribució que en la preservació, és una baula més d’aquest procés de desnacionalització dels Països Catalans que continua ben viu al segle XXI. Lluny de ser un fenomen del passat, la voluntat d’assimilació cultural, lingüística i política es manté com una estratègia activa per part dels aparells de l’Estat espanyol, i també del francès en el cas de la Catalunya Nord.

1 Canosa, Francesc. *Sixena prova que Espanya no existeix*, El Punt Avui, 2017.

2 Paloma, David. *La Sixena lleidatana com mai no ens l’havien explicada*, El Temps, 2017.

3 Antich, Xavier. *Sixena is not Spain*, Diari Ara, 2017.

diumenge, 18 de maig del 2025

El Pacte Nacional per la Llengua en números

En els articles El català i la nació no poden esperatCrítiques al Pacte Nacional per la Llengua: entre el debat necessari i la desqualificació gratuïta Ja vaig expressar la meva opinió particular del perquè la CAL (Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana) vam signar el Pacte Nacional per la Llengua. Ara és el moment de parlar de continguts, tant dels positius com dels negatius.

El català es troba en una cruïlla crítica. El Pacte Nacional per la Llengua, presentat aquest maig, arriba com un intent necessari de frenar el retrocés que viu la llengua pròpia del país. Amb dades sobre la taula, l’ambició del pacte és clara: sumar 600.000 nous parlants habituals abans del 2030. Aquesta xifra no és gratuïta: es calcula que el català ha perdut 280.000 parlants habituals entre el 2003 i el 2018. És, per tant, un repte majúscul. 

Per fer-hi front, La Conselleria de Política Lingüística ha articulat prop de 200 mesures distribuïdes en 21 àmbits, des de l’educació fins a la sanitat, passant per la justícia i el món audiovisual. S’hi destinaran 255 milions d’euros, amb una partida destacada de 100 milions per a Educació i 73 per a Cultura i mitjans en català. També es preveuen cursos de català obligatoris per a funcionaris, el reforç del doblatge i subtitulació audiovisual, i la creació d’una oficina per canalitzar denúncies lingüístiques. 

Malgrat la dimensió del pla, el pacte no ha estat subscrit per totes les forces polítiques. El PSC, ERC i els comuns l’han avalat, però Junts i la CUP se n’han desmarcat. Aquesta manca de consens és preocupant. Com es pot protegir el català sense una estratègia conjunta de país? 

Altres dades mostren la urgència: només el 6,8% de les sentències judicials a Catalunya són redactades en català, i l’ús social de la llengua entre els joves disminueix a ritme alarmant. El procés participatiu del pacte ha recollit 2.600 propostes, una mostra clara de l’interès ciutadà, però també de la complexitat del repte. 

El Pacte Nacional per la Llengua és un pas positiu i necessari. Però sense una aplicació valenta, un suport transversal i mesures legislatives decidides, aquestes dades només quedaran com bones intencions en un full de càlcul. I la llengua no es pot permetre una altra dècada de declivi.

Quines són és aspectes més fluixos del Pacte Nacional per la Llengua?

Evidentment, l'escassa confiança en el partit que governa actualment la Generalitat, el PSC. Anys de mentides i incompliments ofereixen poques garanties. Com a contrapartida, la plena confiança en el Conseller de Política Lingüística i, per què no?, en ERC pel que fa al tema del compliment del Pacte gairebé equilibren la balança.

El Pacte Nacional per la Llengua també és poc ambiciós en quatre àmbits clau que requereixen reformes profundes: l’educació, el món laboral, la sanitat i la justícia. Tot i fer una anàlisi crítica de la situació del català en aquests sectors, el document no concreta com es desplegaran les mesures.

En educació, es proposa renovar el model lingüístic i reforçar la immersió, tot i admetre incompliments. S’esmenta la millora de la formació del professorat, però no s’especifica com es garantirà l’aplicació de la immersió ni què es farà si el Tribunal Constitucional imposa el 25% de castellà. (En aquest punt concret ja vaig expressar la meva opinió en l'article Pacte Nacional per la Llengua, esperant la sentència del Tribunal Constitucional)

En l’àmbit sanitari, es reconeixen dificultats per rebre atenció en català, i es planteja exigir coneixement lingüístic al personal, sense concretar nivells ni mecanismes de control.

