Les claus de Baudolino. (17. Especial: Les relíquies: entre la fe, la història i la falsificació)

Relíquies de Sant Fèlix a Villafranca del Penedès

LES CLAUS DE BAUDOLINO

Especial: Les relíquies: entre la fe, la història i la falsificació

Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...

El resum

Les relíquies van ocupar un lloc central en la religiositat medieval i constitueixen també un dels grans temes de Baudolino. Més enllà de la seva dimensió espiritual, eren objectes de memòria que reforçaven el prestigi d’esglésies, monestirs i ciutats, i contribuïen a construir la identitat de les comunitats cristianes. Per això van generar peregrinacions, disputes, trasllats i una intensa circulació per tota Europa.

L’estudi de les relíquies exigeix distingir entre història, tradició i llegenda. No totes les relíquies medievals eren falses, ni totes les atribucions dubtoses responien a un frau deliberat. Hi havia objectes ben documentats, identificacions errònies, tradicions desenvolupades amb el temps i també falsificacions conscients. La tasca de l’historiador consisteix a analitzar les fonts i separar allò que pot demostrar-se d’allò que forma part de la memòria col·lectiva.

Aquesta complexitat és precisament la que fascina Umberto Eco. A Baudolino, les falses relíquies mostren com un objecte inventat pot adquirir una vida pròpia quan una comunitat el considera autèntic. La qüestió no és només si una relíquia és veritable, sinó quines conseqüències genera la creença en la seva autenticitat. Un objecte fals pot inspirar devoció, fundar una tradició, atraure pelegrins o influir en la política.

Eco converteix així les relíquies en una metàfora del poder de les històries. Igual que les llegendes del Preste Joan o dels Reis Mags, una relíquia pot néixer d’una narració, transformar-se en símbol compartit i acabar formant part de la realitat cultural d’una societat.

Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens...

LA GUIA COMPLETA

Les relíquies: entre la fe, la història i la falsificació

Del culte als sants a les relíquies inventades de Baudolino

Les relíquies ocupen un lloc central en la cultura cristiana medieval i constitueixen també un dels elements més interessants de Baudolino. Umberto Eco les utilitza per construir situacions humorístiques i aventures, però, al mateix temps, les converteix en un instrument per reflexionar sobre una qüestió molt més profunda: com una comunitat atribueix autenticitat i valor a un objecte i com aquest objecte pot arribar a produir conseqüències històriques, religioses i socials.

Per entendre aquesta qüestió cal evitar, però, una simplificació freqüent: identificar el culte medieval a les relíquies amb la credulitat o assumir que totes les relíquies eren falses. La realitat històrica és molt més complexa. El culte a les restes dels sants formava part de la religiositat cristiana i estava relacionat amb la veneració dels sants, les peregrinacions, els espais de culte i la memòria de les comunitats. Al mateix temps, existien problemes d’identificació, atribucions dubtoses, trasllats, duplicacions i, també, falsificacions.

Aquesta coexistència entre fe, tradició, autenticitat i falsedat és precisament el terreny en què Eco situa Baudolino.

1. Què és una relíquia?

En el cristianisme, una relíquia és un objecte vinculat d’una manera especial a un sant o a una persona considerada sagrada. Tradicionalment, es distingeix entre les restes corporals dels sants, els fragments del seu cos i els objectes que hi han estat en contacte directe. Aquesta distinció continua present en la normativa actual de l’Església catòlica, que diferencia entre relíquies considerades «insignes», com el cos o parts importants d’un sant, i relíquies menors, com petits fragments o objectes que hi han estat en contacte.¹

Aquesta classificació moderna ens ajuda a comprendre que el concepte de relíquia no designa simplement «un tros de sant». Es tracta d’un objecte al qual una comunitat atribueix un vincle especial amb una persona venerada i, per tant, amb la seva memòria i amb la seva santedat.

A l’edat mitjana, aquest vincle adquiria una dimensió especialment important perquè els sants no eren percebuts únicament com a figures del passat. La seva presència continuava d’alguna manera vinculada als seus sepulcres, a les seves restes i als objectes que havien estat en contacte amb ells.

