La sentència del Tribunal Suprem espanyol que obliga la Generalitat de Catalunya a retornar les pintures murals del monestir de Sixena al govern d’Aragó ha tornat a posar sobre la taula un debat profundament incòmode, però essencial: a qui pertany el patrimoni cultural? Més encara, què entenem per “pertànyer” quan parlem d’obres d’art que han estat traslladades, salvades i conservades sota circumstàncies excepcionals?
Francesc Canosa publicava un article ja fa uns anys en
què reflexionava sobre la identitat d’Aragó i el paper de Sixena com a símbol
de la memòria històrica de la corona catalanoaragonesa.(1) Es lamentava que
Aragó s’hagués alineat amb la Meseta espanyola en lloc d’haver mirat cap
al Mediterrani i Catalunya, cosa que li ha suposat un tancament cultural i
econòmic. Afirmava que el cas de Sixena no tracta només d’art, sinó de
política, cultura i identitat. L’autor denunciava que l’Estat espanyol pretén
esborrar la memòria de la corona catalanoaragonesa, de la qual el monestir de
Sixena n’és un símbol. Sixena representa la connexió entre els territoris
catalans i aragonesos abans de la castellanització. El conflicte actual,
disfressat de disputa legal sobre art, amaga en realitat una operació política
per controlar el relat històric i anul·lar la identitat pròpia d’Aragó i
Catalunya. Centrar-se només en les sentències judicials és caure en
una trampa que amaga la veritable dimensió del conflicte.
Canosa acabava l’article escrivint: Tot això ha passat en
l’imperi de l’Espanya nacionaljudicial, on no hi ha política, tot té resposta
al jutjat. I des del jutjat s’activa l’assalt al Museu de Lleida l’11 de
desembre passat. En el llibre revela un detall fins ara desconegut: que els
agents de la Guàrdia Civil es feien ‘selfies’ amb els sarcòfags gòtics de les
monges, entre els quals, el d’Isabel d’Urgell.
Les pintures de Sixena, realitzades al segle XIII, són
una mostra singular i excepcional de l’art romànic europeu. Situades
originàriament al sostre de la sala capitular del Reial Monestir de Santa Maria
de Sixena, van sobreviure a l’abandó i al foc gràcies al seu trasllat al Museu
Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) durant la Guerra Civil espanyola. Com
recorda l'historiador David Paloma, “la desamortització del segle XIX va deixar
el monestir en mans de la decadència i el foc del 1936 gairebé el condemna a la
desaparició patrimonial definitiva.”(2)
Aquest és un punt clau: sense aquest trasllat, molt
probablement avui no parlaríem de les pintures de Sixena. El MNAC no només les
ha conservades, sinó que les ha restaurades, estudiades i posat a disposició
del públic i de la comunitat científica internacional. Segons Paloma, “el MNAC
ha actuat com a refugi protector d’un patrimoni que l’Aragó havia donat per
perdut.”(2)
Tanmateix, el Suprem ha dictaminat que el valor jurídic
de la propietat és superior al context històric de salvaguarda. L’Estat
espanyol ha decidit imposar una lectura jurídica formalista, ignorant les
implicacions de conservació, seguretat i accés públic. La paradoxa és flagrant:
es privilegia una restitució simbòlica a canvi d’un risc molt real de
degradació. Com va escriure Xavier Antich, “l’Estat espanyol no vol ni pot
entendre que la cultura no pot ser administrada com una propietat immoble.”² I
afegeix: “Quan la justícia s’aplica sense sensibilitat patrimonial, esdevé una
forma més de destrucció cultural.”(3)
Els experts han estat clars. Gianluigi Colalucci, el
restaurador de la Capella Sixtina, va advertir que traslladar aquestes pintures
pot causar danys irreversibles. Però l’Estat ha menystingut aquesta visió,
convertint el conflicte en una batalla política. De fet, com denuncia Antich,
“l’Estat actua com si l’art fos una baula més del control territorial, ignorant
la naturalesa universal del patrimoni.”(3)
La dimensió simbòlica del conflicte és innegable. A
Aragó, la seva reclamació ha esdevingut una bandera de reivindicació
identitària. A Catalunya, es viu com un cas més d’espoli polític, especialment
perquè el retorn de diverses peces de Sixena del Museu de Lleida es va executar
sota l’article 155, amb presència policial inclosa. Paloma ho explica amb
ironia i tristor: “Amb el 155, les obres van marxar en furgonetes de matinada,
com si fossin contraban i no patrimoni.”(2)
És en aquest context on la reflexió de Francesc Canosa, a
El Punt Avui, esdevé fonamental per entendre l’abast del conflicte. Al seu
article “Sixena prova que Espanya no existeix”, Canosa afirma que aquest cas no
tracta només d’art, sinó que “ressuscita el passat, la memòria –els cadàvers!–
de la Corona catalanoaragonesa.”³ Segons ell, Espanya té un “pla”desnacionalitzador
i el primer és “manllevar el cos –els objectes artístics– i després l’ànima –la
memòria.”(1)
El monestir de Sixena, tot i els esforços de restauració,
no disposa encara de les condicions museístiques per garantir la protecció
adequada d’unes obres tan fràgils.
Qualsevol proposta del costat català ha quedat sempre
ofegada per la judicialització i l’orgull institucional.
El cas de Sixena no és només una visió reductiva de la
cultura, més centrada en l’atribució que en la preservació, és una baula més d’aquest
procés de desnacionalització dels Països Catalans que continua ben viu al segle
XXI. Lluny de ser un fenomen del passat, la voluntat d’assimilació cultural,
lingüística i política es manté com una estratègia activa per part dels
aparells de l’Estat espanyol, i també del francès en el cas de la Catalunya
Nord.
1 Canosa, Francesc. *Sixena prova que Espanya no existeix*, El Punt Avui, 2017.
2 Paloma, David. *La
Sixena lleidatana com mai no ens l’havien explicada*, El Temps, 2017.
3 Antich, Xavier. *Sixena
is not Spain*, Diari Ara, 2017.