Quant al món laboral, s’admet que molts treballadors no tenen competència en català, i que la Generalitat no pot obligar-los legalment a usar-lo, a diferència d’Andorra, perquè el Constitucional espanyol ho prohibeix.


Tot seguit, teniu un quadre resum amb les dades més rellevants del Pacte Nacional:



Objectiu principal

Incorporar 600.000 nous parlants de català abans del 2030.

Nombre de mesures

Prop de 200 mesures organitzades en 21 àmbits, com educació, sanitat, justícia, comerç i administració pública.

Pressupost total

255 milions d'euros destinats a diverses àrees, amb especial èmfasi en el sistema educatiu.

Distribució del pressupost

100 milions per a Educació, 73 milions per a cultura i audiovisuals, i altres partides per a justícia, sanitat i altres àmbits.

Signataris del pacte

PSC, ERC, Comuns i nombroses entitats socials, educatives i econòmiques. Junts i la CUP no hi han donat suport.

Mesures destacades

Cursos obligatoris de català per a funcionaris, mesures per incrementar l'ús en justícia i sanitat, ajudes a mitjans en català, impuls al doblatge audiovisual i creació d'una oficina de denúncies lingüístiques.

Reptes identificats

Retrocés de l'ús social del català, especialment entre la joventut i en àmbits com la justícia, on només el 6,8% de les sentències es redacten en català.

Opinions d'experts

Experts com Mireia Plana i Magí Camps consideren que les mesures són un bon inici, però insuficients sense accions legals més contundents, especialment davant la sentència del 25% de castellà a les aules.

dijous, 15 de maig del 2025

Pacte Nacional per la Llengua: Esperant la sentència del Tribunal Constitucional

El Pacte Nacional per la Llengua no ha comptat amb la signatura de partits com JuntsxCat o la CUP i de sindicats importants de l’ensenyament com l’USTEC.

Puc compartir algunes de les inquietuds que als han portat a no donar-hi suport. Des de la de no confiar en un Govern que no prioritza el català  a la que el Pacte no acaba d’oferir una resposta adequada a les amenaces  que afronta el català i que cal un  compromís més ferm del Govern en la defensa de la llengua.

Una raó que és comuna en els dos partits i el sindicat és que el Pacte no rebutja amb prou fermesa la sentència que imposa un 25% de castellà a les aules ni defensa clarament el model d’immersió. Reclamen que el Pacte hauria d’haver inclòs un rebuig explícit a l'aplicació de la sentència, pendent encara del Tribunal Constitucional, i una aposta clara per la desobediència institucional o la resistència legal més contundent.

La imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre la llei catalana que pretén esquivar la imposició del 25% de classes en castellà pot marcar un punt d’inflexió. Si, com tot sembla indicar, el TC dona la raó a la tesi espanyolitzadora, ens trobarem davant una nova vulneració de la capacitat de Catalunya per definir el seu propi model educatiu i lingüístic.

La sentència és previsible. Ho és perquè el tema del 25% mínim de castellà a les escoles ve de lluny. Així com també ve de lluny l'intent de garantir la "igualtat" de les dues llengües i que el castellà sigui també una llengua vehicular a l’ensenyament. Cal fer, doncs, una mirada històricojudicial i comprovar d’on prové tot plegat i el perquè poc tenim a fer ("legalment") davant les sentències de la justícia espanyola.

Resum dels antecedents

  1. Model d’immersió lingüística
    • Implantat a Catalunya des dels anys 80.
    • El català és la llengua vehicular principal a l’escola.
  2. Sentència del TC sobre l’Estatut (2010)
    • El Tribunal Constitucional diu que el castellà també ha de ser llengua vehicular a l’ensenyament.
  3. Sentències del Tribunal Suprem (2013–2021)
    • El Suprem fixa que el castellà ha de tenir un mínim del 25% en l’ensenyament, aplicant-se primer a casos individuals.
  4. Sentència del TSJC (2020)
    • El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ordena que totes les escoles apliquin aquest 25% de castellà.
  5. Reacció del Parlament de Catalunya (2022)
    • Aprova una nova llei que evita percentatges i reafirma el català com a llengua vehicular principal.
    • Es fa un decret llei per evitar aplicar la sentència del 25%.
  6. Recurs davant del Tribunal Constitucional
    • El Govern espanyol recorre la nova llei catalana.
    • El TC ha de decidir si és constitucional o no, i si es pot esquivar el 25%.

El model d’immersió lingüística, reconegut internacionalment, ha estat un èxit pedagògic i de cohesió social. La seva desarticulació, sota pretextos jurídics, només respon a una voluntat política: diluir el català i encara més a les aules. Davant d'aquest escenari, què podem fer?

És evident que el Govern de la Generalitat no optarà per la desobediència institucional. L’experiència dels darrers anys (i ara encara més amb un Govern del PSC) l’ha portat a una estratègia de compliment formal i resistència legal dins els marges del sistema. “Legalment”, és a dir, amb lleis, jutges i tribunals espanyols, no hi ha recorregut possible.

Per això, si la defensa del català en el món de l’ensenyament ha de continuar, només pot venir de baix: de la comunitat educativa, la direcció i molt especialment del professorat, amb el suport decidit de les famílies i de la societat civil.

Però és factible una desobediència d’aquesta naturalesa? Voldria creure que sí. Tanmateix, cal ser honestos: el context actual no convida a l’optimisme. La por, la fatiga política i la desmobilització social fan difícil imaginar una resposta col·lectiva sostinguda i eficaç.

La qüestió de fons, doncs, no és només jurídica o política, sinó profundament cívica: estem disposats, com a societat, a assumir el cost de defensar la nostra llengua a les aules? La pregunta no és si ens imposaran el 25%, sinó si estem disposats —com a poble— a no acatar-ho. I la resposta, per ara, fa pensar que no.

Crítiques al Pacte Nacional per la Llengua: entre el debat necessari i la desqualificació gratuïta



Dedicat (encara que possiblement no el llegeixin) a tots els opinadors de sofà, als que només pensen en negatiu, que critiquen i menyspreen sense oferir solucions alternatives. I, sobretot, amb el meu més profund menyspreu, als que ens heu dedicat els insults més agressius.

L’aprovació del Pacte Nacional per la Llengua per part de nombroses entitats ha aixecat un allau de reaccions, moltes d'elles lluny del debat constructiu que la situació del català necessita. Tot i que és legítim i fins i tot desitjable qüestionar polítiques públiques, sorprèn la virulència d'algunes opinions, que deriven massa sovint en insults, desqualificacions i menyspreu, més que no pas en una crítica argumentada.

Una certa part de l’independentisme s’ha posat especialment virulenta davant aquest pacte pel fet que implica una entesa amb el govern actual del PSC. Molt bé, doncs no pactem amb un govern del que ben segur hem de desconfiar... Però... llavors, què fem? I quan dic “què fem?” necessito respostes realistes i viables. A mi no em val “aixequem la DUI” (perquè entre altres problemes els partits que estarien en disposició d’aixecar-la van perdre les eleccions). Aquestes posicions, més emocionals, més d’estómac que estratègiques, no aporten cap alternativa clara i, en canvi, bloquegen iniciatives que, si més no, ofereixen certes possibilitats de millorar la situació de la llengua.

Catalunya és un país acostumat al debat intens, però també cada cop més contaminat per una cultura de la confrontació estèril. En lloc d’aportar visions alternatives fonamentades, molts es limiten a assenyalar allò que no funciona, a deslegitimar les propostes i a ridiculitzar-ne i menysprear, (quan no insultar directament) els impulsors. Aquesta actitud no només empobreix o impedeix el possible debat, sinó que frena l’evolució i la millora de qualsevol projecte col·lectiu.

Amb tot el respecte que em mereix Vicent Partal, no puc acceptar que, des de la seva posició privilegiada a l’editorial de Vilaweb, es desacrediti públicament la feina de les entitats que fa dècades que lluitem incansablement per la llengua. Dir que fem sentir vergonya al país no només és injust, sinó profundament ofensiu. Les nostres accions han estat constants, valentes i compromeses, sovint suplint les mancances de les institucions. El que realment hauria de fer vergonya són algunes de les opinions que, des de la comoditat del judici fàcil, menystenen aquesta feina amb una frivolitat alarmant.

El Pacte Nacional per la Llengua pretén ser una eina per afrontar el retrocés del català en diversos àmbits socials. És insuficient, sí. És millorable, també; però per avançar calen propostes concretes, viables i amb voluntat de sumar. Criticar és fàcil, insultar encara més; contribuir amb solucions realistes i responsables, molt menys. Només des del respecte i l’aportació crítica podrem trobar respostes als grans reptes que té la llengua avui.

dimarts, 13 de maig del 2025

El català i la nació no poden esperar

La defensa de la llengua, de la cultura i de la identitat és una urgència nacional. El Pacte Nacional per la Llengua (PNL) no és la solució definitiva de res, i té les seves mancances, però sí que és un pas endavant i necessari.