La relíquia permetia, així, establir una connexió material entre el món dels vius i la memòria dels sants.

2. Per què les relíquies tenien tanta importància?

La importància de les relíquies no pot entendre’s només des de la devoció individual. També cal tenir en compte la seva dimensió comunitària. Les restes d’un sant podien convertir una església en un centre de peregrinació, reforçar el prestigi d’un monestir o contribuir a consolidar la identitat religiosa d’una ciutat.

Les relíquies tenien, per tant, una dimensió espiritual, però també social, política i simbòlica.

Una comunitat que posseïa les restes d’un sant podia considerar que disposava d’un patrimoni excepcional. El sepulcre o el reliquiari es convertien en llocs de memòria i peregrinació, i la seva presència podia reforçar la importància d’una institució religiosa.

Això ajuda a explicar per què les relíquies podien ser objecte de trasllats, donacions, disputes i fins i tot apropiacions. La història medieval coneix nombrosos casos en què les restes de sants van ser traslladades d’un lloc a un altre i en què diferents comunitats reivindicaven la possessió d’un mateix sant.

Per tant, estudiar les relíquies no significa estudiar únicament la religió medieval. Significa estudiar també la manera com les societats medievals construïen memòria, prestigi i identitat.

3. Autenticitat: un problema més antic del que sembla

La preocupació per saber si una relíquia era real no és una invenció moderna. Precisament perquè les relíquies tenien una importància tan gran, la qüestió de la seva autenticitat també podia ser rellevant.

La normativa actual de l’Església catòlica ofereix un exemple clar de la importància que continua tenint aquesta qüestió. La instrucció Les relíquies en l’Església: autenticitat i conservació, publicada el 2017, estableix procediments específics per al reconeixement canònic de les relíquies i dels restes mortals. Quan existeixen documents autèntics de sepultures o reconeixements anteriors, aquests es comproven; si els documents no existeixen o els segells han estat trencats, s’han d’aplicar les diligències necessàries per determinar-ne la identitat. També es preveu la intervenció d’experts per examinar els restes i elaborar informes.²

Això no significa que els procediments actuals puguin aplicar-se mecànicament a l’edat mitjana, perquè les institucions, els coneixements i els criteris eren diferents. Però sí que ens permet corregir una idea massa simplista: la tradició cristiana no ha considerat indiferent que una relíquia fos autèntica o no.

El problema de l’autenticitat forma part de la pròpia història de les relíquies.

4. Quan la relíquia i la llegenda es troben

La dificultat apareix quan una relíquia no pot ser verificada documentalment però ha estat venerada durant generacions. En aquests casos, el seu valor històric i cultural no desapareix necessàriament, encara que la seva autenticitat material sigui qüestionable.

Això obliga a distingir dues qüestions que sovint es confonen. Una cosa és preguntar-se si un objecte és realment una part del cos d’un sant o un objecte que va estar en contacte amb ell; una altra és preguntar-se quin paper ha tingut aquest objecte en la història d’una comunitat.

Una relíquia pot ser dubtosa des del punt de vista de l’autenticitat i, al mateix temps, tenir una història perfectament real. Pot haver generat peregrinacions, haver estat objecte de veneració, haver contribuït a enriquir una església o haver estat motiu de conflictes entre institucions.

En aquest sentit, fins i tot una relíquia falsa pot convertir-se en un document històric sobre les persones que hi van creure.

Aquesta distinció és essencial per a una lectura objectiva del fenomen.

5. Les falsificacions: entre el frau i l’error

Quan parlem de falsificacions medievals cal evitar també una altra generalització: no totes les relíquies de procedència dubtosa van ser necessàriament fabricades amb la voluntat conscient d’enganyar.

Hi podia haver falsificació deliberada, però també identificacions errònies, tradicions que es transformaven amb el temps, confusions entre persones amb el mateix nom, atribucions posteriors o objectes als quals una comunitat havia atribuït un origen que no podia demostrar.

Per això resulta més rigorós parlar d’un espectre de situacions que va des de l’objecte autèntic i ben documentat fins a la falsificació conscient, passant per tota una sèrie de casos intermedis.

Aquesta prudència és especialment important quan estudiem l’edat mitjana. Les comunitats medievals disposaven de formes de documentació i de verificació diferents de les actuals i, en molts casos, la tradició oral, la memòria local i els relats de procedència tenien un pes considerable.

La pregunta històrica, per tant, no ha de ser sempre «era falsa?», sinó també «què sabem sobre el seu origen, quan apareix documentada i com es va construir la seva atribució?»

6. El valor econòmic i polític de les relíquies

El valor de les relíquies no era únicament espiritual. La possessió d’una relíquia podia contribuir al prestigi d’una església o d’una ciutat i atreure pelegrins. Això explica que les relíquies poguessin adquirir també una dimensió econòmica i política.

Aquest aspecte no implica que el culte fos simplement un negoci. Seria una reducció injustificada d’un fenomen religiós molt més complex. Però sí que és evident que la devoció, el prestigi institucional i els interessos materials podien coincidir.

Una relíquia prestigiosa podia reforçar la importància d’un santuari, mentre que un santuari important podia generar recursos gràcies a l’arribada de pelegrins. Aquest cercle contribuïa a explicar la importància que les relíquies van adquirir en determinats contextos medievals.

El problema apareixia quan aquest valor podia incentivar l’apropiació, la falsificació o la multiplicació de relíquies.

La mateixa Església ha estat conscient d’aquest risc. El Codi de Dret Canònic actual prohibeix expressament la venda de relíquies sagrades i estableix restriccions específiques sobre l’alienació de les relíquies més importants.³

7. Les relíquies impossibles

La tradició europea conserva nombrosos casos de relíquies que, observades des de la perspectiva moderna, plantegen problemes evidents. Hi ha hagut múltiples llocs que han afirmat posseir fragments d’un mateix objecte sagrat o diferents parts atribuïdes a una mateixa persona.

Aquest fenomen no ha de portar-nos automàticament a concloure que tot era una falsificació deliberada. La circulació de fragments, la divisió de relíquies, les tradicions locals i les atribucions desenvolupades al llarg dels segles poden explicar part d’aquesta multiplicació.

En altres casos, però, la documentació disponible permet parlar d’atribucions clarament tardanes o difícilment sostenibles.

El més interessant des del punt de vista històric és observar com aquestes tradicions es van formar i per què van ser acceptades. La pregunta no és només si un objecte era autèntic, sinó què va fer possible que una comunitat el reconegués com a tal.

8. El cas de les relíquies de la Passió

Les relíquies relacionades amb la Passió de Crist ofereixen un dels exemples més coneguts de la complexitat del fenomen. La Vera Creu, la Corona d’Espines, els claus, la llança o altres objectes atribuïts a la Passió van generar una tradició extraordinàriament rica i una gran circulació de relíquies.

El problema històric és que moltes d’aquestes atribucions es documenten en moments molt posteriors als esdeveniments als quals fan referència. Això no invalida la seva importància cultural o religiosa, però obliga a distingir entre la data de l’objecte i la data en què apareix documentada la seva atribució.

Aquesta distinció és fonamental per evitar confondre una tradició antiga amb una prova contemporània als fets que pretén recordar.

La història de les relíquies ens mostra així com la memòria cristiana es va anar materialitzant en objectes, i com aquests objectes van adquirir una història pròpia.

9. Les relíquies i la construcció de la memòria

Una relíquia és, en certa manera, una forma material de memòria. Permet que una comunitat no només recordi una persona o un esdeveniment, sinó que ho faci a través d’un objecte físic que considera vinculat a aquell passat.

Aquesta dimensió explica la seva força. La memòria deixa de ser una idea abstracta i es converteix en alguna cosa que es pot tocar, contemplar, transportar i venerar.

Per això, fins i tot quan la historiografia moderna posa en dubte l’autenticitat d’una relíquia, aquesta continua tenint interès com a testimoni de la història cultural. El que potser no pot demostrar és que aquell os pertanyés a un sant concret, però sí que pot demostrar que durant segles una comunitat va considerar que hi pertanyia.

