diumenge, 21 de juny de 2015

Per a què va néixer l'ANC? Primer el país (2 i final)



I va arribar el 25 de novembre de 2014...

Davant la proposta feta pel president, el 29 de novembre, l’ANC va redactar i aprovar la seva Declaració de Cornellà: “Considerem que la proposta feta pel President de la Generalitat  el passat dia 25, representa un important salt endavant en el procés de constitució del nou Estat català. Aquesta proposta és un bon punt de partida per fer possible la construcció d’una àmplia unitat política i social entorn d’una candidatura transversal que tingui com a principal objectiu l’assoliment de la independència nacional en el termini més breu possible.

Vull remarcar que dèiem “un bon punt de partida”. Això significava que calia negociar i arribar a convertir el que podia semblar una llista del president en la veritable i autèntica llista de país que sempre havíem reclamat.

I això, tots ho sabem, no va ser possible. No em dedicaré a enumerar els errors que tots plegats vam cometre, l’ANC inclosa... I, segurament, des de l’Assemblea vam cometre l’error més greu, el d’inhibir-nos i deixar-ho tot a mans de la baula més feble de tot el procés: els partits polítics.

Perquè va ser a partir de la conferència del President i de la Declaració de Cornellà de l’ANC que van aparèixer amb tota la força els partidismes i els partidistes. Com si el procés no existís, els partits van començar a actuar amb la mentalitat de sempre, és a dir, amb mentalitat autonomista.

Des de l’ANC no vam ser capaços de mantenir-nos al capdavant del procés. No vam tenir la prou valentia ni decisió per ser fidels a nosaltres mateixos, a la gent que ens ha seguit i al procés en general.

Només ens calia respectar els nostres fulls de ruta aprovats en les diferents assembles generals, i els nostres documents posteriors, aprovats en els diferents plens del Secretariat Nacional. No ho vam fer.

I hem arribat on hem arribat.

Sabíem, n’érem plenament conscients, que les eleccions municipals acabarien perjudicant, d’una o altra manera, el procés. Durant la campanya electoral, i malgrat els esforços de les territorials de l’Assemblea, les dinàmiques locals han creat innombrables tensions que s’han traslladat, en molts casos, al dia després del 24-M en els pactes postelectorals. La desconfiança, el recel i la completa maca de diàleg o, el que  encara és pitjor, convertir el diàleg en un “ a veure qui la té més grossa”, han fet força mal al procés.

A més, les forces d’esquerra no clarament partidàries de la independència, acompanyades de les marques blanques de Podemos i candidatures afins, han tingut un avenç força important. La temptació politicopartidista ha començat a planejar per damunt de l’escenari polític català.

Així, cada vegada amb més insistència, la paraula República catalana (a seques) substitueix la paraula independència. Cosa que em fa recordar aquells inicis, que poden semblar llunyans, però que són molt pròxims, en què acostumàvem a parlar de "nou Estat" o “d’Estat propi”.

La dicotomia unionistes-independentistes, l’anomenat “eix nacional”, que molts interessats s’entesten a separar de “l’eix social”, està sent substituïda per la confrontació dreta-esquerra. I alguns personatges s’atreveixen a dir que el més important ara per ara és “matar Mas” (políticament, espero), o que la independència només arribarà sense Convergència.

La independència només arribarà si som capaços de treballar junts, d'oblidar ni que sigui per uns mesos les diferències ideològiques i els greuges particulars. L'autèntica revolució, la independència, perquè és la que pot portar el canvi, la justícia social, l’autèntica democràcia, només arribarà si, d’una vegada per totes, sense pors, sense temences, amb valentia i decisió, arriscant-nos al màxim, actuem d’acord amb els principis de l’ANC des del 2012.

“Impulsar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada