dilluns, 2 de febrer de 2015

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (1)



Charles Baudelaire va ser, a més d’un extraordinari poeta, un excel·lent crític d’art. En els seus escrits hi aboca, sovint, el seu sentiment estètic que ens serveix, també, per comprendre bona part de la seva obra poètica.

Comme la nature perçue par des nerfs ultra-sensibles, elle révéle le surnaturalisme. En utilitzar aquestes paraules per reflexionar sobre la pintura de Delacroix, Baudelaire vol comunicar, alhora, una part important d’allò que conforma la seva poètica. Una poètica que està integrada per conceptes estètics com la bellesa, que ell veia com d’una doble composició; una bellesa que conté una realitat que el poeta transforma a través de la seva visió i del seu llenguatge. Així ens ho fa arribar en el seu sonet La beauté [1], considerat pels crítics com una declaració de principis del poeta

                                   Car j’ai, pour fasciner ces dociles amants.
                                   De purs miroirs qui font toutes choses plus belles:
                                   Mes yeux, mes larges yeux aux clartés éternelles!

Una bellesa que es troba en la natura, però que cal revêtir d’un inérêt surnaturel qui donne à chaque object un sens plus profon, plus volontaire, plus despotique.  La natura cal, doncs, interpretar-la i així creu que ho fa Delacroix: “pour Delacroix la nature est un vaste dictionnaire dont il roule et consulte les feuillets avec un oeil sûr et profund…”[2] El poeta, doncs, ens comunica, a través de la seva visió de la pintura, la seva ontologia estètica que té com a nucli central l’anomenada teoria de les correspondències.

Baudelaire, ens diu en el seu escrit Le gouvernement de l’imagination [3]: “Comme l’imagination a créé le monde, elle le gouverne” i afegeix: “une imagination qui n’est pas simplement fantaisie, mais bien l’imagination créatice.” És aquesta imaginació la que ha de permetre al poeta trobar les correspondències entre les coses, entre els sentits, entre les sensacions. El poeta diu que totes les coses es troben expressades constantment per analogies recíproques, perquè Déu va conferir el món com una complexa i indivisible totalitat.[4] Un univers visible que, en paraules de Baudelaire, “qui n’est pas plus qu’un magasin d’images et de signes auxquels l’imagination donnera une place et une valeur relative.”[5]

Un univers de símbols extrets de la Natura. Un univers de símbols només perceptible per a les ments i els ulls sensibles. Un univers de símbols que, passats pel filtre de la Imaginació de l’artista, esdevindran una visió i un missatge únic. Una visió, un missatge que el poeta ens farà arribar, sobretot –però no únicament-, a través del llenguatge poètic. Un missatge, una visió que es trasllueixen en una poètica precursora del simbolisme i que té la seva carta de presentació en el sonet Les correspondances, del recull Les Fleurs du Mal.





[1] La beauté. Sonet XVII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.
[2] Le gouvernement de l’imagination. Le salon de 1859.
[3] Íd.
[4] Article sobre Wagner a La Revue européenne (1861).
[5] Le gouvernement de l’imagination. Le salon de 1859.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada