L'ESCLETXA núm. 54. Estiu de 2025

 

Ja podeu llegir el nou número de L’Escletxa, la revista de la llengua i la cultura catalanes publicada per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL)

Català i immigració: el discurs que desvirtua la realitat

En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos i guerra (Francisco de Quevedo)

Abans de res el resum per als "impacients...."

Polèmica per l’espectacle Esas latinas: L’obra ha generat controvèrsia, però el debat públic ha estat dominat pels qui la defensen, tot sovint des de l’esquerra espanyolista, més que no pas pels crítics.

Desviació del focus: S’intenta diluir l’acusació de catalanofòbia barrejant-la amb racisme o llibertat d’expressió, deslegitimant així les crítiques legítimes.

El català, víctima de manipulació discursiva: Es presenta la defensa del català com a “supremacista” o “pogromista”, tot i ser una llengua minoritzada en lluita per sobreviure. Aquesta retòrica busca culpabilitzar moralment els catalanoparlants.

Mitjans afins al relat assimilacionista: Publicacions com Diario Red, La Directa, Catalunya Plural i La Futura equiparen l’exigència de català en espais públics amb actituds racistes, cosa que l’article denuncia com una forma d’assimilació cultural disfressada d’antiracisme.

Crítica terminològica severa: L’ús del terme “pogromista” per parlar de política lingüística catalana es considera una manipulació greu i insultant.

Paradoxa de la dreta i la llengua: Es denuncia que s’acusi el catalanisme de compartir tàctiques amb l’extrema dreta, quan històricament ha estat l’espanyolisme (també d’extrema dreta) qui ha atacat el català de manera sistemàtica.

Resposta a Ione Belarra: Les declaracions de la líder de Podemos, que acusa la Generalitat de voler fer “polítiques racistes”, es consideren injustes i desinformades. L’article defensa que més competències podrien permetre polítiques migratòries més justes.

Crítica a la falsa equidistància: Dir que el català pot discriminar, malgrat estar en situació desfavorable, és una manera subtil d’afavorir el castellà com a llengua dominant per defecte.

La llengua no és una estructura opressora: Equiparar-la a una eina de poder és erroni. El català és una eina de cohesió i supervivència cultural, no d’exclusió.

Dret col·lectiu a viure en català: La defensa de serveis públics en català no és excloent sinó una mesura de justícia i continuïtat cultural.

Conclusió amb rerefons sobiranista: La crítica de fons és contra l’Estat espanyol, que tant des de la dreta com des de l’esquerra no accepta la sobirania catalana. Josep Pla ho resumiria així: “el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.”

Article complet

L'espectacle Esas latinas, del col·lectiu Teatral Sin Papeles, ha desencadenat una polèmica notable, però crida l'atenció com la major part del ressò mediàtic sembla venir dels qui el defensen o en justifiquen el contingut, més que no pas dels que n'han fet una crítica. Molts discursos públics (sobretot de les esquerres espanyolistes) han volgut desviar-ne el focus, barrejant les acusacions de catalanofòbia amb conceptes com el racisme o la llibertat d'expressió, sovint per diluir-ne el rerefons o desacreditar-ne els crítics. 

Per molt que alguns sectors intentin presentar la defensa del català com una forma de “supremacisme lingüístic” o una expressió “pogromista”, aquesta retòrica desvirtua completament la realitat d’una llengua minoritzada en lluita per la supervivència. Darrera d’aquest discurs hi ha una estratègia política ben coneguda: desactivar la normalització lingüística mitjançant una culpabilització moral del parlant de català.

Els articles recents publicats a Diario Red, Directa, Catalunya Plural i La Futura són una mostra d’aquest corrent. Tots parteixen d’una confusió perillosa: equiparar exigències bàsiques d’ús del català en espais públics amb actituds racistes o excloents. I cal dir-ho clar: això no és antiracisme, és un nou intent d’assimilació lingüística i cultural, o sigui, nacional.

L’article de Diario Red utilitza una expressió extremadament greu i fora de lloc: “No fa falta referir-se als assalts feixistes de Torre Pacheco per tenir present una dinàmica nacional pogromista” (Atenció al terme!)[1]

Associar el conflicte lingüístic català amb els pogroms, que històricament fan referència a massacres antisemites, és una irresponsabilitat terminològica. Això és convertir en opressió el que, en realitat, és una resistència davant d’un procés de substitució lingüística secular. És una manipulació gravíssima dels termes.

A més, s’hi afegeix que “la llengua s’utilitza com a barrera racista” o com a “tàctica conscient per part de l’extrema dreta”. Però vet aquí la paradoxa: és precisament l’extrema dreta espanyolista la que més ha atacat el català al llarg dels anys, a l’escola, als jutjats, a les institucions. I ara es pretén que defensar el català... també sigui d’extrema dreta?

En aquest sentit, les darreres declaracions de la Secretària General de Podemos, Ione Belarra, no només són injustes, sinó profundament irresponsables i alimenten una visió esbiaixada del debat sobre les competències en immigració a Catalunya. Afirmar que la Generalitat vol aquestes competències “per fer polítiques racistes” i competir amb l’extrema dreta és una simplificació barroera que nega la trajectòria antiracista de molts col·lectius i institucions catalanes. Aquesta acusació ignora deliberadament que una major proximitat institucional pot permetre polítiques més humanes i eficients, adaptades a la realitat del territori i pensades amb la complicitat d’entitats de defensa dels drets dels migrants. Reduir l’autogovern a una suposada voluntat repressiva és projectar sobre els altres els propis prejudicis centralistes. I és també una manera ben cínica d’evitar el debat de fons: qui ha mantingut la llei d’estrangeria i ha permès durant anys batudes racistes no ha estat pas la Generalitat, sinó governs espanyols —inclosos aquells en què Podem ha participat.

En un dels textos de La Directa, es pregunta provocadorament: “Si haguessin parlat anglès, els haurien intentat ajudar en anglès? Si haguessin parlat xinès, haurien almenys tret el traductor?” La resposta és òbvia: si una persona arriba a França o al Quebec i no entén la llengua, se li ofereixen recursos, però ningú no qüestiona la centralitat del francès. Aquí, en canvi, es vol que el català sigui optatiu, com si fos una molèstia o una excentricitat local.

La frase “Una llengua en situació desfavorable pot ser igualment una eina de discriminació” conté una perversió subtil però molt perillosa del discurs sobre els drets lingüístics. Pretendre que una llengua minoritzada com el català —amb segles de repressió al darrere i una presència desigual en àmbits com la justícia, l’administració o l’audiovisual— pot ser un instrument de discriminació és desviar l’atenció del problema real: la vulnerabilitat d’aquesta llengua en el seu propi territori. Equiparar la defensa del català a una forma d’exclusió no només és una fal·làcia, sinó que contribueix a erosionar les polítiques de normalització lingüística que intenten corregir una situació de desavantatge històric. El que realment discrimina no és parlar català, sinó impedir-ne l’ús o considerar-lo un obstacle. Aquest tipus de discursos, sovint revestits de falsa equidistància, acaben afavorint el bilingüisme desigual, on una llengua —el castellà— domina sistemàticament, i l’altra —el català— ha de demanar permís per existir.

L’article de Catalunya Plural afirma: “Quan les persones migrades qüestionen estructures de poder —incloent-hi la llengua—, sovint es troben amb un mur de resistència i deslegitimació.” Aquest plantejament és legítim quan es parla de burocràcia, racisme laboral o accés a serveis. Però quan es parla de llengua, es cau en una tergiversació: la llengua pròpia d’un territori no és una estructura de poder assimilable a una institució opressora. És l’únic recurs que té una comunitat per transmetre el seu llegat cultural i nacional. Exigir a un catalanoparlant que renunciï a la seva llengua per ser empàtic és el contrari de la integració. És submissió.

Els textos insisteixen que el català pot arribar a ser “restrictiu, antipàtic, enutjat i finalment irrellevant” si es fa servir com a condició. Però això és una falsedat: el català no s’exigeix com a filtre excloent, sinó com a eina comuna. És la llengua que ha d’unir, no pas la que divideix.

Demanar que l’atenció sanitària, educativa o administrativa sigui en català no és excloure ningú: és protegir un dret col·lectiu amenaçat. Com diu Carme Junyent: “El català és una llengua de la gent que el parla, no d’un grup ètnic, ni d’una raça, ni d’una classe social.”

Presentar el català com a obstacle, com a imposició o com a eina racista és, en el fons, una forma de deslegitimar la seva supervivència. El que cal és ampliar l’empatia cap als qui volen viure en català, no retallar-la en nom d’una suposada inclusió que en realitat normalitza l’hegemonia del castellà com a llengua de comunicació per defecte.

En definitiva, el que podem llegir en aquests mitjans de comunicació o declaracions recents (que no són les primeres) com les d’Ione Belarra no fan més que reforçar una vella intuïció ben arrelada en el catalanisme i que, segons diuen, va ser Josep Pla que la va resumir amb cruesa: “el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”.

Quan es tracta de Catalunya, les diferències ideològiques sovint s’esvaeixen i es reforça una mateixa voluntat de control, de negar la sobirania i de caricaturitzar qualsevol aspiració nacional com a perillosa o retrògrada. Aquest patró recurrent evidencia que l’alliberament nacional de Catalunya no pot passar per un canvi de govern a Madrid, sinó per trencar definitivament amb un estat que, tant des de la dreta com des de l’esquerra, mai no ha estat disposat a acceptar-nos com a nació lliure i sobirana.

---

[1] Tot i que no és un mot recollit habitualment als diccionaris normatius catalans, el seu significat es pot entendre per derivació, com en altres llengües romàniques: Pogrom: un atac violent i organitzat contra un grup ètnic o religiós, especialment contra els jueus. -ista: sufix que indica una persona que practica o és partidària d’alguna cosa

L’ANC davant el seu repte més gran: resistir, reformar, liderar

 L’article és extens. Per això, per als impacients a qui se us faci massa llarg llegir-lo, us passo en primer lloc un resum de les idees principals.

Respecte per la pluralitat dins l’independentisme:

El text parteix del principi que totes les idees i estratègies cap a la independència són legítimes i enriquidores. La diversitat d’opinions hauria de reforçar el moviment, no dividir-lo.

Crisis interna a l’ANC:

La dimissió en bloc del Secretariat Nacional ha evidenciat una situació de desorientació i fragmentació dins l’ANC i, per extensió, dins el moviment independentista.

Debat sobre la direcció i la governança:

L’elecció de Lluís Llach com a president va ser clara i democràtica, però un sector minoritari (encapçalat per Josep Punga i amb suport de Josep Costa) va intentar bloquejar-ne l’elecció mitjançant estratègies obstructives.

Crítica al bloqueig intern:

Aquestes actituds no es veuen com a discrepàncies ideològiques legítimes, sinó com a intents de desestabilitzar l’organització des de dins, repetint patrons del passat.

L’ANC com a peça clau del moviment:

Malgrat els problemes, l’ANC continua sent l’eina organitzativa més potent del moviment independentista, amb una estructura territorial i una base activa arreu del país.

Perill de dividir i començar de zero:

Crear alternatives o estructures noves només fragmentaria l’esforç col·lectiu. Cal reconstruir sobre el que ja existeix, no desfer-ho per ressentiment o impaciència.

Estratègia per la independència:

La independència no s’aconseguirà només amb majories parlamentàries o amb més llistes electorals, sinó amb mobilització, voluntat política real i organització des de la base.

Debat sobre la llista cívica:

La idea no és nova i forma part de l’estratègia de l’ANC des del 2014. El problema actual no és la proposta en si, sinó com, quan i amb quin suport es presenta.

Crítica a Josep Costa i el seu sector:

Les seves actuacions es consideren un intent de bloqueig polític disfressat de crítica democràtica, debilitant així l’ANC i tot el moviment civil independentista.

Reivindicació de la lleialtat i el respecte democràtic:

El text reclama estabilitat, acceptació de les majories i debat lleial com a condicions imprescindibles per avançar junts cap a l’objectiu comú: la independència.

Article complet

En plena crisi interna i amb un independentisme dispers, l’Assemblea ha de recuperar el rumb i refer el vincle amb la base per tornar a ser motor del canvi

Abans d’endinsar-nos en el contingut d’aquest article, cal deixar ben clar un principi fonamental: totes les idees, estratègies i tàctiques encaminades a assolir la independència són plenament respectables. En un moviment tan ampli i divers com l’independentista, cada persona o col·lectiu té el dret —i el deure— de defensar i promoure la seva visió amb l’objectiu que sigui compartida per la majoria. La pluralitat d’enfocaments no només és legítima, sinó també necessària i saludable. Com en qualsevol família, també dins les diverses famílies independentistes, les diferències d’opinió haurien de ser enteses com una riquesa i una oportunitat per enfortir el debat, madurar el projecte i avançar amb més solidesa cap a l’objectiu comú.

Dit això...

El recent comunicat i les dimissions en bloc del Secretariat Nacional de l’Assemblea han accentuat encara més la sensació de desorientació i fragmentació dins el moviment independentista. A un escenari ja marcat per l’enfrontament i la desconfiança entre els partits polítics, i per l’auge preocupant del nacionalpopulisme en l’àmbit català, s’hi afegeix ara una divisió creixent entre les pròpies bases de l’independentisme. Aquesta conjuntura no només enterboleix el futur immediat de l’Assemblea com a actor clau, sinó que posa en qüestió la capacitat de tot el moviment per avançar de manera cohesionada i efectiva.

L’independentisme català hauria d’haver après que la unitat no és la uniformitat i que, de fet, la diversitat de veus pot esdevenir una gran força quan es gestiona amb intel·ligència col·lectiva. L’article de Vicent Partal a VilaWeb, titulat “L’ANC, entre la dissidència i la cohesió”, capta amb lucidesa aquest equilibri delicat però imprescindible, defensant una Assemblea viva, debatent i plural, però que no perdi el seu rumb ni la seva capacitat d’incidir. En contraposició, l’article crític de Josep Costa i el seu sector presenta un relat de fractura interna des d’una òptica maniquea, que interpreta la discrepància com a rebel·lió i la direcció com a opressió. Aquesta visió no només és parcial, sinó perillosament corrosiva.

Els fets parlen per si sols. En les darreres eleccions a la presidència de l’ANC, Lluís Llach va rebre un suport molt majoritari: 3.268 vots en les votacions generals i 43 vots del Secretariat Nacional per ser elegit president. Per contra, Josep Punga —candidat alternatiu— en va obtenir només 25 per a la presidència. No obstant això, el senyor Punga no es va retirar, i el seu grup va forçar repeticions de votació que només tenien un objectiu: bloquejar l’elecció de Llach. I quan es va retirar, el mateix bloc minoritari va orquestrar una nova estratègia: votar en blanc per impedir que el candidat escollit democràticament ocupés la presidència.

Actituds com aquesta, que s’han anat repetint al llarg del mandat,  no responen a un desacord ideològic legítim, sinó a una clara voluntat de condicionar l’Assemblea des d’una minoria de bloqueig. Aquest sector té noms i cognoms, i són exactament els mateixos que ja van intentar impedir que Jordi Pesarrodona accedís al càrrec en el mandat anterior, trencant pactes i sembrant la discòrdia.

L’Assemblea ha estat, des del seu naixement, un reflex fidel de la transversalitat del moviment independentista, i això ha implicat —com és natural— la convivència de criteris i sensibilitats diverses dins del seu si. Els diferents secretariats nacionals, des del 2011 fins avui, han estat escenari de debats intensos, discrepàncies i, en alguns moments, de tensions que han anat més enllà del que seria desitjable. Però això no és cap anomalia, sinó el signe d’un organisme viu i democràtic. Els que vam formar part d’aquelles primeres etapes —del 2011 al 2015— ho podem testimoniar amb autoritat: també hi va haver moments difícils, discussions i desacords, però res no va impedir que l’Assemblea avancés amb força. De fet, quan aquells primers equips vam tancar etapa el 2015, ho vam fer deixant una entitat forta, cohesionada i amb una capacitat de pressió real sobre els partits polítics, contribuint decisivament a situar la independència en el centre de l’agenda política del país. Aquell esperit de perseverança i lleialtat al projecte comú hauria de continuar sent avui la brúixola del moviment.

L’Assemblea continua sent, malgrat totes les tensions internes i els embats externs, l’eix vertebrador del moviment independentista català. És l’única organització amb una estructura territorial i sectorial arrelada arreu del país, amb una xarxa de base que —tot i estar parcialment desactivada— continua latent i preparada per reactivar-se quan se li proposi un horitzó clar i engrescador. Ignorar aquest actiu, menystenir-lo o voler substituir-lo per iniciatives noves sorgides del malestar o de la impaciència no és només una mostra de miopia estratègica, sinó una temptativa de fragmentació que recorda els pitjors vicis de l’independentisme històric previ a l’embranzida popular dels darrers anys. Començar de zero, crear estructures paral·leles o alternatives, només pot conduir-nos a dispersar esforços, dividir energies i, pitjor encara, posar en risc tot el que s’ha construït des del 2012 fins avui. És hora de reconstruir sobre el que ja tenim, no de dinamitar-ho per orgull o ressentiment.

També cal fer una reflexió estratègica de fons que sovint es desdibuixa enmig de les batalles internes: la independència no vindrà de tenir una majoria al Parlament, ni de sumar una nova llista electoral a les ja existents, moltes de les quals ja no es poden considerar independentistes sinó, a tot estirar, autonomistes o catalanistes. Ja hem tingut majories al Parlament, i hem comprovat que sense voluntat política real, compromís i una estratègia clara, aquestes majories serveixen de ben poc. Pensar que amb una “quarta (o cinquena) llista” —sense les condicions prèvies per convertir-la en una candidatura plebiscitària— s’obrirà un nou escenari de ruptura és, si més no, ingenu. La força per assolir la independència mai no ha vingut dels partits polítics. Ha vingut de la base, de la mobilització sostinguda i de l’organització civil, com es va demostrar fins al 2015 i, amb més intensitat encara, a l’1 d’octubre de 2017. Va ser el poble organitzat, persistent i desobedient qui va empènyer tot un país cap a un referèndum d’autodeterminació. L’Assemblea ha de recuperar aquest esperit: ser la punta de llança del moviment, no una corretja de transmissió dels càlculs electoralistes. I per fer-ho, cal cohesió, debat, però també lleialtat al projecte comú.

És important recordar que la llista cívica —o candidatura de país— ha estat present en els fulls de ruta de l’ANC des dels seus inicis. Ja el 2014, la Declaració d’Arenys de Munt parlava d’una candidatura d’ampli consens amb un únic punt programàtic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent. El que s’està discutint des de fa temps i que es troba en l’origen dels enfrontaments que han acabat derivant en aquestes dimissions, no és tant la idea en si, sinó la manera, el moment i les condicions per dur-la a terme. I aquí és on cal estratègia, paciència i intel·ligència col·lectiva.

El problema no és la llista cívica, sinó com s’hi arriba. Si es presenta com una quarta (o cinquena) llista en unes autonòmiques, sense haver generat una onada de suport transversal, pot acabar sent contraproduent. La llista ha de ser fruit d’una estratègia compartida, no d’una urgència partidista ni d’un desig de capitalitzar la frustració.

La reforma dels estatuts (demanada des de fa molt de temps per diversos sectors) era totalment necessària i ja vaig explicar-ne els motius en aquest article.

És per tot això que la crítica destructiva de Josep Costa i els seus aliats no ajuda, ans al contrari. Pretendre substituir una direcció escollida democràticament mitjançant el bloqueig intern és una forma de xantatge polític, disfressat de crítica legítima. I això debilita l’ANC i, amb ella, el conjunt de l’independentisme civil.

Cal tornar a valorar la discrepància lleial, el debat obert i el respecte a les decisions col·lectives. L’Assemblea no pot ser una entitat esclava dels equilibris interns ni de les revenges polítiques. Necessita estabilitat per treballar, i això implica que la minoria accepti la voluntat de la majoria, com es fa en qualsevol organització democràtica.

La unitat no vol dir pensar igual, però sí remar en la mateixa direcció. I aquesta direcció, si ha de ser útil al país, ha de néixer del consens, no del bloqueig.

De la discriminació al gag oficial o... “Sin Papeles”, sense respecte: quan riure és agredir.

El passat 9 de juliol, durant la presentació de l’Informe 2024 de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona, l’Ajuntament va acollir un acte suposadament artístic protagonitzat pel col·lectiu teatral “Sin Papeles”. El que havia de ser una reflexió sobre les discriminacions es va convertir en un número que ridiculitzava obertament la llengua catalana i les persones que la parlen. I això, en un acte institucional. Ironia? No. Cinisme i humiliació planificada.

L’escena va parodiar cursos de català amb una caricatura burlesca: sardanes, crits com “Parla català!” i una posada en escena que associava la llengua amb un folklorisme ridícul i descontextualitzat. L’humor, quan denuncia el poder, pot ser una eina brillant; però quan es gira contra una llengua minoritzada en el seu propi territori, no és crítica: és violència simbòlica.

La frase final de l’escena, que plantejava una falsa dicotomia entre parlar català i tenir accés a la sanitat, el treball o la documentació, és especialment greu. Presentar la llengua com un privilegi a contraposar amb els drets fonamentals és un relat trampós, carregat de supremacisme i desinformació. Com si la defensa del català fos incompatible amb la justícia social. Com si el català, simplement, molestés.

Encara més alarmant és la complicitat institucional. L’acte va ser organitzat per l’Ajuntament, i la seva directora, Camila Pinzón Mendoza, ha justificat l’escena com una proposta artística per generar debat. Però el que ha generat no és debat, sinó una ferida: el missatge que la catalanofòbia pot tenir altaveu públic i subvencionat.

Pel que fa a, Esas latinas, segons descriu la fitxa de l’espectacle, és una proposta que "busca visibilitzar i denunciar les múltiples violències, la vulneració de drets i les situacions de discriminació que les dones migrants viuen a Espanya". Suposadament, es tracta d'una obra basada en casos reals i que representa "realitats que les travessen (a les protagonistes) en el seu dia a dia". "S'aborden testimonis de vides marcades per l'experiència migratòria, el gènere, la raça, l'origen, la colonialitat i la identitat. S'exposen les categories imposades, el tracte diferencial en l'àmbit laboral, les narratives colonials en l'educació i les dificultats del procés d'integració", afegeix la fitxa, entre altres qüestions.

És particularment interessant l'article de l'Alternatiu titulat La performance anticatalana ‘Esas latinas’ s’ha programat regularment des del març i ha estat promoguda amb fons públics:

Tal com denuncia L’Alternatiu, Esas latinas s’ha convertit en una performance habitual a partir del març i es manté gràcies al suport de fons públics. Aquesta obra, creada i encarnada per dones migrades d’Amèrica Llatina, es presenta com una crítica punyent a les violències i discriminacions que pateixen. No obstant això, el seu continu finançament i programació regular plantegen una paradoxa inquietant: un discurs que pretén qüestionar estructures de colonialisme s’anomena a si mateix “anticatalà” quan el poder institucional català exerceix el control de la seva difusió, tal com assenyala L’Alternatiu. 

Així, Esas Latinas esdevé un reflex ampli de les tensions entre emancipació i la instrumentalització cultural: si bé el teatre social és un canal potent per donar veu al silenci, el seu abast i finançament esdevenen mecanismes de legitimitat institucional. En lloc de trencar les estructures dominants, sovint les reprodueix. La crítica de L’Alternatiu ens recorda que cal exigir coherència entre les formes de suport públic i la capacitat real d’empoderament dels col·lectius representats. No basta amb visibilitzar si no s’acompanya amb autonomia crítica i diversificació de les narratives des de baix.

L'alterntiu remarca que darrere d'aquest grup teatral hi ha l’entitat Periferia Cimarronxs SCCL, que els últims tres anys ha rebut prop de 350.000 euros en subvencions a càrrec del contribuent català i canalitzades, majoritàriament, a través del mateix Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.

Segons s’adverteix en un Racó Català, aquest cas no és una anècdota. És un avís. Aquest tipus de menyspreu ja és present a serveis públics, botigues o consultes mèdiques. Primer era una mirada; després, una humiliació; ara, una actuació institucional. I demà? La normalització absoluta de la burla i la impunitat. La llengua no és un obstacle. És un dret. I ridiculitzar-la, especialment des d’un escenari públic, no és humor: és un acte de dominació cultural. 

La Plataforma per la Llengua, la CAL i Òmnium ja han denunciat els fets. I cal fer-ho. Però també cal exigir responsabilitats. No pot ser que mentre augmenten les discriminacions reals contra catalanoparlants la resposta institucional sigui un acudit catalanòfob.

En aquest sentit, les disculpes promulgades per l’Ajuntament són totalment insuficients. Al·legar que el gag “no estava en el guió revisat”, com va dir la segona tinenta d’alcaldia, Maria Eugènia Gay, és una excusa de malalts que ningú no es creu. A més, en cap cas, això no deslliura cap responsabilitat: la imatge pública de l’Ajuntament ja ha estat cremada.

Demanar perdó dient “vam cometre un error de supervisió” no és suficient. Els partits com Junts, ERC i Barcelona en Comú han qualificat les explicacions d’“insuficients” i han reclamat responsabilitats polítiques. No hi ha cap justificació creïble per a un escenari que ataca directament la llengua catalana —una paràbola de marginació entre la salut i el treball—, i caldria que aquesta disculpa és acompanyada d’accions concretes, cosa que, evidentment, no passarà.

Terra de Marca XXI: Amb ulls del Penedès: entrevistes que connecten cultura, territori i identitat.

Terra de Marca XXI, el programa impulsat per ETV Grup Terramar Garraf-Penedès-Tarragonès, amb la col·laboració de la Plataforma Sobiranista del Penedès Tot República, continua consolidant-se com un espai de referència per a la divulgació cultural, social i històrica del territori penedesenc i entorn. Amb una periodicitat regular i un format accessible, el programa dona veu a persones, projectes i idees que configuren l’esperit de la comarca.

Gràcies al seu canal https://www.youtube.com/@TerradeMarcaXXI-u5x, ara és possible veure o recuperar tots els capítols de manera còmoda, oberta i gratuïta. Una oportunitat excel·lent per als qui no van poder seguir-los en emissió o per als qui volen tornar a escoltar els testimonis més destacats.

📌 Algunes de les entrevistes i reportatges emesos: .

• Eneko Bidegain Aire (febrer 2025): escriptor i periodista, nascut a Baiona, Iparralde. Català a l’escola: immersió o doble xarxa.
•  Neus Oliveras Samitier i Pere Martí Bertran (febrer 2025): Any Guimerà.  Rosa de Lima i altres proses.
• El Pla Territorial del Penedès (febrer 2025): En parlem amb Pere Batlle arquitecte, màster en arquitectura del paisatge.
• El mapa de la vergonya (març 2025): Entrevista amb Tot República sobre un petit estudi, sense pretensions exhaustives, que demostra un a un, fotografia a fotografia, els 143 incompliments de la Llei de Política Lingüística que hem estat capaços d’inventariar en dues setmanes voltant pels carrers de Vilafranca.
• Ramon Marrugat Cuyàs (març 2025): Institut Estudis Penedesencs. “Secció del parlar penedesenc”, amb la voluntat d’aplegar material i ordenar-lo en un Recull lèxic penedesenc.
• Teresa Costa-Gramunt (març 2025) escriptora de múltiples registres (crítica literària, assaig, ficció, poesia) i múltiples focus: la filosofia, la tradició espiritual, tant oriental com occidental, la psicologia (amb una devoció especial per Carl Gustav Jung), el disseny gràfic (és fundadora de l’Associació Catalana d’Exlibristes) o la grafologia. L’hem convidada a Terra de Marca XXI per parlar sobre el mal. Sobre el seu darrer llibre Cambres fosques. Reflexions sobre el mal.
• Lluís Sanahuja (abril 2025): Ànima morta. La novel·la s'ambienta al Penedès i explica la convulsa història familiar de dos personatges, la qual va estar marcada pels mateixos fets que van destarotar tot el país.
• Josep Maria Tort Miralles (maig 2025): autor d’El sepulcre oblidat. Un viatge en el temps fins al Penedès del segle XI. Connectarem el passat i el present de Santa Maria dels Gorgs i, entre altres, les figures d’Ermengarda, el seu fill Mir Geribert i la seva segona esposa, Guisla de Besora. Ermessenda de Carcassona i el seu  nét Ramon Berenguer I.
• Dolors Sans (maig 2025): L’escultora de la Festa. La construcció de la imatgeria festiva és un procés artesanal que comença amb el disseny i continua amb la creació de l’estructura amb materials lleugers, que equilibren per facilitar-ne el moviment i la decoren amb tècniques tradicionals i modernes per donar-li vida festiva. Figures implicades en la dinamització cultural i social de la comarca, comparteixen les seves trajectòries i reptes de futur en el marc d’un Penedès viu i transformador
• Cathrine Bergsrud (juny 2025): la pintora nascuda a Noruega el 1969 i que des del 1991 ha fet de Catalunya la seva llar i font d’inspiració. Resident a Torre‑Ramona, Subirats, ha desenvolupat un estil figuratiu lirico‑poètic, especialment en oli, que fusiona la llum mediterrània amb arrels nòrdiques, creant atmosferes evocadores i espirituals.L’a
• L’Ateneu rural del Penedès (juny 2025): revitalitzar el món rural des de la col·lectivitat i l’autogestió. Parlme de sostenibilitat, repoblament i iniciatives innovadores per revitalitzar els entorns naturals i humans.
• El mil·lenari de Sant Sebastià dels Gorgs (juny 2025): Episodi dedicat a aquest indret emblemàtic. El Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs és molt més que un conjunt de pedres mil·lenàries: és una finestra a la Catalunya medieval, al món benedictí, a les relacions de poder i a l’art religiós romànic
• Joan Jané (juliol 2025): Biògraf i amic de l’escultor Josep Cañas, comparteix reflexions sobre la vida i obra d’un dels grans referents artístics del segle XX. Una conversa íntima, plena d’anècdotes i memòria viva.·.

