Respecte per la pluralitat dins
l’independentisme:
El text parteix del principi que totes les idees i estratègies cap a la
independència són legítimes i enriquidores. La diversitat d’opinions hauria de
reforçar el moviment, no dividir-lo.
Crisis interna a l’ANC:
La dimissió en bloc del Secretariat Nacional ha evidenciat una situació de
desorientació i fragmentació dins l’ANC i, per extensió, dins el moviment
independentista.
Debat sobre la direcció i la
governança:
L’elecció de Lluís Llach com a president va ser clara i democràtica, però
un sector minoritari (encapçalat per Josep Punga i amb suport de Josep Costa)
va intentar bloquejar-ne l’elecció mitjançant estratègies obstructives.
Crítica al bloqueig intern:
Aquestes actituds no es veuen com a discrepàncies ideològiques legítimes,
sinó com a intents de desestabilitzar l’organització des de dins, repetint
patrons del passat.
L’ANC com a peça clau del moviment:
Malgrat els problemes, l’ANC continua sent l’eina organitzativa més potent
del moviment independentista, amb una estructura territorial i una base activa
arreu del país.
Perill de dividir i començar de
zero:
Crear alternatives o estructures noves només fragmentaria l’esforç
col·lectiu. Cal reconstruir sobre el que ja existeix, no desfer-ho per
ressentiment o impaciència.
Estratègia per la independència:
La independència no s’aconseguirà només amb majories parlamentàries o amb
més llistes electorals, sinó amb mobilització, voluntat política real i
organització des de la base.
Debat sobre la llista cívica:
La idea no és nova i forma part de l’estratègia de l’ANC des del 2014. El
problema actual no és la proposta en si, sinó com, quan i amb quin suport es
presenta.
Crítica a Josep Costa i el seu
sector:
Les seves actuacions es consideren un intent de bloqueig polític disfressat
de crítica democràtica, debilitant així l’ANC i tot el moviment civil
independentista.
Reivindicació de la lleialtat i el
respecte democràtic:
El text reclama estabilitat, acceptació de les majories i debat lleial com
a condicions imprescindibles per avançar junts cap a l’objectiu comú: la
independència.
Article complet
En plena crisi interna i amb un independentisme dispers, l’Assemblea ha de
recuperar el rumb i refer el vincle amb la base per tornar a ser motor del
canvi
Abans
d’endinsar-nos en el contingut d’aquest article, cal deixar ben clar un
principi fonamental: totes les idees, estratègies i tàctiques encaminades a
assolir la independència són plenament respectables. En un moviment tan ampli i
divers com l’independentista, cada persona o col·lectiu té el dret —i el deure—
de defensar i promoure la seva visió amb l’objectiu que sigui compartida per la
majoria. La pluralitat d’enfocaments no només és legítima, sinó també
necessària i saludable. Com en qualsevol família, també dins les diverses
famílies independentistes, les diferències d’opinió haurien de ser enteses com
una riquesa i una oportunitat per enfortir el debat, madurar el projecte i
avançar amb més solidesa cap a l’objectiu comú.
Dit
això...
El
recent comunicat i les dimissions en bloc del Secretariat Nacional de
l’Assemblea han accentuat encara més la sensació de desorientació i
fragmentació dins el moviment independentista. A un escenari ja marcat per
l’enfrontament i la desconfiança entre els partits polítics, i per l’auge
preocupant del nacionalpopulisme en l’àmbit català, s’hi afegeix ara una
divisió creixent entre les pròpies bases de l’independentisme. Aquesta
conjuntura no només enterboleix el futur immediat de l’Assemblea com a actor clau,
sinó que posa en qüestió la capacitat de tot el moviment per avançar de manera
cohesionada i efectiva.
L’independentisme
català hauria d’haver après que la unitat no és la uniformitat i que, de fet,
la diversitat de veus pot esdevenir una gran força quan es gestiona amb
intel·ligència col·lectiva. L’article de Vicent Partal a VilaWeb, titulat
“L’ANC, entre la dissidència i la cohesió”, capta amb lucidesa aquest equilibri
delicat però imprescindible, defensant una Assemblea viva, debatent i plural,
però que no perdi el seu rumb ni la seva capacitat d’incidir. En contraposició,
l’article crític de Josep Costa i el seu sector presenta un relat de fractura
interna des d’una òptica maniquea, que interpreta la discrepància com a
rebel·lió i la direcció com a opressió. Aquesta visió no només és parcial, sinó
perillosament corrosiva.
Els
fets parlen per si sols. En les darreres eleccions a la presidència de l’ANC,
Lluís Llach va rebre un suport molt majoritari: 3.268 vots en les votacions
generals i 43 vots del Secretariat Nacional per ser elegit president. Per
contra, Josep Punga —candidat alternatiu— en va obtenir només 25 per a la
presidència. No obstant això, el senyor Punga no es va retirar, i el seu grup
va forçar repeticions de votació que només tenien un objectiu: bloquejar
l’elecció de Llach. I quan es va retirar, el mateix bloc minoritari va
orquestrar una nova estratègia: votar en blanc per impedir que el candidat
escollit democràticament ocupés la presidència.
Actituds
com aquesta, que s’han anat repetint al llarg del mandat, no responen a un desacord ideològic legítim,
sinó a una clara voluntat de condicionar l’Assemblea des d’una minoria de
bloqueig. Aquest sector té noms i cognoms, i són exactament els mateixos que ja
van intentar impedir que Jordi Pesarrodona accedís al càrrec en el mandat
anterior, trencant pactes i sembrant la discòrdia.
L’Assemblea
ha estat, des del seu naixement, un reflex fidel de la transversalitat del
moviment independentista, i això ha implicat —com és natural— la convivència de
criteris i sensibilitats diverses dins del seu si. Els diferents secretariats
nacionals, des del 2011 fins avui, han estat escenari de debats intensos,
discrepàncies i, en alguns moments, de tensions que han anat més enllà del que
seria desitjable. Però això no és cap anomalia, sinó el signe d’un organisme
viu i democràtic. Els que vam formar part d’aquelles primeres etapes —del 2011
al 2015— ho podem testimoniar amb autoritat: també hi va haver moments
difícils, discussions i desacords, però res no va impedir que l’Assemblea
avancés amb força. De fet, quan aquells primers equips vam tancar etapa el
2015, ho vam fer deixant una entitat forta, cohesionada i amb una capacitat de
pressió real sobre els partits polítics, contribuint decisivament a situar la
independència en el centre de l’agenda política del país. Aquell esperit de
perseverança i lleialtat al projecte comú hauria de continuar sent avui la
brúixola del moviment.
L’Assemblea
continua sent, malgrat totes les tensions internes i els embats externs, l’eix
vertebrador del moviment independentista català. És l’única organització amb
una estructura territorial i sectorial arrelada arreu del país, amb una xarxa
de base que —tot i estar parcialment desactivada— continua latent i preparada
per reactivar-se quan se li proposi un horitzó clar i engrescador. Ignorar
aquest actiu, menystenir-lo o voler substituir-lo per iniciatives noves
sorgides del malestar o de la impaciència no és només una mostra de miopia
estratègica, sinó una temptativa de fragmentació que recorda els pitjors vicis
de l’independentisme històric previ a l’embranzida popular dels darrers anys.
Començar de zero, crear estructures paral·leles o alternatives, només pot
conduir-nos a dispersar esforços, dividir energies i, pitjor encara, posar en
risc tot el que s’ha construït des del 2012 fins avui. És hora de reconstruir
sobre el que ja tenim, no de dinamitar-ho per orgull o ressentiment.
També
cal fer una reflexió estratègica de fons que sovint es desdibuixa enmig de les
batalles internes: la independència no vindrà de tenir una majoria al
Parlament, ni de sumar una nova llista electoral a les ja existents, moltes de
les quals ja no es poden considerar independentistes sinó, a tot estirar,
autonomistes o catalanistes. Ja hem tingut majories al Parlament, i hem
comprovat que sense voluntat política real, compromís i una estratègia clara,
aquestes majories serveixen de ben poc. Pensar que amb una “quarta (o cinquena)
llista” —sense les condicions prèvies per convertir-la en una candidatura
plebiscitària— s’obrirà un nou escenari de ruptura és, si més no, ingenu. La
força per assolir la independència mai no ha vingut dels partits polítics. Ha
vingut de la base, de la mobilització sostinguda i de l’organització civil, com
es va demostrar fins al 2015 i, amb més intensitat encara, a l’1 d’octubre de
2017. Va ser el poble organitzat, persistent i desobedient qui va empènyer tot
un país cap a un referèndum d’autodeterminació. L’Assemblea ha de recuperar
aquest esperit: ser la punta de llança del moviment, no una corretja de
transmissió dels càlculs electoralistes. I per fer-ho, cal cohesió, debat, però
també lleialtat al projecte comú.
És
important recordar que la llista cívica —o candidatura de país— ha estat
present en els fulls de ruta de l’ANC des dels seus inicis. Ja el 2014, la
Declaració d’Arenys de Munt parlava d’una candidatura d’ampli consens amb un
únic punt programàtic: la declaració d’independència i l’inici del procés
constituent. El que s’està discutint des de fa temps i que es troba en l’origen dels
enfrontaments que han acabat derivant en aquestes dimissions, no és tant la
idea en si, sinó la manera, el moment i les condicions per dur-la a terme. I
aquí és on cal estratègia, paciència i intel·ligència col·lectiva.
El
problema no és la llista cívica, sinó com s’hi arriba. Si es presenta com una
quarta (o cinquena) llista en unes autonòmiques, sense haver generat una onada
de suport transversal, pot acabar sent contraproduent. La llista ha de ser
fruit d’una estratègia compartida, no d’una urgència partidista ni d’un desig
de capitalitzar la frustració.
La reforma dels estatuts (demanada des de fa molt de temps per diversos sectors) era totalment necessària i ja vaig explicar-ne els motius en aquest article.
És
per tot això que la crítica destructiva de Josep Costa i els seus aliats no ajuda,
ans al contrari. Pretendre substituir una direcció escollida democràticament
mitjançant el bloqueig intern és una forma de xantatge polític, disfressat de
crítica legítima. I això debilita l’ANC i, amb ella, el conjunt de
l’independentisme civil.
Cal
tornar a valorar la discrepància lleial, el debat obert i el respecte a les
decisions col·lectives. L’Assemblea no pot ser una entitat esclava dels
equilibris interns ni de les revenges polítiques. Necessita estabilitat per
treballar, i això implica que la minoria accepti la voluntat de la majoria, com
es fa en qualsevol organització democràtica.
La
unitat no vol dir pensar igual, però sí remar en la mateixa direcció. I aquesta
direcció, si ha de ser útil al país, ha de néixer del consens, no del bloqueig.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada