Un altre bon exemple, n’és el poeta Arthur Rimbaud [1], precursor del simbolisme
francès, i més concretament en el seu poema Les voyelles [2]
en què el poeta “juga” amb els mots, les lletres, els colors tot
conferint-los un ampli valor simbòlic.
Rimbaud fa servir –com havia fet Baudelaire- l’associació
com a principi de l’escriptura. Cada lletra evoca múltiples imatges,
impressions visuals, sonores, olfactives. Les evocacions de colors, olors, sons
i moviments es fonen entre elles. En paraules de Baudelaire: Una metamorfosi
mística de tots els sentits fosos en un de sol. [3]
De la primera lletra A (alpha):
A,
noir corset velu des mouches édantes
Fins a la darrera O (omega):
O,
l’oméga rayon violet de ses yeux!
Tot el sistema s’inicia i es clou de manera perfecta.
…revêtir la nature entière d’un intérêt surnaturel
qui donne â chaque objet un sens plus profond, plus volontaire, plus
despotique.
Baudelaire ens diu que tot és “jeroglífic” i que el poeta
és el traductor, l’home que desxifra un missatge que esdevé críptic per als
ulls i les ments no preparades, no sensibles. Cada impressió sensible que el
món –i la Natura- ens mostra és una clara manifestació de la mateixa vida, del
principi originari de l’Ésser.
En un
poema cada imatge és un símbol, en el sentit que ens remet a una altra
representació. L’associació consecutiva, la correspondència múltiple permeten
anar més enllà de la realitat que se’ns ofereix. Baudelaire ens diu que “la
poesia és l’art de la suggestió simbòlica”. El poeta és, doncs, l’intermediari
que ens transmet el misteri de les coses i ens en descobreix l’essència.
L’home es fon i es confon en la natura. N’és part
integrant i, a la vegada, n’és el traductor dels seus missatges. Així ens ho
descriu en el poema L’homme et la mer [4]:
Le
mer est ton miroir; tu contemples ton âme (V.2)
Tu
te plais à plonger au seis de ton image; (V. 5)
Vous
êtes tous les deux ténébreux et discrets: (V. 9)
Ô
lutteurs éternels, ô frères implacables! (V. 16)
L’harmonia entre el poeta i la natura: tous ces
choses pensent par moi, ou je pense par elles -car dans la grandeur de la
rêverie, le moi se perd vite!- [5]
I afegeix, en un nou exemple de
sinestèsia, elles pensent, dis-je, mais musicalement et pittoresquement…[6]
La natura com a símbol del propi home, del propi poeta.
Com en el poema L’Albatros [7]
en què, a través d’un relat de la vida a la mar, el poeta ens convida a interpretar,
a sentir l’evocació de les imatges i de les paraules. Com els mots, mitjançant
l’assimilació de la imatge de l’au marina amb el propi poeta, ens descobreixen
les interioritats i els sentiments que roseguen l’anima de Baudelaire:
Le
Poète est semblable au prince des nuées
Qui
hante la tempête et se rit de l’archer;
Exilé
sur le sol au milieu des huées,
Ses
ailes de géant l’empêchent de marcher. (V. 13-16)
La soledat del poeta enfront del món. De la mateixa
manera que a Une heure du matin [8]:
Enfin! Seul! .../... D’abord, un double tour à la serrure. Il me semble que ce
tour de clef augmentara ma solitude et fortifiera les barricades qui me
séparent actuellement du monde. Horrible vie! Horrible ville!
Una natura sempre present en els escrits de Baudelaire,
ja sigui a través del lèxic, de la simbologia o de la declaració de principis.
Com en L’ètranger [9]
on, després d’expressar la solitud del poeta, el menyspreu dels ideals
impurs, declara la seva passió vital per l’ideal pur, per la Natura, per la
Bellesa:
-Eh!
Qu’aimes-tu donc, extraordinaire étranger?
-J’aime
les nuages. Les nuages qui passent…là-bas…là-bas les merveilleux nuages!
[1] Rimbaud, Artur, 1854-1891. Figura poètica del simbolisme francès i
precursor del surrealisme.
[2] Les voyelles. Rimbaud, Artur (1871).
[3] Orfebreria poètica dins de http://www.baudelaire.galeon.com
[4] L’homme et la mer. Sonet XIV de Spleen et idéal dins de Les
fleurs du mal
[5] Le confiteor de l’artiste. Le spleen de Paris. (Petits poèmes
en prose), 1864.
[6] Íd.
[7] L’Albatros. Sonet II de Spleen et idéal dins de Les
fleurs du mal
[8] Une heure du matin. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en
prose), 1864.
[9] L’ètranger. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada