El 28 de maig d'enguany ens deixava Ngũgĩ
wa Thiong'o, escriptor, acadèmic i activista kikuiu (llengua de la família bantu parlada principalment pel poble gĩkũyũ de Kenya). Entre altres, va
escriure Descolonitzar la ment (Publicat en català per Raig Verd el 2017)
En un món marcat per les seqüeles del colonialisme, la llengua no és només una eina de comunicació: és una eina de poder, un contenidor de cultura i un mirall de la identitat. Aquesta és la tesi
que defensa amb contundència l'escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o al seu assaig Descolonitzar la ment. El llibre, escrit des d’un context africà, ressona de
manera profunda en altres realitats de dominació lingüística, com la que viu
encara avui la llengua catalana dins l’Estat espanyol.
Thiong’o parteix d’una idea
fonamental: la llengua no és neutral. Cada llengua transmet una manera
de veure el món, una estructura mental i cultural pròpia. Quan una llengua
s’imposa per sobre d’una altra, com va fer el colonialisme europeu a l’Àfrica o
l’espanyolisme a la península, no només s’introdueixen paraules noves, sinó que
es substitueixen valors, símbols i referents. És un atac a la identitat.
En el cas català, aquest procés no
s’ha fet amb violència física explícita, però sí amb violència simbòlica i
institucional. L’escola, els mitjans de comunicació, la legislació i, fins
i tot, els algoritmes han contribuït a situar el català en una posició de
minoria i de subordinació. Encara avui, molts infants i joves són escolaritzats
en entorns on el català és reduït a una assignatura més o es veu com un
requisit administratiu, però no com la llengua natural de relació i pensament.
Thiong’o denuncia com el
colonialisme educatiu ensenya a menysprear la pròpia llengua. I a Catalunya
també hem viscut això. Durant dècades, i encara avui, el missatge dominant ha
estat que parlar castellà és més útil, més modern, més universal. Això genera
una alienació mental: saber-se català, però pensar en castellà; viure en
català, però consumir en castellà; tenir llengua pròpia, però usar-ne una altra
per sentir-se part del món. Aquest és el triomf més profund del colonialisme:
el moment en què la dominació es fa interna, mental, autoimposada.
Thiong’o també parla de la
literatura. A l’Àfrica, molts autors escriuen en anglès o francès. Ell hi veu
una contradicció: com pots alliberar un poble si escrius en la llengua del
dominador?. Aquesta reflexió ens interpel·la de ple: quants creadors
catalans decideixen expressar-se en castellà per tenir més visibilitat, per
arribar a més públic, per “no tancar-se”? És legítim, però no és neutre. Cada
renúncia a la llengua pròpia és també una petita renúncia a explicar el món des
d’aquí, des de nosaltres.
Per això, descolonitzar la ment
és un acte profundament polític. No és només parlar català a casa o amb
amics, sinó fer-lo servir com a llengua de pensament, de creació, de
ciència, de resistència. No es tracta de rebutjar cap llengua, sinó de
recuperar el dret a viure plenament en la pròpia. I això implica desfer-se
de l’auto-odi inculcat, del complex d’inferioritat, de la por de molestar.
Parlar català avui no és només un
dret cultural: és una forma de resistència activa. És rebutjar la
invisibilització, la folklorització, la subordinació. És continuar la lluita
per una llengua que, malgrat tot, continua viva perquè hi ha qui no es resigna.
Ngũgĩ wa Thiong’o ens recorda que recuperar
la llengua és recuperar la llibertat. I això val tant per l’Àfrica
postcolonial com per Catalunya. Descolonitzar la ment vol dir deixar de
demanar permís per ser qui som. I començar a viure, parlar, pensar i crear
plenament en la nostra llengua.