Aquesta diferència entre autenticitat material i realitat cultural és una de les claus que permeten entendre el fenomen sense caure ni en la credulitat ni en el menyspreu.

10. Les relíquies a Baudolino

És en aquest punt on la novel·la d’Umberto Eco adquireix tot el seu sentit. Baudolino viu en un món en què les relíquies tenen una enorme capacitat per generar creences i, per tant, descobreix que també poden ser utilitzades per fabricar històries.

La fabricació de relíquies falses forma part de la lògica general del protagonista. Baudolino no només inventa relats sobre terres llunyanes o personatges extraordinaris; també intervé en la creació d’objectes que poden donar una aparença material a una història.

Això és important perquè l’objecte sembla oferir una prova més contundent que les paraules. Una història escrita pot ser discutida, però una relíquia que es pot tocar sembla aportar una evidència física.

Eco juga precisament amb aquesta aparença d’autenticitat. El fals objecte pot arribar a ser més convincent que el relat que l’ha originat perquè proporciona una materialitat que la història no tenia.

11. Baudolino, falsificador i creador de realitat

Baudolino és especialment perillós —i alhora especialment fascinant— perquè entén que una mentida no necessita ser acceptada immediatament per tenir èxit. N’hi ha prou que entri en circulació.

Una relíquia inventada pot passar a mans d’una altra persona, aquesta pot explicar-ne l’origen a una tercera i, amb el temps, la història inicial pot quedar separada del seu creador. Quan això passa, la falsificació ja no depèn de Baudolino.

Aquest mecanisme és exactament el mateix que Eco havia mostrat amb el Preste Joan, els Reis Mags o les deu tribus perdudes d’Israel. Primer hi ha una afirmació; després, una interpretació; més tard, una tradició; finalment, una creença compartida.

Les relíquies afegeixen una característica particular a aquest procés: transformen la narració en objecte.

12. El fals que produeix efectes reals

Aquesta és probablement la gran aportació de les relíquies al conjunt de Baudolino. Una falsificació no necessita convertir-se en una veritat factual per produir efectes històrics.

Si una comunitat considera autèntica una relíquia, pot construir-hi una església, organitzar una peregrinació, celebrar una festa, generar una tradició o defensar-ne la possessió davant d’una altra comunitat.

La falsedat material i la realitat social poden coexistir.

Aquesta idea no significa que Eco negui la diferència entre veritat i mentida. Al contrari, la novel·la insisteix constantment en aquesta diferència. El que Eco mostra és que la veritat factual no és l’únic factor que determina els efectes d’una història.

Una creença compartida pot tenir conseqüències reals encara que l’objecte o el relat que la provoca sigui fals.

13. La gran diferència entre història i llegenda

El fenomen de les relíquies permet establir una distinció fonamental entre història i llegenda.

La història pregunta què podem demostrar sobre un objecte, quan apareix documentat, quina és la seva procedència i quines evidències en tenim. La llegenda, en canvi, explica com una comunitat ha interpretat aquell objecte i quin significat li ha atribuït.

Les dues perspectives no són necessàriament incompatibles. Una mateixa relíquia pot ser estudiada simultàniament com a objecte d’autenticitat dubtosa i com a element important de la història religiosa d’una comunitat.

Aquesta doble mirada és probablement la més adequada per llegir Baudolino. Eco no ens demana que acceptem les falsificacions de Baudolino com si fossin autèntiques, sinó que ens mostra com una falsificació pot entrar en el circuit de la història i començar a actuar dins d’ella.

14. El taller d’Eco: fabricar una prova

La gran ironia literària consisteix en el fet que Baudolino sap perfectament que les seves relíquies són falses, mentre que els qui les reben poden interpretar-les com a proves d’una història que consideren certa.

Eco juga així amb la relació entre relat i evidència. Una narració necessita credibilitat, però un objecte pot contribuir a proporcionar aquesta credibilitat. La relíquia es converteix, per tant, en una mena de «prova» material que sembla confirmar una història.

Però aquesta prova també pot haver estat fabricada.

Aquí apareix una de les preguntes més intel·ligents de la novel·la: què passa quan la prova d’una història forma part de la mateixa història que es vol demostrar?

Baudolino entén aquesta lògica i l’explota. Però Eco la utilitza també per qüestionar la confiança excessiva que podem dipositar en els objectes, els documents i els testimonis sense estudiar-ne abans la procedència.

15. Una lectura històrica sense prejudicis

La lectura històrica de les relíquies exigeix, per tant, evitar dues temptacions contràries. La primera consisteix a creure automàticament les tradicions perquè han estat transmeses durant segles. La segona consisteix a considerar que tot allò que no pot demostrar-se científicament és necessàriament una falsificació conscient.

Entre aquests dos extrems hi ha el terreny propi de l’historiador: analitzar les fonts, establir cronologies, comparar testimonis i determinar què podem afirmar amb seguretat i què només podem presentar com a tradició o hipòtesi.

Aquesta és també la perspectiva que convé aplicar a Baudolino. La novel·la utilitza materials històrics i llegendaris, però el lector no ha de confondre la llibertat literària d’Eco amb una afirmació historiogràfica.

La gràcia de la novel·la consisteix precisament a fer-nos veure què passa quan aquests dos universos entren en contacte.

16. Conclusions: què ens ensenyen les relíquies?

Les relíquies constitueixen un dels millors exemples de la manera com una societat transforma la memòria en objectes. Durant segles, les comunitats cristianes van venerar restes i objectes que consideraven vinculats als sants i als grans esdeveniments de la seva fe. Algunes d’aquestes atribucions tenen una documentació sòlida; d’altres són més tardanes, dubtoses o difícils de verificar; en alguns casos, la falsificació deliberada també va formar part del fenomen.

La tasca de l’historiador consisteix precisament a distingir aquests diferents nivells, sense negar ni la realitat de la devoció ni els problemes d’autenticitat.

En aquest punt, Baudolino ofereix una reflexió extraordinàriament moderna. Les falses relíquies del protagonista mostren que una invenció pot adquirir una vida pròpia quan entra en una comunitat de creients. El seu origen pot ser fals, però les conseqüències que genera són reals.

Aquesta és, en definitiva, la gran lliçó que les relíquies aporten al conjunt de la novel·la: la història no està formada només pels fets que podem demostrar, sinó també per les creences que han mogut els homes i les comunitats al llarg del temps.

I és aquí on la relíquia deixa de ser simplement un objecte religiós per convertir-se en una font privilegiada per comprendre una societat: ens parla del que aquella societat recordava, del que venerava, del que temia i, sobretot, del que estava disposada a creure.

Fonts i bibliografia per aprofundir

1. Congregació per a les Causes dels Sants, Les relíquies en l’Església: autenticitat i conservació, Roma, 8 de desembre de 2017. La instrucció estableix els procediments canònics actuals per al reconeixement, conservació i veneració de les relíquies. (Vaticà)
2. Codi de Dret Canònic, cànons 1186-1190, especialment el cànon 1190, que prohibeix la venda de relíquies sagrades i estableix restriccions sobre la seva alienació i trasllat. (Vaticà)
3. Patrick J. Geary, Furta Sacra: Thefts of Relics in the Central Middle Ages. Princeton University Press, 1978. Una obra fonamental per estudiar la circulació, apropiació i significació social de les relíquies a l’edat mitjana.
4. Peter Brown, The Cult of the Saints: Its Rise and Function in Latin Christianity. University of Chicago Press, 1981. Estudi clàssic sobre el desenvolupament del culte als sants i la funció social de les seves relíquies.
5. Umberto Eco, Baudolino. Milà: Bompiani, 2000. Font literària principal per analitzar la utilització de les relíquies, les falsificacions i la relació entre ficció i realitat dins de la novel·la.

Una pregunta final

Quan una relíquia no pot demostrar-se autèntica, què és més important per a l’historiador: descobrir si l’objecte és real o comprendre per què durant segles els homes van creure que ho era?