L’ascens d’Aliança Catalana: el nacionalpopulisme català s’enfila i sacseja l’escena política

Si avui se celebressin eleccions al Parlament, Aliança Catalana passaria de dos a dinou diputats, segons una enquesta de La Vanguardia. El creixement seria sobretot a costa de Junts (de 35 a 21 escons) i també afectaria ERC, mentre el PSC continuaria com a primera força amb 36 diputats. L’ascens seria especialment visible a Girona i Lleida, on el partit de Sílvia Orriols podria liderar.

Aquest salt electoral confirma una trajectòria fulgurant: de regidora a Ripoll amb 503 vots el 2019, Orriols va passar a ser alcaldessa quatre anys després i, mesos més tard, diputada al Parlament amb més de 118.000 sufragis. El politòleg Xavier Torrens, al llibre Salvar Catalunya. La gestió del nacionalpopulisme català[1], definia l’estratègia del partit com a “orriolisme”.

Un discurs nacionalpopulista amb accent català

Segons Torrens, Aliança Catalana no encaixa en el feixisme clàssic, sinó en el corrent del nacionalpopulisme europeu: antielitisme, rebuig a la immigració musulmana i un discurs de seguretat com a eix central. A diferència de Vox, Orriols defensa posicions antifranquistes, no qüestiona drets com l’avortament o l’homosexualitat i té una presència femenina destacada al partit.

Aquest perfil combina una dreta dura en immigració amb un to catalanista i progressista en qüestions socials, connectant amb sectors desencantats de Junts i ERC.

Més que política: un relat cultural

L’ascens d’Orriols ha generat debat cultural i sàtira. A VilaWeb, un article de la Diada titulat “A Sílvia Orriols li agraden els kebabs?”[2] jugava amb les contradiccions del seu discurs i la percepció pública.

De manera similar, un assaig a Núvol[3] plantejava si “ser nacionalista” avui equival a compartir el relat d’Aliança Catalana, mostrant com el moviment arrossega el debat identitari més enllà de la política.

El mirall dels altres partits

Segons l’escriptor Gerard Furest,[4] l’ascens d’Aliança Catalana no s’explica només per la seva estratègia, sinó per la fragilitat dels altres partits. Una esquerra que dubta de la seva identitat nacional, una dreta liberal desconnectada de la realitat i uns partits que “sempre arriben tard”. Mentrestant, “la boja de Ripoll” –com alguns l’anomenen– “se’ls menja la torrada”, i la reacció és “histèrica i mig vesànica”.

Una incògnita oberta

Torrens advertia que el cordó sanitari pot ser contraproduent, com ja s’ha vist amb forces nacionalpopulistes a Europa. Exemples com Chega a Portugal o Fratelli d’Italia amb Giorgia Meloni mostren que aquestes opcions creixen quan capitalitzen el malestar social.

El futur de l’“orriolisme” dependrà en bona mesura de si les institucions i els partits tradicionals ofereixen respostes efectives a les preocupacions quotidianes. Si no, la tendència que apunten les enquestes podria consolidar-se.

Més enllà d’Orriols

En aquest context, reduir el fenomen a un etiquetatge simplista és inútil. L’orriolisme s’ha guanyat un espai polític real, i la pregunta ja no és si passarà, sinó com la resta de l’arc polític pensa respondre-hi.

L’ascens d’Aliança Catalana és un símptoma més de la situació nacional, política i social del país. L’“orriolisme” ha deixat de ser un fenomen local per esdevenir una peça clau en el tauler polític català. El seu creixement no es pot explicar només a partir del seu discurs o de la seva estratègia, sinó també sobre la incapacitat del sistema polític català d’oferir respostes convincents a qüestions com la seguretat, la immigració i el futur del país.

El debat no és únicament sobre qui és Sílvia Orriols, sinó sobre què diu la seva irrupció de la crisi de representació en la política catalana. El temps dirà si Aliança Catalana consolida la seva posició o si queda com un episodi passatger.

En el seu llibre, Torrens ja ho advertia: El futur de l’“orriolisme” dependrà, en bona mesura, de si les institucions i els partits tradicionals aconsegueixen donar respostes clares a les preocupacions quotidianes de la ciutadania. Si no, la tendència apuntada per les enquestes podria consolidar-se en les pròximes cites electorals.

---

[1] Torrens, X. (2025). Salvar Catalunya. La gestió del nacionalpopulisme català. Pòrtic edicions 

[2] VilaWeb. (2025, setembre). Onze de Setembre: a Sílvia Orriols li agraden els kebabs? Recuperat de https://www.vilaweb.cat/noticies/onze-de-setembre-a-silvia-orriols-li-agraden-els-kebabs/ 

[3] Núvol. (2025, setembre). Ser nacionalista en temps d’Aliança Catalana. Recuperat de https://www.nuvol.com/pantalles/cultura-digital/ser-nacionalista-en-temps-dalianca-catalana-451469

[4] Furest, G. (2025, setembre). Fil a X [Twitter]. Recuperat de https://x.com/gerard_furest/status/1970366737976635879

JO CONFESSO de Jaume Cabré (8. Monestirs, quadres i silencis: la memòria simbòlica en Cabré)

Primer el resum

En Jo confesso, Jaume Cabré dota l’art, l’arquitectura i la història d’un valor simbòlic que transcendeix el simple decorat narratiu. El monestir de Sant Pere del Burgal i el quadre de Santa Maria de Gerri, de Modest Urgell, exemplifiquen aquesta funció: tots dos espais reflecteixen la memòria, la culpa, la solitud i la incapacitat de redempció que marquen la vida d’Adrià Ardèvol. El monestir simbolitza una espiritualitat buida i un passat persistent, mentre que el quadre representa el desarrelament i la bellesa ferida. Igual que altres objectes artístics de la novel·la, aquestes imatges mostren la convivència entre el bé i el mal i conviden el lector a reflexionar sobre la relació entre art, història i responsabilitat moral.

L’article complet

En el ric univers narratiu de Jo confesso, Jaume Cabré converteix l’art, l’arquitectura i la història en molt més que simples escenaris o referències culturals: en fa símbols profunds carregats de memòria i de significat. Dos exemples especialment reveladors són la presència del monestir de Sant Pere del Burgal i del quadre de Santa Maria de Gerri, atribuït a Modest Urgell. Tots dos espais, tot i no tenir un protagonisme directe a la trama, esdevenen miralls emocionals i morals del món interior d’Adrià Ardèvol i, alhora, representacions simbòliques dels grans temes de la novel·la: la memòria, la culpa, la bellesa i el mal.

El monestir de Sant Pere del Burgal, situat en un entorn pirinenc d’aïllament i silenci, evoca immediatament la idea d’un passat que no desapareix, que roman latent sota la superfície del present. A la novel·la, com en tants altres espais religiosos, es converteix en un símbol d’una espiritualitat trencada o buida, d’una fe que ha quedat com a decorat sense substància. Aquesta visió connecta profundament amb el conflicte existencial d’Adrià, atrapat entre el saber i la culpa, entre la cultura i la incapacitat de redempció. El monestir també conserva unes pintures romàniques singulars on hi apareix una figura femenina, potser la comtessa Llúcia de la Marca, que pot ser interpretada com una metàfora de personatges femenins forts però marginats, com Dèlia, que representa l’amor i la veritat però mai no pot ocupar del tot el centre de la vida del protagonista.

Per la seva banda, el quadre de Santa Maria de Gerri, que forma part de la col·lecció del pare d’Adrià, no és només un element decoratiu o un objecte de valor artístic. La pintura, com gairebé totes les obres de Modest Urgell, mostra un edifici religiós solitari envoltat de buit i silenci. Aquesta representació esdevé una metàfora visual de la solitud, el desarrelament i la incomunicació, que travessen tota la novel·la. Santa Maria de Gerri simbolitza també el passat que persisteix calladament, la bellesa ferida, i l’espai sagrat que ha perdut la seva capacitat redemptora. És un reflex directe de la desconnexió espiritual d’Adrià, de la seva incapacitat d’estimar plenament i d’assumir la seva pròpia història.

Com en altres objectes artístics que apareixen a Jo confesso, com el violí Storioni, el quadre simbolitza la bellesa que conté el mal i el dolor. És un recordatori que l’art pot ser alhora una expressió de sublimitat i un registre de la història, amb totes les seves contradiccions i tragèdies. Així, el quadre de Modest Urgell esdevé un reflex del conflicte central de la novel·la: la coexistència entre el bé i el mal, la lluita entre la memòria i l’oblit, i la possibilitat de redempció o condemna a través del passat.

Tant el monestir com el quadre, doncs, compleixen una funció que va molt més enllà de la decoració narrativa. Són figures del record, del silenci i de la lluita entre el bé i el mal. Formen part de l’arquitectura simbòlica que Cabré construeix amb tanta precisió i sensibilitat per confrontar el lector amb les grans preguntes de la condició humana: pot l’art ser testimoni del dolor? Pot la bellesa conviure amb la barbàrie? Com ens afecta el pes de la història, fins i tot quan no l’hem viscuda directament?

Amb aquests espais, Cabré ens convida a una lectura moral i emocional que va més enllà dels fets i dels personatges. L’art —en forma de quadre, de monestir, de música o de literatura— no és mai innocent dins Jo confesso. És memòria, és responsabilitat, i és, potser, la nostra darrera esperança de redempció.

Reflexions independentistes: la "Vuelta" i la desobediència pendent

Primer el resum

Les manifestacions pacífiques, encara que multitudinàries, ja no transformen res: només serveixen com a descàrrega emocional i expressió simbòlica, però no alteren les polítiques ni generen pressió internacional. Accions com la que va paralitzar la Vuelta, en canvi, trenquen la rutina i incomoden el poder, posant la reivindicació al centre del debat, tot i la paradoxa que el mateix govern que anima les protestes després ordeni reprimir-les.

Lluís Llach i altres veus, com l’historiador Josep Pinyol, insisteixen en la necessitat de la desobediència civil: ha de ser massiva, organitzada, democràticament legitimada i estratègicament planificada, ja que comporta costos personals i col·lectius molt alts. Els “desordres” puntuals o improvisats no poden confondre’s amb desobediència civil.

En definitiva, les grans manifestacions van ser útils entre 2007 i 2015 per fer créixer l’independentisme, però avui tenen una utilitat limitada. El veritable repte és si la societat catalana està disposada a impulsar i sostenir una autèntica campanya de desobediència civil. Si no, les protestes quedaran en gestos estèrils; si sí, cal preparar-se a fons i sense autoenganys, perquè no hi ha una altra via per avançar.

Text complet

Fa temps que ho sabem i que alguns ho repetim fins a l’esgotament: les manifestacions pacífiques, per molt multitudinàries i impecables que siguin, han deixat de ser una eina capaç de transformar res. Són, sobretot, un mecanisme d’expressió col·lectiva: indignació, protesta o reivindicació davant de determinades situacions socials, polítiques o nacionals. Però la realitat és tossuda: aquestes mobilitzacions ja no tenen incidència ni sobre les polítiques del govern de torn, ni sobre l’opinió internacional. El ritual és conegut: es criden eslògans, s’escolten els líders, s’aplaudeix, es canta i, finalment, cadascú torna a casa amb una certa descàrrega emocional. Sortir al carrer encara descarrega tensió i manté viva la flama. Però no n’hi ha prou. El poble executa fil per randa el ritual i se’n va a casa amb la sensació d’haver complert. I mentrestant, el poder continua tranquil, sense necessitat de moure fitxa.

Els darrers dies les accions contra la Vuelta han estat d’actualitat, sobretot la darrera que ha paralitzat la que havia de ser la darrera etapa.  No analitzarem si cal considerar-la com una acció o no de desobediència civil, però és innegable que ha trenca la rutina i ha forçat la mirada pública cap a una causa. No és només un tall de carretera: és un pas endavant en la lluita, un gest que incomoda, que altera, que obliga a reaccionar i que representa un pas més en la direcció de fer ben visible la reivindicació. És revelador que ha estat capaç fins i tot d’arrencar l’aplaudiment del govern de torn. La paradoxa, però, és del tot evident: per una banda, el govern anima les protestes i és el mateix govern  que envia la policia a carregar contra els manifestants. Hipocresia pura.

En el darrer 11 de setembre, el president de l’ANC, Lluís Llach, va tornar a posar sobre la taula la idea de la desobediència civil: desobeir les lleis i sentències injustes. Fa anys que se’n parla com a camí inevitable cap a la independència, i malgrat això, la pràctica ha estat més aviat escassa i testimonial.

En parlem molt, de desobediència civil, però som del tot conscient del que significa realment? Manllevo les paraules de l’historiador Josep Pinyol:[1]

“La desobediència civil ha de tenir un caràcter de masses per ser efectiva en la lluita per la independència i, en els països amb eleccions, ha d’anar acompanyada de la legitimitat democràtica guanyada a les urnes. Els desordres públics fets per persones que eviten ser identificades per eludir l’acció de la justícia no poden ser considerats desobediència civil. [...]La indignació i la ràbia d’un moment no poden determinar la via de la desobediència... “

El cost personal i col·lectiu que pot arribar a comportar les accions de desobediència civil és summament alt.  “[...] Aquest cost implica usar el desacatament de les lleis en campanyes intenses, ben preparades, executades en moments estratègics per tal d’obtenir el màxim avenç vers l’objectiu final.”

El que sí ha quedat clar és que les manifestacions estrictament pacífiques -sense ni un paper a terra- ja no aporten avenços reals. Van ser imprescindibles en el període 2007-2015, quan calia demostrar força i fer créixer el nombre d’independentistes al país. I ho van aconseguir. Avui, però, més enllà del seu valor simbòlic i complementari, tenen poca utilitat per assolir objectius polítics.

El repte que tenim al davant és un altre: estem disposats, com a societat, a impulsar una veritable campanya de desobediència civil, amb totes les conseqüències que això comporta? Estem disposats a assumir les conseqüències de la desobediència civil organitzada i sostinguda en el temps? Si la resposta és no, continuarem fent grans manifestacions que no porten enlloc. Si la resposta és sí, llavors cal començar a preparar-nos de debò, sense autoenganys ni mitges tintes. Si volem guanyar, no hi ha cap altra via.

---

[1] Josep Pinyol. Historiador. Articulista en diversos mitjans de comunicació. Coordinador de la Comissió d’Estratègia i Discurs a l’ANC. Ha publicat diversos llibres importants dins l’independentisme sobre estratègia, mobilització, sobirania i la Declaració Unilateral d’Independència.

Les seves propostes tendeixen a defensar la desobediència civil, la mobilització nacional persistent, l’escalada política i la projecció internacional del conflicte independentista.

Considera que cal preparar no només la proclamació d’una república catalana sinó també la seva defensa, i creu que la manca de preparació per defensar la República va ser un error greu en l’octubre de 2017

JO CONFESSO de Jaume Cabré. (7. El silenci de Deu, l’eco del mal)

A Jo confesso, Jaume Cabré explora la qüestió de Déu i del sentit de l’existència a través de múltiples veus i situacions marcades pel mal i la tragèdia històrica. La frase del doctor Budden —Som una comunitat que vivim en una roca que navega enmig de l’espai, com si estiguéssim sempre buscant un Déu entre la boira (p. 680)— és una reflexió lírica i existencial que, dins del seu context, adquireix un pes colpidor. Budden, un metge nazi que havia participat en experiments mèdics inhumans, carrega amb una culpa insalvable. Després de la guerra, dedica la seva vida a servir una comunitat pobra i oblidada, però sap que la redempció és impossible: el Mal del qual ha format part és massa profund i irreversible.

