"El mar és el teu mirall..." Conrad i Baudelaire. (El mar i la literatura. 3)

El mirall del mar, de Joseph Conrad:

Ara mirava el mar amb uns altres ulls. El sabia capaç de trair el generós ardor de la joventut tan implacablement com, indiferent al bé i al mal, hauria traït la més vil avarícia o l'heroisme més noble. El meu concepte de la seva magnànima grandesa havia passat a millor vida. I veia el veritable mar, la mar que juga amb els homes fins arrencar-los el cor i desgasta resistents vaixells fins matar-los ... Res no pot commoure la meditabunda amargor de la seva ànima. Obert a tots i ningú fidel, exerceix la seva fascinació per perdició dels millors. Estimar-lo no és bona cosa. No coneix vincle de paraula donada, ni fidelitat a la desgràcia, a la vella camaraderia, a la perllongada devoció. L'oferta de la seva eterna promesa és esplèndida; però el sol secret de la seva possessió és la força, la força: la gelosa, insomne ​​força de l'home que guarda sota el seu sostre un tresor cobejat. [...]

Una mica de poesia... L'homme et la mer, de Charles Baudelaire

Home lliure, sempre estimaràs el mar!

El mar és el teu mirall; contemples la teva ànima

En l'infinit desplegament del seu full,

I la teva ment no és un abisme menys amarg.

T’agrada submergir-te en la seva atroç imatge;

El beses amb ulls i braços, i el cor

De vegades es distreu de la seva pròpia remor

Al so d’aquesta queixa indomable i salvatge.

Els dos sou foscos i discrets:

Home, ningú no ha provat les profunditats del teu abisme;

O mar, ningú no coneix les teves riqueses íntimes,

Sempre que sigueu gelosos de guardar els vostres secrets

I no obstant això, fa incomptables segles

Que lluiteu sense pietat ni remordiment,

Tant que estimeu la carnisseria i la mort,

Oh, lluitadors eterns, oh germans implacables!

"Llegiu-me, per aprendre a estimar-me" (La passió segons Renée Vivien. 3)

Vers toi le songe pur de mon âme s’élève,

Mon angoisse ne cherche point à s’apaiser,

Car tu m’es inconnue et n’existes qu’en rêve,

Et je n’apprendrai pas le goût de ton baiser    

Vers vosaltres s'alça el somni pur de la meva ànima

La meva angoixa no busca calmar-se,

Perquè m’ets desconeguda i existeixes només en somnis

                                   I no aprendré el sabor del teu petó                                                   

Renée Vivien va beure intensament del simbolisme francès i, a través sobretot de Charles Baudelaire, va assolir una font d’expressió que li permetia materialitzar en paraules tots els sentiments i sensacions que amagava en el seu interior.

El 2017, Anna Carreras escrivia sobre Renée Viiven l’article “L’escriptura del desig”:

No existeix cap relat que no tingui arrels en el sentiment que qui escriu té de la vida. A través d’una poesia antiurbana fruit del seu desajust radical amb cada serrell de la societat i del desafiament a la llei natural d’adaptació al medi, Vivien considera la vida com “un jardí de plaer i mort” i s’allunya del territori propi tan car en la poesia de Baudelaire, de l’hermetisme de Mallarmé i de l’irracionalisme purista de Rimbaud. Però de Baudelaire n’admira la teoria de les correspondències: el necessita per a construir una atmosfera moral alternativa, subversiva, depravada, tediosa, pagana, marginal. Adapta’t o desapareix, deia Maria Mercè Marçal a La passió segons Renée Vivien. [i]

“De Baudelaire n’admira la teoria de les correspondències...”

El poema Correspondances[ii] és el nucli a l’entorn del qual gira tota la poètica de Baudelaire pel que fa al seu univers simbòlic i a allò que ell anomenava “la teoria de les correspondències.”

El poema té com a tema central les correspondències. Per una banda, les que s’interrelacionen entre la realitat perceptible i la realitat espiritual. Per una altra, les que es produeixen entre els diferents sentits.

Tot es correspon dins de l’univers. Tota forma, moviment, nombre, color, perfum, és, en el món natural i en el món espiritual, significatiu, recíproc. Tot es correspon perquè tot presenta una semblança i una analogia. El sonet ho sintetitza magníficament en el vers vuitè: les parfums, les couleurs et les sons se répondent. (Els perfums, els colors i els sons es corresponen)

El món dels sentits s’interrelaciona i mitjançant el sedàs de la Imaginació del poeta esdevé un món viu que ens comunica el seu missatge oníric. Baudelaire se serveix de la comparació per fer-nos arribar el món del tacte: frais comme des chairs des enfants (fresc com la carn dels infants) (V.9); l’univers dels sons: Doux comme les hautbois (Dolç com els oboès) (V.10) i també les sensacions viscudes per la mirada: verts comme les prairies (verd com les pastures) (V.10)

Com ell mateix diu en Els paradisos artificials [iii]: “Els sons es vesteixen de colors i els colors contenen una música”. Un món dels sentits, doncs, ple de simbolisme, de vegades eix únic del poema, com en Parfumexotique [iv] o La chevelure [v], però gairebé sempre present. És el món de la sinestèsia, l’associació d’elements provinents de diferents dominis sensorials.

Observem aquests fragments, la riquesa sensorial del seu vocabulari, la utilització constant de la metàfora, la comparació i la sinestèsia i com, de nou, l’univers dels sentits se’ns ofereix amb una vitalitat profunda:

Chaque fleur s’evapore ainsi qu’un encensoir (V.2, Harmonie du soir) [vi] (Cada flor s’evapora així com un encenser)

Les sons et les parfums tournent dans l’air du soir (V.3, Íd.) (Els sons i els perfums giren en l’aire de la tarda)

Le violin frémit comme un coeur qu’on afflige (V.6, Íd.) (El violí tremola com un cor afligit)

Valse mélancolique et langoureux vertige! (V.7, Íd.). (Vals de malenconia i lànguid vertigen)

Rytme, parfum, lueur, ô mon unique reine! (V.28, Hymne à la beauté) [vii](Ritme, perfum, resplendor. Oh la meva única reina!)

Baudelaire és el primer que sap extreure bellesa d’on aparentment no n’hi pot haver, del Mal,  i que obre una via estètica al sofriment. El títol del seu recull prou sembla indicar-ho: Les Fleurs du Mal. El substantiu flors, eminentment associat a la bellesa, és complementat per l’adjectiu mal.

De la mateixa manera que Renée Vivien que va saber traslladar en paraules el seu món intern, sensible i espiritual. Llegint els seus versos podem observar com també es mou en un món dual, entre dos aigües d’energies oposades: l’atracció i el refús; la passió i la decepció; l’èxtasi i la tristesa, l’amor i la mort.

Renée Vivien és com Baudelaire i se li poden atribuir, igualment, les paraules del poeta francès:

Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre il faut vous enivrer sans trêve. Mais de quoi? De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. Mais enivrez-vous.[viii]

Per no sentir l’horrible càrrega de temps que trenca les espatlles i s’inclina cap al sòl, cal embriagar-se sense descans. Però,  de què? Vi, poesia o virtut, com vulgueu. Però, embriagueu-vos!

Baudelaire també ens diu: lis-moi pour apprendre à m’aimer.[ix] (Llegiu-me per aprendre a estimar-me)

Aprenguem, doncs, a estimar Baudelaire, a estimar Renée Vivien, embriagant-nos de la seva poesia.

---

[i] L’escriptura del desig. Anna Carreras. https://ja.cat/wGget

[ii] Correspondences Charles Baudelaire https://fleursdumal.org/poem/103 

[iii] Els paradisos artificials. Charles Baudelaire http://www.pitbook.com/textes/pdf/paradis_artificiels.pdf

[iv] Parfumexotique Charles Baudelaire https://fleursdumal.org/poem/120 

[v]La chevelure. Charles Baudelaire  https://fleursdumal.org/poem/203

[vi] Harmonie du soir Charles Baudelaire https://fleursdumal.org/poem/142

[vii] Hymne à la beauté. Charles Baudelaire https://fleursdumal.org/poem/202

[viii] Enivrez-vous Charles Baudelaire http://clicnet.swarthmore.edu/litterature/classique/baudelaire/enivrez.html

[ix] Entradeta a Les flors del mal. Baudelaire, Charles. Traducció  de Xavier Benguerel. Edicions del Mall. Barcelona, 1985

Lis-moi pour apprendre à m’aimer (Charles Baudelaire, a tall de conclusió)

A través dels sis articles anteriors, hem pogut comprovar com  l’obra de Baudelaire es manté fidel a les seves opinions, fidel a la seva manera d’entendre l’art: “manejar amb saviesa una llengua és practicar una espècie de bruixeria evocativa. Aleshores és quan el color parla, amb una veu profunda i vibrant…” En efecte, el poeta ens parla de correspondències, de les verticals, amb la Natura com a símbol de realitat ocultes, i de les horitzontals, que es mouen a través de les associacions sinestèsiques.

Baudelaire dedica la seva obra, Les Fleurs du Mal, al poeta Théophile Gautier, de qui diu: “à cette merveilleuse faculté Gautier unit une immense intelligence innée de la correspondance et du symbolisme universels.” És aquesta teoria de les correspondències, formulada en el poema Correspondences, la part de la seva poètica que, segurament, més va influir en el moviment simbolista, fins al punt d’esdevenir-ne l’eix fonamental del seu ideari. Així sembla deduir-se de les paraules d’un gran poeta simbolista com Paul Verlaine: el vers ha de ser, abans de res, música; una harmonia de sons que fa somniar.

La poesia de Baudelaire i el seu pensament estètic va influir de manera decisiva en les generacions posteriors i, més concretament en els poetes –i no només en els poetes- simbolistes. Hem pogut comprovar que poetes com Rimbaud o novel·listes com Proust el segueixen en l’ús que fa de l’analogia, del símil i de la metàfora. Com s’estableix una relació força directe entre el llenguatge poètic de l’analogia que fa servir Proust i les correspondències de Baudelaire. És el triomf del simbolisme sobre el realisme. El triomf de la imaginació, de l’analogia que s’estableix entre les sensacions i les coses. El triomf del poeta, de l’escriptor, de l’artista que treballa per aprofundir en aquestes sensacions per tal de trobar-ne un sentit. En definitiva, el triomf de l’art.

Baudelaire és el primer que sap extreure bellesa d’on aparentment no n’hi pot haver, del Mal,  i que obre una via estètica al sofriment. El títol del seu recull prou sembla indicar-ho: Les Fleurs du Mal. El substantiu flors, eminentment associat a la bellesa, és complementat per l’adjectiu mal. Una dualitat, doncs, que ens evoca l’Spleen i l’Ideal.

Baudelaire és un poeta a la recerca de l’Ideal. D’un Ideal que es veu afectat per l’spleen i que necessita dels sentits, i de l’èxtasi que aquests poden arribar a provocar, per tal de superar-lo i poder-ne fugir vers la Bellesa. Una fugida que es pot intentar per altres costats: l’amor, les drogues, el mal, la mort… Temes que trobem reflectits constantment en la seva obra i dels quals ell se serveix en aquesta fugida incansable cap a l’Ideal:

Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre il faut vous enivrer sans trêve. Mais de quoi? De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. Mais enivrez-vous.[1]

Baudelaire ens diu: lis-moi pour apprendre à m’aimer.[2] Aprenguem, doncs, a estimar-lo embriagant-nos de la seva poesia.

---

[1] Enivrez-vous. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.

[2] Entradeta a Les flors del mal. Baudelaire, Charles. Traducció  de Xavier Benguerel. Edicions del Mall. Barcelona, 1985.

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (Spleen et l'ideal. 6)

Les Flors del Mal contenen 4 poemes sota el títol d’Spleen [1]. Un sentiment –l’spleen- que s’escampa, però, per tota la seva obra (només cal recordar Els petits poemes en prosa que van aparèixer sota el títol Le Spleen de Paris). Les seves idees, les seves reflexions sobre l’existència li comportaran també el sofriment i una nostàlgia intensa.

Baudelaire, com hem comentat abans, experimenta una sensibilitat que és dual. Sovint, sembla aparellar –contradictòriament- sentiments i sensacions oposades: 

Tout enfant , j'ai senti dans mon coeur deux sentiments contradictoires , l'horreur de la vie et l’extase de la vie. (Mon coeur mis à un, I,8).[2]

Il y a dans tout homme, à tout heure deux postulations simultanées, l'une vers Dieu, l'autre vers Satan."(Mon coeur mis à nu, IV,112).[3]

Horror i èxtasi, dolor i plaer també presents en la seva recerca de la Bellesa. Un dolor, un patiment que, malgrat semblar depressius, són –contradictòriament- estimulants.

L’énergie dans la volupté crée un malaise et une soffrance positives. Mes nerfs trop tendus ne donnent plus que des vibrations criardes et douloureuses.[4] (Le confiteor de l’artiste dels Petits poemes en prosa).

L’univers simbòlic i l’spleen formen un conjunt harmònic en els seus poemes. Els poemes, plens de correspondències i de sensibilitats, se submergeixen en aquest sentiment de fort regust amarg que és l’spleen .

El poema Spleen [5] n’és un bon exemple. A través de la imatge del mal temps, el poeta expressa allò que l’afecta moralment i psicològica. Assistim al quadre d’una depressió (sur l’esprit gémissant –V. 2-) inserit en un clima inquietant i angoixant (Il nous verse un jour noir plus triste que les nuits –V.4-). El poeta, l’anima del poeta (des esprits errants –V.15-) viu en una presó exterior, els barrots de la qual estan simbolitzats per la pluja (Quand la pluie étalant ses immenses traînées/d’une vaste prison imite les barreaux –V-9,10-). Una presó que esdevé, en darrer terme i a causa dels remordiments, les preocupacions i les angoixes (d’infâmes araignées –V.11-) una presó interior. En el quartet final, l’esperit cedeix finalment davant el pas inexorable de la mort. És també l’expressió de la derrota, simbolitzada en un comboi funerari interminable.

Tot en el poema reflecteix l’ànima del poeta, les seves sensacions i sentiments. En el segon quartet, les sonoritats dominants (nasals, sibilants) ajuden a expressar els sentiments de l’esprit gémissant. En el vers 6, l’Esperança és personificada per convertir-la en un ésser indigne. En els versos 13 al 16, hi ha tot un seguit de vocabulari que ens condueix a al·lucinacions sonores violentes i, en els quatre versos finals, les al·lucinacions esdevenen visuals.

---

[1] Poemes LXXV al LXXVIII.

[2] Reflexions anotades per Baudelaire des del 1859 fins a la seva mort.

[3] Íd.

[4] Le confiteor de l’artiste. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.

[5] Spleen. Poema LXXVIII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (Spleen et l'ideal.5)

El paisatge, la natura, se’ns mostra, a través de la poesia de Baudelaire, com un art de viure. Els sentits, els elements, l’exotisme es fonen en una imatge única. 

El sonet La vie antérieure [1] se’ns presenta com el reflex d’un somni en un quadre pictòric. La sinestèsia, les expressions de les sensacions, les trobem reflectides en els 5 sentits i en els 4 elements integrats dins d’un paisatge exòtic i llunyà. Els perfums, els colors i els sons s’interaccionen. El poema és revestit d’una gran riquesa sensorial i els paisatges que s’hi descriuen són autèntics plaers visuals, com si d’un quadre es tractés. La música també hi és present en la remor de les ones reforçades per les aliteracions en “v ”. El món olfactiu també se’ns fa perceptible : 

Et des esclaves nus, tout imprégnés d’odeurs (V. 11) 

El poeta cerca el seu ideal de bellesa, però en el seu camí sempre hi és present el sentiment de nostàlgia. Així és com finalitza el sonet de La vie antérieure, amb un pas vers la nostàlgia, amarat d’un sentiment d’amargura profunda i inquietant: 

le secret douloureux qui me faisait languir (V. 14) 

Nostàlgia, amargura, inquietud, ombra. En el poema Harmonie du soir, podem percebre d’on provenen aquestes sensacions: de la correspondència entre la Natura, entre la persecució de l’Ideal i el món de l’esperit: 

Le ciel est triste et beau comme un grand reposoir (V. 11)

El poema s’imbueix de la filosofia de Plató (som en una gruta i no podem accedir a l’exterior on es troba la veritable vida. El que percebem no és només que una imatge de l’Ideal) [2]. Baudelaire ens diu com és d’inútil viure en el present perquè aquest és engolit per l’obscuritat. La dualitat sempre latent de l’autor: el plaer, l’Ideal, la Bellesa combinades amb les sensacions depressives. L’spleen ho domina tot: 

Un coeur tendre, qui hait le néant vaste et noir! (V. 10)

…où le ciel d’un azur plus transparent s’enfonce comme un abîme plus infini… 

El cel s’enfonsa com un abisme… Quand le ciel bas et lourd pèse comme un couvercle[3] El cel com a símbol de la presó. Baudelaire impregna la seva obra d’un sentiment que ell mateix anomena “spleen”. Un sentiment angoixant, en certa manera depressiu, que va estretament unit a la contemporaneïtat, a la modernitat. 

 -Oui, j'ai le spleen, compliqué de mélancolie, avec la nostalgie, plus l'hypocondrie, et je bisque, et je rage, et je bâille, et je m’ennuie, et je m’assomme, et je m’embête! [4] 

- Je sens depuis vingt ans un malaise général plus ou moins fâcheux, je n'ai jamais la tête libre . Elle est quelquefois si lourde que c'est comme un poids qui vous tient en devant. J'ai des idées noires, de la tristesse et de l'ennui: je me trouve mal partout, je ne veux rien , je ne saurais vouloir, je cherche à m'amuser et à m'occuper inutilement; la gaieté des autres m'afflige. Je souffre à les entendre rire ou parler Connaissez-vous cette espèce de stupidité ou de mauvaise humeur qu'on éprouve en se réveillant après avoir trop dormi ? Voilà mon état ordinaire, la vie m'est en dégoût..[5].

---

[1] La vie antérieure. Sonet XII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal

[2] La República. Plató (427 A.C.)

[3] Spleen, V.1. Poema LXXVIII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal

[4] Hugo, Víctor. Lés misérables.

[5] Diderot, Denis. Lettre à Sophie Volland.

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (El món dels sentits.4)

Un altre bon exemple, n’és el poeta Arthur Rimbaud [1], precursor del simbolisme francès, i més concretament en el seu poema Les voyelles [2] en què el poeta “juga” amb els mots, les lletres, els colors tot conferint-los un ampli valor simbòlic.

Rimbaud fa servir –com havia fet Baudelaire- l’associació com a principi de l’escriptura. Cada lletra evoca múltiples imatges, impressions visuals, sonores, olfactives. Les evocacions de colors, olors, sons i moviments es fonen entre elles. En paraules de Baudelaire: Una metamorfosi mística de tots els sentits fosos en un de sol. [3] 

De la primera lletra A (alpha):

A, noir corset velu des mouches édantes 

Fins a la darrera O (omega):

O, l’oméga rayon violet de ses yeux! 

Tot el sistema s’inicia i es clou de manera perfecta. 

…revêtir la nature entière d’un intérêt surnaturel qui donne â chaque objet un sens plus profond, plus volontaire, plus despotique.

Baudelaire ens diu que tot és “jeroglífic” i que el poeta és el traductor, l’home que desxifra un missatge que esdevé críptic per als ulls i les ments no preparades, no sensibles. Cada impressió sensible que el món –i la Natura- ens mostra és una clara manifestació de la mateixa vida, del principi originari de l’Ésser.

En un poema cada imatge és un símbol, en el sentit que ens remet a una altra representació. L’associació consecutiva, la correspondència múltiple permeten anar més enllà de la realitat que se’ns ofereix. Baudelaire ens diu que “la poesia és l’art de la suggestió simbòlica”. El poeta és, doncs, l’intermediari que ens transmet el misteri de les coses i ens en descobreix l’essència.

L’home es fon i es confon en la natura. N’és part integrant i, a la vegada, n’és el traductor dels seus missatges. Així ens ho descriu en el poema L’homme et la mer [4]: 

Le mer est ton miroir; tu contemples ton âme (V.2)

Tu te plais à plonger au seis de ton image; (V. 5)

Vous êtes tous les deux ténébreux et discrets: (V. 9)

Ô lutteurs éternels, ô frères implacables! (V. 16) 

L’harmonia entre el poeta i la natura: tous ces choses pensent par moi, ou je pense par elles -car dans la grandeur de la rêverie, le moi se perd vite!- [5]  I afegeix, en un nou exemple de sinestèsia, elles pensent, dis-je, mais musicalement et pittoresquement…[6]

La natura com a símbol del propi home, del propi poeta. Com en el poema L’Albatros [7] en què, a través d’un relat de la vida a la mar, el poeta ens convida a interpretar, a sentir l’evocació de les imatges i de les paraules. Com els mots, mitjançant l’assimilació de la imatge de l’au marina amb el propi poeta, ens descobreixen les interioritats i els sentiments que roseguen l’anima de Baudelaire: 

Le Poète est semblable au prince des nuées

Qui hante la tempête et se rit de l’archer;

Exilé sur le sol au milieu des huées,

Ses ailes de géant l’empêchent de marcher. (V. 13-16) 

La soledat del poeta enfront del món. De la mateixa manera que a Une heure du matin [8]: Enfin! Seul! .../... D’abord, un double tour à la serrure. Il me semble que ce tour de clef augmentara ma solitude et fortifiera les barricades qui me séparent actuellement du monde. Horrible vie! Horrible ville!

Una natura sempre present en els escrits de Baudelaire, ja sigui a través del lèxic, de la simbologia o de la declaració de principis. Com en L’ètranger [9] on, després d’expressar la solitud del poeta, el menyspreu dels ideals impurs, declara la seva passió vital per l’ideal pur, per la Natura, per la Bellesa: 

-Eh! Qu’aimes-tu donc, extraordinaire étranger?

-J’aime les nuages. Les nuages qui passent…là-bas…là-bas les merveilleux nuages! 

---

[1] Rimbaud, Artur, 1854-1891. Figura poètica del simbolisme francès i precursor del surrealisme.

[2] Les voyelles. Rimbaud, Artur (1871).

[3] Orfebreria poètica dins de http://www.baudelaire.galeon.com

[4] L’homme et la mer. Sonet XIV de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal

[5] Le confiteor de l’artiste. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.

[6] Íd.

[7] L’Albatros. Sonet II de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal

[8] Une heure du matin. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.

[9] L’ètranger. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (La sinestèsia. 3)

Baudelaire és un precursor en el camp de la sinestèsia. La seva teoria formulada en el poema Correspondances es veu reflectida en el seu poema Les phares, lloança i evocació de vuit artistes en què el poeta aplica la seva teoria en un joc de correspondències entre els pintors, els planetes, les vocals, els colors i les notes musicals. Per a Baudelaire, però, no es tracta només d’un joc: “És aquest admirable, aquest immortal instint de la Bellesa que ens fa considerar la terra i els seus espectacles com una visió, com una correspondència del Cel.” [1]

Baudelaire esdevé, en aquest camp de la sinestèsia,  un precursor, un  mestre per als escriptors que el segueixen.

-L’escriptor francès Marcel Proust [2] n’és un exemple destacable. L’ús que aquest escriptor fa de l’analogia i, més concretament, de la metàfora ens transporten a la teoria de les correspondències de Baudelaire. En Du côté de chez Swann, primera part de la seva obra À la recherche du temps perdu, podem copsar el neguit del personatge per trobar un sentit a les sensacions que experimenta. Se sent inquiet perquè no sap descobrir què és allò que viu a través, no de la intel·ligència racional, sinó a través dels sentits:

.../...tout d'un coup un toit, un reflet de soleil sur une pierre, l'odeur d'un chemin me faisaient arrêter par un plaisir particulier qu'ils me donnaient, et aussi parce qu'ils avaient l'air de cacher au-delà de ce que je voyais, quelque chose qu'ils invitaient à venir prendre et que malgré mes efforts je n'arrivais pas à découvrir Comme je sentais que cela se trouvait en eux, je restais là, immobile, à regarder, à respirer, à tâcher d'aller avec ma pensée au-delà de l'image ou de l'odeur.[3]

Ell sap, però, que la veritat es troba no en allò que veu, sinó en allò que sent, en aquelles sensacions que viuen –protegides- dins del seu interior. Una veritat que, tard o d’hora, acabarà descobrint.

Mais tous les sentiments que nous font éprouver la joie ou l'infortune d'un personnage réel ne se produisent en nous que par l'intermédiaire d'une image de cette joie ou de cette infortune…/… dans l'appareil de nos émotions, l'image étant le seul élément essentiel…/… Un être réel, si profondément que nous sympathisions avec lui, pour une grande part est perçu par nos sens…/…[4]

Més endavant, gairebé al final d’aquesta primera part, Proust ens ofereix una lliçó de com reconstruir el món a través de les imatges poètiques, de la metàfora generalitzada i encadenada; i ho fa a través d’una imatge, d’una descripció poètica –impressionant- de la visió que el protagonista té de tres campanars: els dos de Martinville i un tercer, el de Vieuxvicq. El text reposa directament sobre la transformació dels objectes i del paisatge a través de la imaginació de l’infant. Les comparacions i les metàfores se succeeixen i s’associen entre elles: els campanars esdevenen ara cavallers, ara ocells, ara éssers amb atributs humans, ara animals; en la imaginació de l’escrivent esdevenen tres pivots d’or, tres flors pintades o tres joves integrants d’una llegenda. L’autor ens comunica que cal sacsejar, fer sotragar la realitat per tal de fer sorgir, de fer brollar la imatge, la poesia:

…/… comme trois oiseaux posés sur la plaine…/… éclairés par la lumière du couchant que même à cette distance, sur leurs pentes, je voyais jouer et sourire…/… ses clochers et celui de Vieux vicq agitaient encore en signe d'adieu leurs cimes ensoleillées…/… ils virèrent dans la lumière comme trois pivots d'or…/… qui n'étaient plus que comme trois fleurs peintes sur le ciel au-dessus de la ligne basse des champs….[5]

---

[1] Notes sobre E.A. Poe.

[2] Proust, Marcel. (1871-1922). Autor de À la recherce du temps perdu.

[3] À la recherce du temps perdu. 1. Du côté de chez swann.

[4] Íd.

[5] Íd.