Pacte Nacional per la Llengua: Esperant la sentència del Tribunal Constitucional

El Pacte Nacional per la Llengua no ha comptat amb la signatura de partits com JuntsxCat o la CUP i de sindicats importants de l’ensenyament com l’USTEC.

Puc compartir algunes de les inquietuds que als han portat a no donar-hi suport. Des de la de no confiar en un Govern que no prioritza el català  a la que el Pacte no acaba d’oferir una resposta adequada a les amenaces  que afronta el català i que cal un  compromís més ferm del Govern en la defensa de la llengua.

Una raó que és comuna en els dos partits i el sindicat és que el Pacte no rebutja amb prou fermesa la sentència que imposa un 25% de castellà a les aules ni defensa clarament el model d’immersió. Reclamen que el Pacte hauria d’haver inclòs un rebuig explícit a l'aplicació de la sentència, pendent encara del Tribunal Constitucional, i una aposta clara per la desobediència institucional o la resistència legal més contundent.

La imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre la llei catalana que pretén esquivar la imposició del 25% de classes en castellà pot marcar un punt d’inflexió. Si, com tot sembla indicar, el TC dona la raó a la tesi espanyolitzadora, ens trobarem davant una nova vulneració de la capacitat de Catalunya per definir el seu propi model educatiu i lingüístic.

La sentència és previsible. Ho és perquè el tema del 25% mínim de castellà a les escoles ve de lluny. Així com també ve de lluny l'intent de garantir la "igualtat" de les dues llengües i que el castellà sigui també una llengua vehicular a l’ensenyament. Cal fer, doncs, una mirada històricojudicial i comprovar d’on prové tot plegat i el perquè poc tenim a fer ("legalment") davant les sentències de la justícia espanyola.

Resum dels antecedents

1. Model d’immersió lingüística
• Implantat a Catalunya des dels anys 80.
• El català és la llengua vehicular principal a l’escola.
2. Sentència del TC sobre l’Estatut (2010)
• El Tribunal Constitucional diu que el castellà també ha de ser llengua vehicular a l’ensenyament.
3. Sentències del Tribunal Suprem (2013–2021)
• El Suprem fixa que el castellà ha de tenir un mínim del 25% en l’ensenyament, aplicant-se primer a casos individuals.
4. Sentència del TSJC (2020)
• El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ordena que totes les escoles apliquin aquest 25% de castellà.
5. Reacció del Parlament de Catalunya (2022)
• Aprova una nova llei que evita percentatges i reafirma el català com a llengua vehicular principal.
• Es fa un decret llei per evitar aplicar la sentència del 25%.
6. Recurs davant del Tribunal Constitucional
• El Govern espanyol recorre la nova llei catalana.
• El TC ha de decidir si és constitucional o no, i si es pot esquivar el 25%.

El model d’immersió lingüística, reconegut internacionalment, ha estat un èxit pedagògic i de cohesió social. La seva desarticulació, sota pretextos jurídics, només respon a una voluntat política: diluir el català i encara més a les aules. Davant d'aquest escenari, què podem fer?

És evident que el Govern de la Generalitat no optarà per la desobediència institucional. L’experiència dels darrers anys (i ara encara més amb un Govern del PSC) l’ha portat a una estratègia de compliment formal i resistència legal dins els marges del sistema. “Legalment”, és a dir, amb lleis, jutges i tribunals espanyols, no hi ha recorregut possible.

Per això, si la defensa del català en el món de l’ensenyament ha de continuar, només pot venir de baix: de la comunitat educativa, la direcció i molt especialment del professorat, amb el suport decidit de les famílies i de la societat civil.

Però és factible una desobediència d’aquesta naturalesa? Voldria creure que sí. Tanmateix, cal ser honestos: el context actual no convida a l’optimisme. La por, la fatiga política i la desmobilització social fan difícil imaginar una resposta col·lectiva sostinguda i eficaç.

La qüestió de fons, doncs, no és només jurídica o política, sinó profundament cívica: estem disposats, com a societat, a assumir el cost de defensar la nostra llengua a les aules? La pregunta no és si ens imposaran el 25%, sinó si estem disposats —com a poble— a no acatar-ho. I la resposta, per ara, fa pensar que no.

Doble legalitat. Prou ostatges!

L’última aberració jurídica del Tribunal Constitucional (TC) ens demostra, una vegada més, que no estem parlant de ni de lleis, ni molt menys de justícia, sinó només i únicament de política. En un estat democràtic els temes polítics es resolen dialogant, debatent, votant i pactant. En un estat dictatorial els temes polítics es revesteixen sempre d’actes delictius i s’utilitza la judicatura al servei del règim per reprimir-los i eliminar-los.

Segons ens diu el darrer dictamen del TC el president Puigdemont només podrà ser investit de manera presencial, i sempre que abans obtingui una autorització judicial. La Mesa del Parlament i la majoria independentista es troba, doncs, davant de tres possibles alternatives.

La primera, que no crec que ningú contempli, seria la d’optar per presentar un altre candidat a la presidència de la Generalitat. Una submissió d’aquest tipus ningú estarà disposat a acceptar-la.

La segona, possible però no probable, és que el jutge Llarena concedeixi al president Puigdemont  l’autorització judicial que li permeti assistir físicament al ple d’investidura convocat per dimarts que ve.

Si s’opta per aquesta segona via, hem de tenir molt clar el que vindrà tot seguit: la detenció i posterior empresonament del president de la Generalitat. No tornem a pensar ni per un moment que l’Estat espanyol no serà capaç de fer-ho. A hores d’ara, si encara teníem algun dubte, tot sabem que l’Estat és capaç de fer el que calgui -i està determinat a fer-ho- per impedir la independència de Catalunya.

La tercera, passaria per obviar el dictamen del TC i escollir Puigdemont com a president de la Generalitat per la via telemàtica o qualsevol altre via no presencial.

És una via complicada que, des del punt de vista repressiu, comportaria la imputació per un delicte de desobediència del president del Parlament i dels membres independentistes de la Mesa. Sempre que no siguin capaços també d’anar molt més lluny i ampliar la imputació a tots els diputats que hagin permès la investidura del President, cosa que podria passar.

A banda del tema repressiu, cal tenir present, però, que el president Puigdemont no serà mai ratificat pel rei com a president de la Generalitat. I aquí és on podria entrar en joc la doble legalitat: govern autonòmic a l’interior amb l’objectiu d’eliminar el 155 i treballar el dia a dia del país, i govern a l’exili de la República. La doble legalitat ens permetria, d’una banda, recuperar l’administració de la Generalitat (i el control dels Mossos) i, alhora, mantenir el conflicte permanentment viu en l’àmbit internacional. Periòdicament, el govern autonòmic mantindria reunions de treball amb el govern a l’exili, augmentat així la tensió i l’evidència de trencament amb l’Estat espanyol.

La doble legalitat hauria de complementar-se amb la mobilització permanent de la societat civil. El carrer hauria de visualitzar constantment la força i la determinació dels més de dos milions de vots del 21-D. He escrit i parlat moltes vegades del “tamboret de tres potes” institucions, partits polítics i societat civil. La independència només serà possible si les tres potes són fortes i cadascuna fa la seva feina. Les tres potes són igual d’importants i igual d’imprescindibles i per garantir-ne l’èxit final cal, sobretot i per damunt de tot, que actuïn coordinadament.

Ignoro com es pot convertir en real aquesta doble legalitat, però estic convençut que, amb enginy, astúcia estratègia, és possible establir-la.

No ens podem permetre cap més presoner, cap més ostatge. Recordo les paraules del mateix president Puigdemont: Entre ser president o ser presidiari, sóc més útil de president." 

La lluita continua...

El silenci de l'ANC

Dilluns al mati, si tot segueix l’ordre previst, s’aprovarà la declaració més transcendental en la història moderna d’aquest país. Podríem discutir-ne el redactat i el tempo amb què es produirà aquesta declaració, però és indubtable que marcarà un abans i un després, un punt de no retorn i que provocarà que es desencadeni tota la força política, jurídica i mediàtica d’un poderós Estat com és l’espanyol. Són un Estat i actuen amb sentit d’Estat. Han preparat molt intel·ligentment el camí (llei de seguretat ciutadana, reforma de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional, etc.) i, ara per ara, no podem mesurar quines en seran les conseqüències.

Dimarts al matí, segons totes les previsions, Artur Mas no serà investit president de la Generalitat perquè no obtindrà la majoria absoluta (68 diputats o més). Disposarà d’una nova oportunitat, dos dies després. Ens n’anem al dijous dia 12 en què en tindria prou amb la majoria simple (64 diputats). En aquests moments, res fa creure tampoc que Mas obtingui el vot dels dos diputats que necessita.

El dijous 12, doncs, ens podríem trobar en un escenari totalment kafkià: amb un parlament amb majoria absoluta de diputats independentistes; amb una declaració d’inici del procés d’independència absolutament transcendental; una declaració que, sens dubte, ja estarà en mans del TC des del mateix dilluns. El TC és més que probable que el mateix dijous, o potser abans, n’hagi ja dictaminat la suspensió i hagi situat l’espasa de Dàmocles sobre el cap del Parlament, representat per la seva presidenta, Carme Forcadell... I tot això aniria acompanyat d’una Generalitat de Catalunya encara amb un govern provisional, sense president i amb l’escenari a curt termini, cada vegada més que probable, d’haver d’anar a noves eleccions.

I al bell mig de tot aquest escenari, nosaltres, la gent, els votants... Dos milions de persones que podríem dividir entre els que estaran perplexos i atònits, els que es mostraran carregats de dubtes, un bon gruix de decebuts i desil·lusionats i també una bona part d’indignats.

¿Si els nostres representants polítics mostren la seva incapacitat de tirar endavant el procés, mitjançant els acords que tothom demana i exigeix, quina és la veu que millor pot representar, de manera transversal i políticament apartidista, aquesta massa silenciosa de votants?  

Crec que tots ho tenim molt clar: l’Asemblea Nacional Catalana.

Vagi per endavant que entenc perfectament els moments pels quals deu travessar el Secretariat Nacional de l’ANC. Sé, per experiència pròpia, que tot és molt complicat i que les dificultats i, sobretot, la responsabilitat són enormes. Per això mateix, com que en sóc conscient i perquè confio plenament en la gent que forma part d’aquest SN és el motiu pel qual em dirigeixo a tots vosaltres:

L’ANC no pot mantenir el seu silenci ni un minut més. L’ANC ha estat capdavantera de la societat civil i l’ànima del procés durant els darrers anys. L’ha comandat amb molts més encerts que no pas errors (que n’ha tingut) i, passades ja més de sis setmanes de les eleccions del 27-S, ha de tornar a liderar-lo.

En aquests moments carregats d’incertesa, avantsala d’uns escenaris que es preveuen durs i difícils, l’ANC ha de parlar, ha de definir clarament quina és la seva postura, la seva proposta per tal d’empènyer els diferents grups polítics (com gairebé sempre ha fet) a l’acord que permeti investir un president, formar govern i continuar amb el procés fins al final.

L’ANC ha de ser clara, però també contundent. Cal que prengui la responsabilitat, sense pors, arriscant, amb mentalitat de país, amb una declaració que només ha de respondre a la pregunta “què és ara el millor per al procés i per a Catalunya?”

I sé que això no és gens fàcil. Sé que el debat dins l’ANC serà dur i força incòmode. Sé que la resolució que s’acabi adoptant no serà del gust de tothom, però, com ja he manifestat moltes vegades, transversalitat no vol dir neutralitat i, sobretot, no vol dir inhibició.

Us encoratjo, doncs, a recuperar de nou el lideratge del procés i a ser fidels a la nostra Declaració Fundacional i al Full de Ruta 2015-2016 que, entre molts altres punts, afirma que:

“[...] és imprescindible fer l’exercici de dibuixar el camí que volem seguir, i fer-lo públic, per a tornar-lo a recuperar tan aviat com sigui possible. Aquest procés d’independència ha arribat fins aquí perquè hem estat capaços d’escriure’n el guió, superar els entrebancs que hem trobat i reprendre el camí.”

“[...] L’ANC considera que la societat catalana ha d’estar preparada i disposada a actuar, democràticament i pacífica, en qualsevol dels escenaris polítics que es puguin arribar a produir.”

Necessitem, una altra vegada i més que mai, el lideratge de l’ANC, que ens permeti continuar avançant cap a la proclamació de la República catalana.

Ara o mai. El moment de la veritat

Escric a cor calent, mentre escolto la compareixença del president Mas arran de la darrera sentència del Tribunal Constitucional sobre el procés participatiu del 9-N.

