El resum
La selecció espanyola és a la final del Mundial i Catalunya es prepara, una vegada més, per omplir-se de banderes espanyoles i de macro pantalles organitzades fins i tot per ajuntaments catalans. El més preocupant, però, no és això, sinó que molts catalans —també alguns independentistes— ho celebraran amb arguments tan recurrents com que hi juguen futbolistes del Barça o que "el futbol no té res a veure amb la política".
Res més lluny de la realitat. El futbol
és una de les eines més poderoses de construcció nacional. Cada victòria de la
selecció espanyola reforça emocionalment la identificació amb Espanya i
converteix les institucions catalanes que la promocionen en agents, encara que
sigui involuntaris, de nacionalització espanyola.
Bernat Joan ho explica a través del
concepte d'autocentrament:
un poble només pot mantenir la seva identitat si construeix els seus propis
referents en tots els àmbits, també en l'esport. Quan assumim com a propis els
símbols de l'Estat que ens domina, la batalla més important —la del cap— ja
està mig perduda.
El més inquietant és que aquesta
desnacionalització no s'imposa per la força. Ens la fan desitjar. La celebrem
sense adonar-nos-en. Com diu la dita, acabem sent cornuts i pagant el beure:
l'Estat ens nega seleccions pròpies i, a sobre, som nosaltres qui posem les
pantalles, organitzem la festa i aplaudim el triomf dels seus símbols. Una
nació comença a desaparèixer el dia que viu com a pròpies les victòries de la
nació que la substitueix.
Article complet
Ja hi som.
La selecció espanyola és a la final del
Mundial. I encara podria ser pitjor: que aixequi la copa. Si passa, Catalunya
tornarà a omplir-se de banderes espanyoles, de places plenes, de crits de
"¡Yo soy español!" i de macro pantalles organitzades, paradoxalment,
per ajuntaments catalans. Sí, ajuntaments catalans de tots els colors polítics.
El més greu, però, no és això. El més
greu és que hi haurà milers de catalans —i també uns quants independentistes—
que ho celebraran.
Uns s'amagaran darrere la coartada que
"hi juguen futbolistes del Barça". Com si el fet que un jugador
vesteixi una samarreta o una altra canviés el significat polític i nacional del
que representa la selecció espanyola. Altres repetiran el mantra de sempre: “És
que juguen molt bé” És que només és un partit de futbol” "El futbol no té
res a veure amb la política". Una de les mentides més repetides i més
útils per al nacionalisme espanyol.
Si el futbol no tingués res a veure amb
la política, els estats no hi dedicarien milions. No convertirien cada final en
una exhibició de banderes, himnes, reis i patriotisme. No utilitzarien les
victòries esportives per reforçar una identitat nacional compartida. El futbol
és política. És identitat. És nacionalització. I Espanya ho sap perfectament.
Cada vegada que un català vibra amb una
victòria de la selecció espanyola, s'enforteix un vincle emocional amb Espanya.
Cada vegada que un nen català celebra un Mundial espanyol, interioritza que
aquella selecció també és la seva. Cada vegada que un ajuntament instal·la una
pantalla gegant per seguir la final, està fent una cosa molt més greu que
organitzar una activitat esportiva: està exercint d'agent de nacionalització
espanyola. I ho fa amb diners públics.
Després ens escandalitzem perquè baixa
l'ús social del català, perquè els joves se senten cada vegada menys catalans o
perquè la consciència nacional es dilueix. Però alhora convertim les nostres
places en escenaris de propaganda emocional espanyola.
La desnacionalització continua avançant
i les prohibicions, els tribunals, i la policia ja tenen el gran aliat: el futbol
i les emocions... I polítics catalans disposats a posar-hi les cadires, les
pantalles i els altaveus.
Potser aquesta és la gran victòria
d'Espanya. Ha aconseguit que molts catalans i molts dels qui es declaren
independentistes celebrin amb entusiasme el principal instrument de construcció
de la identitat nacional espanyola. Ha aconseguit que la submissió es visqui
com una festa.
Qui o sabia
molt bé era Bernat Joan quan parlava de l'autocentrament. Un país només
existeix si és capaç de mirar-se des de si mateix. Autocentrament: la nehcessitat de construir una mirada pròpia en tots els àmbits —llengua,
educació, cultura, mitjans i també esport— per evitar que els referents de
l'Estat acabin substituint els referents nacionals catalans. Perquè el dia que
assumim com a propis els
símbols de l'Estat que ens domina, hem començat a perdre la batalla més
important: la del cap.
Bernat Joan ha
escrit diverses vegades sobre el paper de la selecció espanyola com a instrument
de construcció nacional espanyola i com això incideix negativament en la
catalanitat. No és tant una crítica esportiva com una anàlisi sociolingüística
i política.
La seva tesi és que
la subordinació política comença sovint per una subordinació mental. Per això
defensa que el primer pas per normalitzar una nació o una llengua és deixar de
mirar-se des dels ulls dels altres i començar a mirar-se des dels prop
Els seus arguments
principals són:
1. La selecció espanyola actua com un mecanisme de nacionalització. Quan un esportista català vesteix la
samarreta espanyola, el missatge simbòlic és que la nació de referència és
Espanya. Això reforça la identificació nacional espanyola, especialment entre
els joves.
2. Impedeix la normalització d'uns referents propis. Bernat Joan defensa que qualsevol
nació normal disposa de seleccions pròpies. Mentre els esportistes catalans
només poden competir oficialment amb Espanya, Catalunya no pot projectar-se
internacionalment com a subjecte nacional.
3. És un exemple de manca d'autocentrament. D'acord amb la seva teoria de
l'autocentrament, celebrar la selecció espanyola significa assumir com a propis
els símbols de l'Estat, en lloc de construir referents catalans. És una mostra
de dependència simbòlica.
4. L'esport és una eina molt potent de construcció identitària. Bernat Joan recorda que els grans
èxits esportius generen emocions compartides i sentiment de pertinença. Per
això els estats donen tanta importància a les seleccions nacionals: reforcen la
cohesió i la identitat nacional.
5. La inexistència d'una selecció catalana oficial crea una situació
d'anormalitat. Els esportistes catalans que volen disputar Mundials o Jocs Olímpics no
tenen alternativa real a la selecció espanyola, fet que considera una
conseqüència de la manca de reconeixement polític de Catalunya.
El més inquietant és
que aquest procés de desnacionalització no s'imposa amb violència ni amb
prohibicions. No ens l'imposen: ens el fan desitjar. Ens l'empassem sense
gairebé adonar-nos-en. Fins i tot el celebrem. És la forma més eficaç de
dominació: aquella en què el dominat no percep que ho és, sinó que participa
amb entusiasme en el seu propi procés d'assimilació. Espanya ja no necessita
obligar-nos a sentir-nos espanyols; aconsegueix que siguem nosaltres mateixos
qui omplim les places, qui pengem les banderes i qui vibrem amb les seves
victòries.
Hi ha una dita ben
nostra que diu que hi ha qui és "cornut i paga el beure". Costa
trobar una imatge més precisa del que està passant. No n'hi ha prou que l'Estat
ens negui seleccions catalanes, que monopolitzi la representació internacional
o que utilitzi l'esport com a eina de construcció nacional. A sobre, som
nosaltres qui posem les pantalles gegants, qui organitzem la festa i qui
aplaudim el triomf del projecte nacional que treballa, dia rere dia, per diluir
la nostra identitat. Això ja no és ingenuïtat. És haver interioritzat fins a
tal punt la subordinació que acabem celebrant-la com si fos una victòria
pròpia.
Perquè una nació comença a desaparèixer
el dia que celebra com a pròpies les victòries de la nació que la substitueix.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada