La victòria d'Espanya: una reflexió necessària

Les imatges de celebració després de la victòria de la selecció espanyola han deixat una realitat difícil de negar: entre els qui han viscut el triomf amb entusiasme també hi havia catalans que es consideren catalanistes i, fins i tot, independentistes. A primera vista sembla una contradicció. Però, pensant en la presumpció d’innocència, intentarem analitzar-ho amb el cap fred.

La identitat d'una persona no és un compartiment estanc. Les idees polítiques conviuen amb els hàbits, les emocions, els records i les vivències. I és precisament en aquest terreny emocional on l'esport exerceix una influència enorme.

Durant dècades, els catalans han crescut sense una selecció nacional pròpia present en les grans competicions internacionals. Això ha fet que, per a moltes generacions, els grans moments futbolístics (de seleccions) hagin estat associats inevitablement a Espanya. No perquè hi hagués una adhesió conscient al projecte nacional espanyol, sinó perquè no existia cap altra referència possible en els grans escenaris esportius.

Els mitjans de comunicació hi han contribuït decisivament. Cada classificació, cada final i cada celebració s'han presentat com un èxit col·lectiu que "és de tots"- em ve al cap l’anunci de Movistar “Nunca habéis sido onze. Habéis sido millones-. Amb el temps, aquest missatge acaba penetrant fins i tot en sectors que políticament se'n senten allunyats. Les emocions repetides una vegada i una altra acaben convertint-se en costum.

Però aquest fenomen no és casual. Forma part d'un procés molt més ampli que cal definir com a desnacionalització o, si ho preferiu, com a assimilació. Un procés lent pel qual una comunitat va deixant de considerar naturals els seus propis referents nacionals i acaba assumint com a propis els referents d’una altra nació. Quan això passa, les emocions col·lectives també canvien de destinatari.

La desnacionalització és especialment eficaç perquè actua gairebé sempre de manera inconscient. No obliga ningú a renunciar a sentir-se català. Simplement fa que els grans moments d'orgull, d'alegria i de pertinença s'associïn progressivament a Espanya. Si les grans victòries esportives, les grans celebracions i els grans símbols emocionals són sempre espanyols, és inevitable que una part del sentiment de pertinença acabi desplaçant-se també cap a Espanya, encara que les conviccions polítiques continuïn essent unes altres.

Alguns argumenten que només segueixen els jugadors del Barça. Però quan aquests futbolistes vesteixen la samarreta espanyola deixen de representar el Barça. Representen Espanya. Les seves victòries engrandeixen el prestigi internacional de la selecció espanyola i reforcen la identificació emocional amb l'Estat.

Altres insisteixen que l'esport no s'ha de barrejar amb la política. Que ells només han mirat un bon partit de futbol. És un dels mites més estesos... i més falsos i perillosos. Si l'esport fos només esport, els governs no invertirien milions en les seleccions, els caps d'estat no presidirien les celebracions i els triomfs no serien rebuts amb honors institucionals. Les seleccions són diplomàcia, propaganda i construcció nacio

Això explica que alguns independentistes no visquin aquesta alegria com una contradicció. Entenen (penso que erròniament) que una emoció esportiva és compatible amb les seves conviccions polítiques. Tanmateix, convé preguntar-se si les emocions col·lectives són realment neutres. Les nacions no es mantenen només per les lleis o les institucions; també es consoliden gràcies als símbols compartits, als rituals i als moments d'eufòria que creen sentiment de pertinença.

Potser, doncs, la pregunta no és si és lícit alegrar-se per una victòria esportiva. Cadascú ho viu com considera. La pregunta és una altra: què passa quan una comunitat nacional no disposa dels seus propis referents en l'àmbit esportiu i acaba fent seus els d'un altre estat?

És aquí on la reflexió va més enllà del futbol. Una nació es manté viva quan és capaç de generar els seus propis referents emocionals. Quan aquests referents són substituïts pels d'un altre país, encara que sigui de manera involuntària, es debilita la consciència nacional pròpia. La desnacionalització no consisteix tant a deixar d'estimar Catalunya com a acostumar-se a viure les emocions col·lectives més intenses sota els símbols d’una altra nació.

Per això no crec que els catalans que han celebrat la victòria d'Espanya siguin menys catalans ni menys independentistes. Però sí que crec que haurien de preguntar-se què significa aquesta alegria. Perquè les nacions no només es construeixen amb idees. Sobretot es construeixen amb emocions.

Potser aquesta és la gran paradoxa: mentre políticament una part dels catalans afirma voler un estat propi, emocionalment continua participant dels principals rituals simbòlics de l'Estat del qual vol emancipar-se. I és precisament en aquesta contradicció, més emocional que ideològica, on cal cercar una de les claus del procés de desnacionalització (assimilació) que viu Catalunya. Perquè quan les nostres emocions treballen, encara que sigui inconscientment, a favor dels símbols d'una altra nació,  potser ha arribat el moment de preguntar-nos fins a quin punt el procés de desnacionalització ha penetrat dins nostre.