A Jo confesso, Jaume Cabré explora la qüestió de Déu i del sentit de l’existència a través de múltiples veus i situacions marcades pel mal i la tragèdia històrica. La frase del doctor Budden —Som una comunitat que vivim en una roca que navega enmig de l’espai, com si estiguéssim sempre buscant un Déu entre la boira (p. 680)— és una reflexió lírica i existencial que, dins del seu context, adquireix un pes colpidor. Budden, un metge nazi que havia participat en experiments mèdics inhumans, carrega amb una culpa insalvable. Després de la guerra, dedica la seva vida a servir una comunitat pobra i oblidada, però sap que la redempció és impossible: el Mal del qual ha format part és massa profund i irreversible.
La imatge de la roca perduda enmig de l’espai evoca la fragilitat i la insignificança de la condició humana. La “boira” és la ignorància i la manca de sentit, i l’home, en aquest univers mut i indiferent, cerca desesperadament un Déu, una llum, un ordre moral que pugui redimir-lo. Però aquest Déu és llunyà, inaccessible, com si sempre restés ocult. Les paraules de Budden revelen alhora desengany i lucidesa: la constatació que el segle XX, amb els seus horrors, ha fet trontollar qualsevol concepció tradicional de la moral i de Déu. La seva confessió no és una justificació, sinó una visió tràgica de la humanitat: som éssers perduts que busquem sentit enmig del buit.
Aquesta angoixa existencial ressona amb un altre passatge clau de la novel·la: Va ser llavors quan vaig decidir deixar de parlar amb el Déu d’Abraham i amb el Déu de Jesús (Matthias Alpaerst, p. 821). Aquí, Cabré insisteix en la idea d’un Déu problemàtic, silenciós i qüestionat. L’autor construeix una imatge de Déu que no és mai resposta, sinó absència o interpel·lació. Adrià Ardèvol, el protagonista, viu una crisi espiritual més intel·lectual que religiosa: a mesura que entra en contacte amb el pes de la història —l’Holocaust, la Inquisició, els totalitarismes, la traïció personal—, la presència de Déu es fa cada cop més llunyana i més inquietant.
Aquest silenci de Déu davant el mal connecta amb el pensament de Simone Weil[1], per a qui l’absència divina no és només escàndol, sinó també condició de la llibertat i de la fe autèntica. Weil entenia que Déu es retira per deixar espai a la responsabilitat humana, i que el seu silenci davant del sofriment no implica inexistència, sinó una presència amagada que convida a la recerca interior. Llegida al costat de Cabré, la seva visió ajuda a entendre que el silenci de Déu no és únicament buit ni abandonament, sinó també un desafiament que obliga l’ésser humà a mirar el mal de cara i a assumir la seva part de responsabilitat davant la història.
Els personatges de Jo confesso es pregunten on és Déu davant l’horror. Cabré no ofereix respostes; el silenci diví esdevé una de les grans qüestions de la novel·la. Molts cops, més que font de consol, la religió apareix com a instrument de poder i de repressió, com en el cas del nazisme o de la Inquisició. Tanmateix, també hi ha personatges que mantenen una fe senzilla, íntima i persistent, no la dels grans discursos, sinó la dels qui, enmig del dolor, encara es dirigeixen a Déu sense esperar resposta.
A través d’aquesta tensió —entre la denúncia del nom de Déu emprat per justificar el mal i la representació d’una fe humil i silenciosa— Cabré construeix un retrat literari i simbòlic de Déu. No és un ésser que actua, sinó un mirall de les nostres pròpies preguntes sobre la culpa, el mal, la responsabilitat i la recerca de sentit. Tant en les paraules desesperançades del doctor Budden com en la renúncia de Matthias Alpaerst, i fins i tot a la llum del pensament de Simone Weil, Déu apareix com a metàfora de la fragilitat humana: un símbol del buit, del misteri i del desig de llum que, malgrat tot, persisteix en la condició humana.
[1] Josep Otón. Simone Weil: el silenci de Deu. Fragmenta