La imatge de la roca perduda enmig de l’espai evoca la fragilitat i la insignificança de la condició humana. La “boira” és la ignorància i la manca de sentit, i l’home, en aquest univers mut i indiferent, cerca desesperadament un Déu, una llum, un ordre moral que pugui redimir-lo. Però aquest Déu és llunyà, inaccessible, com si sempre restés ocult. Les paraules de Budden revelen alhora desengany i lucidesa: la constatació que el segle XX, amb els seus horrors, ha fet trontollar qualsevol concepció tradicional de la moral i de Déu. La seva confessió no és una justificació, sinó una visió tràgica de la humanitat: som éssers perduts que busquem sentit enmig del buit.

Aquesta angoixa existencial ressona amb un altre passatge clau de la novel·la: Va ser llavors quan vaig decidir deixar de parlar amb el Déu d’Abraham i amb el Déu de Jesús (Matthias Alpaerst, p. 821). Aquí, Cabré insisteix en la idea d’un Déu problemàtic, silenciós i qüestionat. L’autor construeix una imatge de Déu que no és mai resposta, sinó absència o interpel·lació. Adrià Ardèvol, el protagonista, viu una crisi espiritual més intel·lectual que religiosa: a mesura que entra en contacte amb el pes de la història —l’Holocaust, la Inquisició, els totalitarismes, la traïció personal—, la presència de Déu es fa cada cop més llunyana i més inquietant. 

Aquest silenci de Déu davant el mal connecta amb el pensament de Simone Weil[1], per a qui l’absència divina no és només escàndol, sinó també condició de la llibertat i de la fe autèntica. Weil entenia que Déu es retira per deixar espai a la responsabilitat humana, i que el seu silenci davant del sofriment no implica inexistència, sinó una presència amagada que convida a la recerca interior. Llegida al costat de Cabré, la seva visió ajuda a entendre que el silenci de Déu no és únicament buit ni abandonament, sinó també un desafiament que obliga l’ésser humà a mirar el mal de cara i a assumir la seva part de responsabilitat davant la història. 

Els personatges de Jo confesso es pregunten on és Déu davant l’horror. Cabré no ofereix respostes; el silenci diví esdevé una de les grans qüestions de la novel·la. Molts cops, més que font de consol, la religió apareix com a instrument de poder i de repressió, com en el cas del nazisme o de la Inquisició. Tanmateix, també hi ha personatges que mantenen una fe senzilla, íntima i persistent, no la dels grans discursos, sinó la dels qui, enmig del dolor, encara es dirigeixen a Déu sense esperar resposta.

A través d’aquesta tensió —entre la denúncia del nom de Déu emprat per justificar el mal i la representació d’una fe humil i silenciosa— Cabré construeix un retrat literari i simbòlic de Déu. No és un ésser que actua, sinó un mirall de les nostres pròpies preguntes sobre la culpa, el mal, la responsabilitat i la recerca de sentit. Tant en les paraules desesperançades del doctor Budden com en la renúncia de Matthias Alpaerst, i fins i tot a la llum del pensament de Simone Weil, Déu apareix com a metàfora de la fragilitat humana: un símbol del buit, del misteri i del desig de llum que, malgrat tot, persisteix en la condició humana.

---

[1] Josep Otón. Simone Weil: el silenci de Deu. Fragmenta

Gaza atrau les càmeres, el Congo mor en silenci

  

Aquests dies, Barcelona ha estat escenari d’un espectacle mediàtic que precedia la sortida d’una flotilla cap a Gaza i que finalment ha hagut de tornar al port, ja sigui perquè ignoraven les previsions meteorològiques que indicaven tempestes o, més preocupant encara, perquè els organitzadors van decidir fer l’acte final de l’espectacle tot i saber que, si més no de moment, no arribarien enlloc.

El drama humà de Gaza és innegable: morts, ferits, habitatges destruïts, fam i exiliats. Però la seva instrumentalització propagandística per part d’una esquerra autodenominada “woke” revela un biaix mediàtic preocupant. Fa un dies, vaig penjar l’article De Gaza a l’Àfrica i més enllà: centenars de milions de persones víctimes de conflictes ignorats en què citava un seguit de guerres que reben poca o cap atenció mediàtica.

Un d’aquests altres conflictes igualment devastadors, però sovint oblidats pels mitjans de comunicació és el de la República Democràtica del Congo,. Milions de morts, milions de desplaçats i centenars de milers de violacions, continuen essent invisibles als titulars i a les xarxes socials (Universidad Torcuato Di Tella, 2023; Cadena SER, 2025).

Parlar de la República Democràtica del Congo és parlar d’una ferida oberta que el món prefereix ignorar. El que passa allà no és una simple “guerra llunyana”, sinó el resultat directe d’una història de colonialisme, espoli i ingerència internacional que es perpetua dècada rere dècada (Universidad Torcuato Di Tella, 2023). Des del regnat de Leopoldo II, amb fronteres arbitràries i explotació sistemàtica, fins a la inestabilitat postindependència i la intervenció de països veïns, el Congo ha estat condemnat a una violència estructural que es prolonga generació rere generació.

A l’est, als Kivu Nord i Sud, la vida és un perill constant. El M23, nascut el 2012, rep suport logístic i militar de Ruanda, mentre Uganda hi col·labora indirectament (Cadena SER, 2025). Centenars de milícies, incloent-hi les FDLR i les bandes Mai-Mai, es disputen territoris i recursos minerals estratègics, especialment el coltán, el cobalt i l’or han convertit la regió en un objectiu global. Telèfons mòbils, ordinadors, bateries de vehicles elèctrics; cada dispositiu connectat al món depèn indirectament d’aquest caos. Empreses multinacionals i inversors internacionals es beneficien de l’extracció il·legal i, així, s’uneixen a una economia de guerra que perpetua la violència. Actor globals, estats veïns i intermediaris econòmics influeixen en les dinàmiques del territori, mentre milions de persones viuen atrapades en un infern invisible (Universidad Torcuato Di Tella, 2023).

Les xifres humanitàries són devastadores: més de sis milions de morts, set milions de desplaçats interns, centenars de milers d’exiliats i centenars de milers de dones violades (Human Rights Watch, 2024; United Nations, 2025). Pobles cremats, hospitals arrasats, escoles abandonades i mercats destruïts completen un panorama de misèria que la MONUSCO no ha aconseguit revertir (United Nations, 2025).

El Congo és un avís per al món: no és una guerra aliena. Cada vegada que consumim tecnologia barata, financem aquest infern invisible. La pau no pot ser una paraula buida: és hora que la comunitat internacional assumeixi la seva responsabilitat davant d’una tragèdia que dura massa temps (International Crisis Group, 2025).

Referències

Cadena SER. (2025, agost 15). Congo, la guerra eterna en la tierra del coltán. Recuperat de https://www.cadenaser.com

Human Rights Watch. (2024). DR Congo: Mass Displacement, Sexual Violence, and Conflict Minerals. Recuperat de https://www.hrw.org

International Crisis Group. (2025). Eastern DRC: Rebel Groups, Resource Conflicts, and Humanitarian Crisis. Recuperat de https://www.crisisgroup.org

United Nations. (2025). Report of the United Nations Organization Stabilization Mission in the Democratic Republic of the Congo (MONUSCO). New York: United Nations.

Universidad Torcuato Di Tella. (2023). El conflicto armado en la República Democrática del Congo. Buenos Aires: Universidad Torcuato Di Tella.