Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (Spleen et l'ideal. 6)

Les Flors del Mal contenen 4 poemes sota el títol d’Spleen [1]. Un sentiment –l’spleen- que s’escampa, però, per tota la seva obra (només cal recordar Els petits poemes en prosa que van aparèixer sota el títol Le Spleen de Paris). Les seves idees, les seves reflexions sobre l’existència li comportaran també el sofriment i una nostàlgia intensa.

Baudelaire, com hem comentat abans, experimenta una sensibilitat que és dual. Sovint, sembla aparellar –contradictòriament- sentiments i sensacions oposades: 

Tout enfant , j'ai senti dans mon coeur deux sentiments contradictoires , l'horreur de la vie et l’extase de la vie. (Mon coeur mis à un, I,8).[2]

Il y a dans tout homme, à tout heure deux postulations simultanées, l'une vers Dieu, l'autre vers Satan."(Mon coeur mis à nu, IV,112).[3]

Horror i èxtasi, dolor i plaer també presents en la seva recerca de la Bellesa. Un dolor, un patiment que, malgrat semblar depressius, són –contradictòriament- estimulants.

L’énergie dans la volupté crée un malaise et une soffrance positives. Mes nerfs trop tendus ne donnent plus que des vibrations criardes et douloureuses.[4] (Le confiteor de l’artiste dels Petits poemes en prosa).

L’univers simbòlic i l’spleen formen un conjunt harmònic en els seus poemes. Els poemes, plens de correspondències i de sensibilitats, se submergeixen en aquest sentiment de fort regust amarg que és l’spleen .

El poema Spleen [5] n’és un bon exemple. A través de la imatge del mal temps, el poeta expressa allò que l’afecta moralment i psicològica. Assistim al quadre d’una depressió (sur l’esprit gémissant –V. 2-) inserit en un clima inquietant i angoixant (Il nous verse un jour noir plus triste que les nuits –V.4-). El poeta, l’anima del poeta (des esprits errants –V.15-) viu en una presó exterior, els barrots de la qual estan simbolitzats per la pluja (Quand la pluie étalant ses immenses traînées/d’une vaste prison imite les barreaux –V-9,10-). Una presó que esdevé, en darrer terme i a causa dels remordiments, les preocupacions i les angoixes (d’infâmes araignées –V.11-) una presó interior. En el quartet final, l’esperit cedeix finalment davant el pas inexorable de la mort. És també l’expressió de la derrota, simbolitzada en un comboi funerari interminable.

Tot en el poema reflecteix l’ànima del poeta, les seves sensacions i sentiments. En el segon quartet, les sonoritats dominants (nasals, sibilants) ajuden a expressar els sentiments de l’esprit gémissant. En el vers 6, l’Esperança és personificada per convertir-la en un ésser indigne. En els versos 13 al 16, hi ha tot un seguit de vocabulari que ens condueix a al·lucinacions sonores violentes i, en els quatre versos finals, les al·lucinacions esdevenen visuals.

---

[1] Poemes LXXV al LXXVIII.

[2] Reflexions anotades per Baudelaire des del 1859 fins a la seva mort.

[3] Íd.

[4] Le confiteor de l’artiste. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.

[5] Spleen. Poema LXXVIII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (Spleen et l'ideal.5)

El paisatge, la natura, se’ns mostra, a través de la poesia de Baudelaire, com un art de viure. Els sentits, els elements, l’exotisme es fonen en una imatge única. 

El sonet La vie antérieure [1] se’ns presenta com el reflex d’un somni en un quadre pictòric. La sinestèsia, les expressions de les sensacions, les trobem reflectides en els 5 sentits i en els 4 elements integrats dins d’un paisatge exòtic i llunyà. Els perfums, els colors i els sons s’interaccionen. El poema és revestit d’una gran riquesa sensorial i els paisatges que s’hi descriuen són autèntics plaers visuals, com si d’un quadre es tractés. La música també hi és present en la remor de les ones reforçades per les aliteracions en “v ”. El món olfactiu també se’ns fa perceptible : 

Et des esclaves nus, tout imprégnés d’odeurs (V. 11) 

El poeta cerca el seu ideal de bellesa, però en el seu camí sempre hi és present el sentiment de nostàlgia. Així és com finalitza el sonet de La vie antérieure, amb un pas vers la nostàlgia, amarat d’un sentiment d’amargura profunda i inquietant: 

le secret douloureux qui me faisait languir (V. 14) 

Nostàlgia, amargura, inquietud, ombra. En el poema Harmonie du soir, podem percebre d’on provenen aquestes sensacions: de la correspondència entre la Natura, entre la persecució de l’Ideal i el món de l’esperit: 

Le ciel est triste et beau comme un grand reposoir (V. 11)

El poema s’imbueix de la filosofia de Plató (som en una gruta i no podem accedir a l’exterior on es troba la veritable vida. El que percebem no és només que una imatge de l’Ideal) [2]. Baudelaire ens diu com és d’inútil viure en el present perquè aquest és engolit per l’obscuritat. La dualitat sempre latent de l’autor: el plaer, l’Ideal, la Bellesa combinades amb les sensacions depressives. L’spleen ho domina tot: 

Un coeur tendre, qui hait le néant vaste et noir! (V. 10)

…où le ciel d’un azur plus transparent s’enfonce comme un abîme plus infini… 

El cel s’enfonsa com un abisme… Quand le ciel bas et lourd pèse comme un couvercle[3] El cel com a símbol de la presó. Baudelaire impregna la seva obra d’un sentiment que ell mateix anomena “spleen”. Un sentiment angoixant, en certa manera depressiu, que va estretament unit a la contemporaneïtat, a la modernitat. 

 -Oui, j'ai le spleen, compliqué de mélancolie, avec la nostalgie, plus l'hypocondrie, et je bisque, et je rage, et je bâille, et je m’ennuie, et je m’assomme, et je m’embête! [4] 

- Je sens depuis vingt ans un malaise général plus ou moins fâcheux, je n'ai jamais la tête libre . Elle est quelquefois si lourde que c'est comme un poids qui vous tient en devant. J'ai des idées noires, de la tristesse et de l'ennui: je me trouve mal partout, je ne veux rien , je ne saurais vouloir, je cherche à m'amuser et à m'occuper inutilement; la gaieté des autres m'afflige. Je souffre à les entendre rire ou parler Connaissez-vous cette espèce de stupidité ou de mauvaise humeur qu'on éprouve en se réveillant après avoir trop dormi ? Voilà mon état ordinaire, la vie m'est en dégoût..[5].

---

[1] La vie antérieure. Sonet XII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal

[2] La República. Plató (427 A.C.)

[3] Spleen, V.1. Poema LXXVIII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal

[4] Hugo, Víctor. Lés misérables.

[5] Diderot, Denis. Lettre à Sophie Volland.

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (El món dels sentits.4)

Un altre bon exemple, n’és el poeta Arthur Rimbaud [1], precursor del simbolisme francès, i més concretament en el seu poema Les voyelles [2] en què el poeta “juga” amb els mots, les lletres, els colors tot conferint-los un ampli valor simbòlic.

Rimbaud fa servir –com havia fet Baudelaire- l’associació com a principi de l’escriptura. Cada lletra evoca múltiples imatges, impressions visuals, sonores, olfactives. Les evocacions de colors, olors, sons i moviments es fonen entre elles. En paraules de Baudelaire: Una metamorfosi mística de tots els sentits fosos en un de sol. [3] 

De la primera lletra A (alpha):

A, noir corset velu des mouches édantes 

Fins a la darrera O (omega):

O, l’oméga rayon violet de ses yeux! 

Tot el sistema s’inicia i es clou de manera perfecta. 

…revêtir la nature entière d’un intérêt surnaturel qui donne â chaque objet un sens plus profond, plus volontaire, plus despotique.

Baudelaire ens diu que tot és “jeroglífic” i que el poeta és el traductor, l’home que desxifra un missatge que esdevé críptic per als ulls i les ments no preparades, no sensibles. Cada impressió sensible que el món –i la Natura- ens mostra és una clara manifestació de la mateixa vida, del principi originari de l’Ésser.

En un poema cada imatge és un símbol, en el sentit que ens remet a una altra representació. L’associació consecutiva, la correspondència múltiple permeten anar més enllà de la realitat que se’ns ofereix. Baudelaire ens diu que “la poesia és l’art de la suggestió simbòlica”. El poeta és, doncs, l’intermediari que ens transmet el misteri de les coses i ens en descobreix l’essència.

L’home es fon i es confon en la natura. N’és part integrant i, a la vegada, n’és el traductor dels seus missatges. Així ens ho descriu en el poema L’homme et la mer [4]: 

Le mer est ton miroir; tu contemples ton âme (V.2)

Tu te plais à plonger au seis de ton image; (V. 5)

Vous êtes tous les deux ténébreux et discrets: (V. 9)

Ô lutteurs éternels, ô frères implacables! (V. 16) 

L’harmonia entre el poeta i la natura: tous ces choses pensent par moi, ou je pense par elles -car dans la grandeur de la rêverie, le moi se perd vite!- [5]  I afegeix, en un nou exemple de sinestèsia, elles pensent, dis-je, mais musicalement et pittoresquement…[6]

La natura com a símbol del propi home, del propi poeta. Com en el poema L’Albatros [7] en què, a través d’un relat de la vida a la mar, el poeta ens convida a interpretar, a sentir l’evocació de les imatges i de les paraules. Com els mots, mitjançant l’assimilació de la imatge de l’au marina amb el propi poeta, ens descobreixen les interioritats i els sentiments que roseguen l’anima de Baudelaire: 

Le Poète est semblable au prince des nuées

Qui hante la tempête et se rit de l’archer;

Exilé sur le sol au milieu des huées,

Ses ailes de géant l’empêchent de marcher. (V. 13-16) 

La soledat del poeta enfront del món. De la mateixa manera que a Une heure du matin [8]: Enfin! Seul! .../... D’abord, un double tour à la serrure. Il me semble que ce tour de clef augmentara ma solitude et fortifiera les barricades qui me séparent actuellement du monde. Horrible vie! Horrible ville!

Una natura sempre present en els escrits de Baudelaire, ja sigui a través del lèxic, de la simbologia o de la declaració de principis. Com en L’ètranger [9] on, després d’expressar la solitud del poeta, el menyspreu dels ideals impurs, declara la seva passió vital per l’ideal pur, per la Natura, per la Bellesa: 

-Eh! Qu’aimes-tu donc, extraordinaire étranger?

-J’aime les nuages. Les nuages qui passent…là-bas…là-bas les merveilleux nuages! 

---

[1] Rimbaud, Artur, 1854-1891. Figura poètica del simbolisme francès i precursor del surrealisme.

[2] Les voyelles. Rimbaud, Artur (1871).

[3] Orfebreria poètica dins de http://www.baudelaire.galeon.com

[4] L’homme et la mer. Sonet XIV de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal

[5] Le confiteor de l’artiste. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.

[6] Íd.

[7] L’Albatros. Sonet II de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal

[8] Une heure du matin. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.

[9] L’ètranger. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (La sinestèsia. 3)

Baudelaire és un precursor en el camp de la sinestèsia. La seva teoria formulada en el poema Correspondances es veu reflectida en el seu poema Les phares, lloança i evocació de vuit artistes en què el poeta aplica la seva teoria en un joc de correspondències entre els pintors, els planetes, les vocals, els colors i les notes musicals. Per a Baudelaire, però, no es tracta només d’un joc: “És aquest admirable, aquest immortal instint de la Bellesa que ens fa considerar la terra i els seus espectacles com una visió, com una correspondència del Cel.” [1]

Baudelaire esdevé, en aquest camp de la sinestèsia,  un precursor, un  mestre per als escriptors que el segueixen.

-L’escriptor francès Marcel Proust [2] n’és un exemple destacable. L’ús que aquest escriptor fa de l’analogia i, més concretament, de la metàfora ens transporten a la teoria de les correspondències de Baudelaire. En Du côté de chez Swann, primera part de la seva obra À la recherche du temps perdu, podem copsar el neguit del personatge per trobar un sentit a les sensacions que experimenta. Se sent inquiet perquè no sap descobrir què és allò que viu a través, no de la intel·ligència racional, sinó a través dels sentits:

.../...tout d'un coup un toit, un reflet de soleil sur une pierre, l'odeur d'un chemin me faisaient arrêter par un plaisir particulier qu'ils me donnaient, et aussi parce qu'ils avaient l'air de cacher au-delà de ce que je voyais, quelque chose qu'ils invitaient à venir prendre et que malgré mes efforts je n'arrivais pas à découvrir Comme je sentais que cela se trouvait en eux, je restais là, immobile, à regarder, à respirer, à tâcher d'aller avec ma pensée au-delà de l'image ou de l'odeur.[3]

Ell sap, però, que la veritat es troba no en allò que veu, sinó en allò que sent, en aquelles sensacions que viuen –protegides- dins del seu interior. Una veritat que, tard o d’hora, acabarà descobrint.