No em preocupa aquesta sentència. No deixa de ser un atac més contra tot el procés d'independència que ja fa temps es va engegar en aquest país. La majoria dels més de 2.300.000 persones que vam participar en la consulta d'aquell 9 de novembre sabíem el que estàvem fent. Si hi havia algú que en tingués algun dubte, aquesta darrera sentència els ho acaba de confirmar: tots els que vam sortir al carrer per votat el 9-N ho vam fer-ho desobeint el Tribunal Constitucional, Desobeint les lleis de l'Estat espanyol i a l'Estat mateix. Vam realitzar el primer gran acte de sobirania real per  començar la desconnexió de l'Estat espanyol. 

Tot això ja ho sabíem i per tant no ens preocupa el que a hores d'ara ens pugui dir el TC a les ordres d'un Estat de baixa, de molt baixa qualitat democràtica.

El que és veritablement preocupant és tot el que se'n pugui derivar d'aquesta sentència. Sabíem que, després del 24-N, l'Estat posaria en marxa, i a tota potència, la seva maquinària jurídica, política i econòmica per acabar definitivament amb el procés d'independència. Per començar, caldrà veure com influirà aquesta sentència en les querelles, actualment en tràmit, contra el President Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau.

La sentència no en té prou a declarar inconstitucionals tots els preparatius organitzats per la Generalitat de cara a la consulta del 9-N, sinó que també analitza el contingut de les dues preguntes que es van sotmetre a l'opinió de la població i diu que "no hi ha dubte que totes dues plantegen una qüestió que afecta l'ordre constituït i també el fonament mateix de l'ordre constitucional'. Argumenten que aquestes preguntes incideixen 'sobre qüestions fonamentals que es van resoldre amb el procés constituent' (quina barra!) i que, per tant, serien 'sostretes a la decisió dels poders constituïts'. I acaba reblant que per decidir sobre aquestes "qüestions fonamentals que afecten a "l'estructura de l'estat, l'única via que es pot utilitzar és la de la reforma de la constitució."

S'acosten els temps difícils que molts ja sabíem que havien de venir. Aquesta sentència evidencia les intencions de l'Estat:  acabar amb el procés a través d'impedir les eleccions plebiscitàries del 27-S. Si el TC dictamina que la Generalitat no pot preguntar sobre el futur polític de Catalunya i que, consegüentment, els ciutadans no podem expressar-nos lliurement en aquest sentit, ¿com toleraran que, a les properes eleccions, s'hi presentin candidatures que incloguin en els seus programes el compromís que, si en surten guanyadores, iniciaran el camí cap a la independència? ¿Com toleraran que hi hagi candidatures que expressin clarament en els seus programes un full de ruta cap a la independència?

Preparem-nos, doncs, per als propers mesos fins al 27-S que seran durs i complicats. Serà el moment de demostrar per què vam sortir al carrer el 2012, el 2013 i el 2014. Serà el moment de demostrar perquè vam desobeir l'Estat el 9-N.

Serà el moment de la veritat. 

I, malgrat no m'agradi l'expressió, serà el moment de l'ara o mai.

Comunicat de l'ANC: El TC i la Declaració de Sobirania

Comunicat del Comitè Permanent de l’Assemblea Nacional Catalana respecte de la Sentència del Tribunal Constitucional de 25 de març de 2014 en relació amb la impugnació de la Declaració de sobirania i del dret a decidir del Poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013.

En relació amb la Sentència dictada el 25 de març de 2014,  el Comitè Permanent de l’Assemblea Nacional Catalana declara:

1.- El poble català té la condició de subjecte polític i jurídic sobirà i, per tant, les decisions del Tribunal Constitucional espanyol sobre la nostra sobirania són irrellevants i inoposables a aquesta condició.

2.- La sobirania significa, per a nosaltres, poder decidir lliurement sobre els lligams que ens uneixin amb la resta de les nacions del món.  Catalunya mai no ha renunciat al seu dret a decidir. Ni abans ni ara. Per tant, la Sentència del Tribunal Constitucional no canvia la situació.

3.- La Declaració de sobirania i del dret a decidir del Poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013, del Parlament de Catalunya - legítim representant del poble català – va evidenciar que el poble de Catalunya té el dret a decidir el seu futur polític democràticament i en llibertat. L’Assemblea Nacional Catalana referma que la Consulta del 9 de novembre de 2014 és un objectiu fonamental i irrenunciable.

4.-  El pronunciament del Tribunal Constitucional davant una declaració política trenca el principi de separació de poders i confirma la preocupant involució democràtica de l’Estat espanyol.

5.- Per a la salvaguarda dels drets del poble català, necessitem viure en un estat català sobirà al més aviat possible.

Barcelona, 25 de març de 2014.