Amb capítols que oscil·len entre els 20 i 30 minuts, Terra de Marca XXI es presenta com una finestra oberta a les persones i als valors del territori. Cada episodi esdevé una peça de memòria col·lectiva que documenta el present per projectar-lo cap al futur.

Descolonitzar la ment, catalanitzar la vida o... la llengua no és neutral

El 28 de maig d'enguany ens deixava Ngũgĩ wa Thiong'o,  escriptor, acadèmic i activista kikuiu (llengua de la família bantu parlada principalment pel poble gĩkũyũ de Kenya). Entre altres, va escriure Descolonitzar la ment (Publicat en català per Raig Verd el 2017)

En un món marcat per les seqüeles del colonialisme, la llengua no és només una eina de comunicació: és una eina de poder, un contenidor de cultura i un mirall de la identitat. Aquesta és la tesi que defensa amb contundència l'escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o al seu assaig Descolonitzar la ment. El llibre, escrit des d’un context africà, ressona de manera profunda en altres realitats de dominació lingüística, com la que viu encara avui la llengua catalana dins l’Estat espanyol.

Thiong’o parteix d’una idea fonamental: la llengua no és neutral. Cada llengua transmet una manera de veure el món, una estructura mental i cultural pròpia. Quan una llengua s’imposa per sobre d’una altra, com va fer el colonialisme europeu a l’Àfrica o l’espanyolisme a la península, no només s’introdueixen paraules noves, sinó que es substitueixen valors, símbols i referents. És un atac a la identitat.

En el cas català, aquest procés no s’ha fet amb violència física explícita, però sí amb violència simbòlica i institucional. L’escola, els mitjans de comunicació, la legislació i, fins i tot, els algoritmes han contribuït a situar el català en una posició de minoria i de subordinació. Encara avui, molts infants i joves són escolaritzats en entorns on el català és reduït a una assignatura més o es veu com un requisit administratiu, però no com la llengua natural de relació i pensament.

Thiong’o denuncia com el colonialisme educatiu ensenya a menysprear la pròpia llengua. I a Catalunya també hem viscut això. Durant dècades, i encara avui, el missatge dominant ha estat que parlar castellà és més útil, més modern, més universal. Això genera una alienació mental: saber-se català, però pensar en castellà; viure en català, però consumir en castellà; tenir llengua pròpia, però usar-ne una altra per sentir-se part del món. Aquest és el triomf més profund del colonialisme: el moment en què la dominació es fa interna, mental, autoimposada.

Thiong’o també parla de la literatura. A l’Àfrica, molts autors escriuen en anglès o francès. Ell hi veu una contradicció: com pots alliberar un poble si escrius en la llengua del dominador?. Aquesta reflexió ens interpel·la de ple: quants creadors catalans decideixen expressar-se en castellà per tenir més visibilitat, per arribar a més públic, per “no tancar-se”? És legítim, però no és neutre. Cada renúncia a la llengua pròpia és també una petita renúncia a explicar el món des d’aquí, des de nosaltres.

Per això, descolonitzar la ment és un acte profundament polític. No és només parlar català a casa o amb amics, sinó fer-lo servir com a llengua de pensament, de creació, de ciència, de resistència. No es tracta de rebutjar cap llengua, sinó de recuperar el dret a viure plenament en la pròpia. I això implica desfer-se de l’auto-odi inculcat, del complex d’inferioritat, de la por de molestar.

Parlar català avui no és només un dret cultural: és una forma de resistència activa. És rebutjar la invisibilització, la folklorització, la subordinació. És continuar la lluita per una llengua que, malgrat tot, continua viva perquè hi ha qui no es resigna.

Ngũgĩ wa Thiong’o ens recorda que recuperar la llengua és recuperar la llibertat. I això val tant per l’Àfrica postcolonial com per Catalunya. Descolonitzar la ment vol dir deixar de demanar permís per ser qui som. I començar a viure, parlar, pensar i crear plenament en la nostra llengua.