Mais tous les sentiments que nous font éprouver la joie ou l'infortune d'un personnage réel ne se produisent en nous que par l'intermédiaire d'une image de cette joie ou de cette infortune…/… dans l'appareil de nos émotions, l'image étant le seul élément essentiel…/… Un être réel, si profondément que nous sympathisions avec lui, pour une grande part est perçu par nos sens…/…[4]

Més endavant, gairebé al final d’aquesta primera part, Proust ens ofereix una lliçó de com reconstruir el món a través de les imatges poètiques, de la metàfora generalitzada i encadenada; i ho fa a través d’una imatge, d’una descripció poètica –impressionant- de la visió que el protagonista té de tres campanars: els dos de Martinville i un tercer, el de Vieuxvicq. El text reposa directament sobre la transformació dels objectes i del paisatge a través de la imaginació de l’infant. Les comparacions i les metàfores se succeeixen i s’associen entre elles: els campanars esdevenen ara cavallers, ara ocells, ara éssers amb atributs humans, ara animals; en la imaginació de l’escrivent esdevenen tres pivots d’or, tres flors pintades o tres joves integrants d’una llegenda. L’autor ens comunica que cal sacsejar, fer sotragar la realitat per tal de fer sorgir, de fer brollar la imatge, la poesia:

…/… comme trois oiseaux posés sur la plaine…/… éclairés par la lumière du couchant que même à cette distance, sur leurs pentes, je voyais jouer et sourire…/… ses clochers et celui de Vieux vicq agitaient encore en signe d'adieu leurs cimes ensoleillées…/… ils virèrent dans la lumière comme trois pivots d'or…/… qui n'étaient plus que comme trois fleurs peintes sur le ciel au-dessus de la ligne basse des champs….[5]

---

[1] Notes sobre E.A. Poe.

[2] Proust, Marcel. (1871-1922). Autor de À la recherce du temps perdu.

[3] À la recherce du temps perdu. 1. Du côté de chez swann.

[4] Íd.

[5] Íd.

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (2)

…où les sons tintent musicalement, où les couleurs parlent, où les parfums racontent des mondes d’idées.

La Natura configura, conjuntament amb el món sencer, un univers simbòlic interrelacionat. Només l’home ultrasensible –el poeta i, per extensió, l’artista- podrà desvetllar aquest lligam simbòlic.

a) Per a Baudelaire, el món no es compon de coses o objectes individuals, formes separades amb claredat les unes de les altres, sinó que seria un cosmos regit per una atracció mútua de tot entre si. El que percebem són unitats del tipus color-so-olor. Hi ha un lligam, una secreta afinitat entre les coses que només la Imaginació pot desvelar.

El poema Correspondances [1] és el nucli a l’entorn del qual gira tota la poètica de Baudelaire pel que fa a aquest univers simbòlic i a allò que ell anomenava “la teoria de les correspondències.”

El poema té com a tema central les correspondències. Per una banda, les que s’interrelacionen entre la realitat perceptible i la realitat espiritual. Per una altra, les que es produeixen entre els diferents sentits.

El poeta pot entendre la natura perquè s’assembla a l’ésser humà. La Natura mateixa és un temple de vius pilars (V.1) que deixen sortir de vegades uns mots que no destries (V.2). Només el poeta pot percebre, a través de la unitat de les sensacions que experimenta, la unitat mateixa de l’univers. (Segon quartet). Le poète est un traducteur, un déchiffreur qui puise ses comparaisons et ses métaphores dans l’inépuisable fons de l’universelle analogie (Sur mes contemporaines: Victor Hugo).

b) Tot es correspon dins de l’univers. Tota forma, moviment, nombre, color, perfum, és, en el món natural i en el món espiritual, significatiu, recíproc. Tot es correspon perquè tot presenta una semblança i una analogia.

El sonet ho sintetitza magníficament en el vers vuité: les parfums, les couleurs et les sons se répondent.

El món dels sentits s’interrelaciona i mitjançant el sedàs de la Imaginació del poeta esdevé un món viu que ens comunica el seu missatge oníric. Baudelaire se serveix de la comparació per fer-nos arribar el món del tacte: frais comme des chairs des enfants (V.9); l’univers dels sons: Doux comme les hautbois (V.10) i també les sensacions viscudes per la mirada: verts comme les prairies (V.10)

Un món dels sentits que es fa present arreu de la seva obra i dels seus escrits.  Com ell mateix diu en Els paradisos artificials [2]: “Els sons es vesteixen de colors i els colors contenen una música”. Un món dels sentits, doncs, ple de simbolisme, de vegades eix únic del poema, com en Parfumexotique [3] o La chevelure [4], però gairebé sempre present. És el món de la sinestèsia, l’associació d’elements provinents de diferents dominis sensorials.

Observem aquests fragments, la riquesa sensorial del seu vocabulari, la utilització constant de la metàfora, la comparació i la sinestèsia i com, de nou, l’univers dels sentits se’ns ofereix amb una vitalitat profunda:

 Laisse-moi respirer longtemps, longtemps, l’odeur de tes cheveux, y plonger tout mon visage, comme un homme altéré dans l’eua d’une source, et les agiter avec ma main, comme un mouchoir odorant, por secouer des souvenirs dans l’air. Si tu pouvais savoir totu ce que je vois! Tout ce que je sens, tout ce que j’entends dans tes cheveux! mon âme voyage sur le parfum comme l’âme des autres hommes sur la musique! [5]

Chaque fleur s’evapore ainsi qu’un encensoir (V.2, Harmonie du soir) [6].

Les sons et les parfums tournent dans l’air du soir (V.3, Íd.).

Le violin frémit comme un coeur qu’on afflige (V.6, Íd.)

Valse mélancolique et langoureux vertige! (V.7, Íd.).

Rytme, parfum, lueur, ô mon unique reine! (V.28, Hymne à la beauté) [7].

---

[1] Correspondances. Sonet IV de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.

[2] Les paradis artificiels. 1858-1860. (Escrits inspirats en Confessions d'un Anglais mangeur d'opium, 1822)

[3] Parfum exotique. Sonet XXII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.

[4] La chevelure. Poema XXIII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.

[5] Unhémisphére dans une chevelure. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.

[6] Harmoniedu soir. Sonet XLVII  de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.

[7] Hymneà la beauté. Poema XXI de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (1)

Charles Baudelaire va ser, a més d’un extraordinari poeta, un excel·lent crític d’art. En els seus escrits hi aboca, sovint, el seu sentiment estètic que ens serveix, també, per comprendre bona part de la seva obra poètica.

Comme la nature perçue par des nerfs ultra-sensibles, elle révéle le surnaturalisme. En utilitzar aquestes paraules per reflexionar sobre la pintura de Delacroix, Baudelaire vol comunicar, alhora, una part important d’allò que conforma la seva poètica. Una poètica que està integrada per conceptes estètics com la bellesa, que ell veia com d’una doble composició; una bellesa que conté una realitat que el poeta transforma a través de la seva visió i del seu llenguatge. Així ens ho fa arribar en el seu sonet La beauté [1], considerat pels crítics com una declaració de principis del poeta: 

                                   Car j’ai, pour fasciner ces dociles amants.

                                   De purs miroirs qui font toutes choses plus belles:

                                   Mes yeux, mes larges yeux aux clartés éternelles!

Una bellesa que es troba en la natura, però que cal revêtir d’un inérêt surnaturel qui donne à chaque object un sens plus profon, plus volontaire, plus despotique.  La natura cal, doncs, interpretar-la i així creu que ho fa Delacroix: “pour Delacroix la nature est un vaste dictionnaire dont il roule et consulte les feuillets avec un oeil sûr et profund…”[2] El poeta, doncs, ens comunica, a través de la seva visió de la pintura, la seva ontologia estètica que té com a nucli central l’anomenada teoria de les correspondències.

Baudelaire, ens diu en el seu escrit Le gouvernement de l’imagination [3]: “Comme l’imagination a créé le monde, elle le gouverne” i afegeix: “une imagination qui n’est pas simplement fantaisie, mais bien l’imagination créatice.” És aquesta imaginació la que ha de permetre al poeta trobar les correspondències entre les coses, entre els sentits, entre les sensacions. El poeta diu que totes les coses es troben expressades constantment per analogies recíproques, perquè Déu va conferir el món com una complexa i indivisible totalitat.[4] Un univers visible que, en paraules de Baudelaire, “qui n’est pas plus qu’un magasin d’images et de signes auxquels l’imagination donnera une place et une valeur relative.”[5]

Un univers de símbols extrets de la Natura. Un univers de símbols només perceptible per a les ments i els ulls sensibles. Un univers de símbols que, passats pel filtre de la Imaginació de l’artista, esdevindran una visió i un missatge únic. Una visió, un missatge que el poeta ens farà arribar, sobretot –però no únicament-, a través del llenguatge poètic. Un missatge, una visió que es trasllueixen en una poètica precursora del simbolisme i que té la seva carta de presentació en el sonet Les correspondances, del recull Les Fleurs du Mal.

---

[1] La beauté. Sonet XVII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.

[2] Le gouvernement de l’imagination. Le salon de 1859.

[3] Íd.

[4] Article sobre Wagner a La Revue européenne (1861).

[5] Le gouvernement de l’imagination. Le salon de 1859.