Soc independentista. I ho soc perquè soc nacionalista català. I això vol dir que la meva llengua, la meva cultura i la meva identitat són irrenunciables. N'he estat sempre, d'independentista (si més no des de fa 50 anys). N'he estat fins i tot quan alguns independentistes ens parlaven de “l’independentisme social” o ens deien que “el nostre independentisme no és identitari”. És per aquest motiu que celebro qualsevol pas endavant que es faci per protegir i enfortir el català, com ara n’estic segur que és el PNL. No és la solució definitiva —ni en cap cas ho pretén ser—, però, en el context actual, és una passa imprescindible. Calen responsabilitats i implicació, no excuses ni arguments de pa sucat amb oli.

Vivim temps difícils. El català retrocedeix en l’ús social, entre el jovent, en àmbits clau com l’escola, el món laboral, els mitjans de comunicació. Mentre esperem una república que no arriba, correm el risc de perdre allò que li hauria de donar sentit: una nació viva, amb una llengua pròpia que es parli, es visqui i es transmeti. La independència és una eina, no una finalitat. I si mentre esperem l’eina perdem el que volem protegir, haurem fracassat.

En aquest escenari, la falta de consens en la signatura del PNL ha generat crítiques previsibles, especialment des de sectors que prefereixen mantenir una mena de puresa ideològica en comptes de prendre responsabilitats i baixar a l’arena a lluitar contra el que ens aparegui per la rampa del circ romà. Les crítiques sobre entitats com Òmnium, Plataforma per la Llengua o la CAL (Coordinadora d’Associacions per la llengua) que han signat el PNL són, a més d’injustes, irracionals perquè surten més de l’estómac que no pas del cervell. Pel que fa als partits polítics parlamentaris, la CUP i Junts poden optar per no implicar-s’hi obeint (com sempre fan tots els partits sense excepció) els seus interessos partidistes, però han de saber que la llengua no espera. Les entitats que hem signat hem prioritzat la llengua, tot i que el resultat no sigui perfecte. Això sincerament penso que exigeix reconeixement, si voleu amb els seus peròs, en cap cas retrets.

El principal artífex (no pas l'únic) del PNL és l’actual Conseller de Política Lingüística Francesc Xavier Vila. Des del 2021, amb el govern d’ERC i ell com a Secretari de Política Lingüistica que ha estat treballant per fer-lo realitat. Quan va fer-se càrrec de la Conselleria algú va dir que havia pactat amb el diable. Doncs, si, probablement va pactar amb el diable perquè cal fer-ho si és necessari i si això significa avançar en la normalització de la llengua catalana. Signar aquest pacte no vol dir "alinear-se amb Illa", "blanquejar el govern del 155" sinó entendre que, si volem blindar espais, no només de protecció, sinó, i en paraules de Màrius Serra de “català a l’atac” cal, de vegades pactar amb qui sigui, inclòs amb el diable. Òmnium, Plataforma i la CAL hem fet el que estem fent des de de fa dècades:  treballar pel català, per estendre’n el coneixement i, sobretot, l’ús; per lluitar contra la discriminació lingüística que patim dia rere dia. Ho hem fet en contextos extremadament adversos i ho continuarem fent ara i fins aconseguir el nostre objectiu.

Aquest país funcionarà millor quan tothom es convenci que cadascú ha de fer el que sap fer. Si ara hi ha voluntat de treballar, ni que sigui mínimament, per la llengua —des del govern, des de les entitats o des de l’oposició—, benvinguda sigui. I la veritat, no m’importa gens ni mica si això beneficia políticament el president Illa o el PSC. El català no pot ser ostatge de càlculs partidistes. El que importa és el resultat que en puguem obtenir i que espero que sigui  més català a l’escola, a la feina, al carrer... arreu.

La defensa de la llengua és responsabilitat de tothom, no només dels independentistes. Si volem una nació lliure, primer hem d’assegurar que sobrevisqui com a tal. És hora de sumar esforços i comprometre’ns amb la defensa i promoció del català. Només així en podrem garantir la continuïtat per a les generacions futures. No deixem passar aquesta oportunitat.