Unes eleccions clarament plebiscitàries...i constituents (Joan Guarch)

Les eleccions del 21-D són clarament plebiscitàries.

Són la manifestació de a quin estat volem pertànyer: a l’EE clarament feixista, corrupte, retrògrad i inquisitorial, o al nou Estat Català, el revers de la moneda de l’anterior, que té la possibilitat de construir una nova realitat democràtica, tant a nivell català com europeu i mundial, que aposta claríssimament per la no violència i el pacifisme i per la solució política i democràtica de les diferents maneres de resoldre i solucionar un conflicte entre territoris.

Votar els partits que defensen la Constitució espanyola, el 155 i la repressió, com son PP, C’s, PSC i Comuns es votar, independència de Catalunya: NO

Votar els partits que estan a favor de constituir un nou estat lliure d’Europa, com son JxC, ERC i CUP es votar independència de Catalunya: SÍ

I, en aquest moment no hi ha posicions intermèdies, si o no a la independència de Catalunya.

La posició dels Comuns ja ha quedat clarament identificada en la posició de Dante Fachin, apartat de la direcció de Podem Catalunya per la cúpula a Madrid, perquè, tal com explica, ara és el moment de votar per la independència de Catalunya. També queda clara amb les posicions de l’Alcaldessa Ada Colau i la seva demagògica afirmació dient que no pactaran amb ningú que recolzi el 155 ni els que recolzin la DUI. Molts ens preguntem, doncs amb qui pensa pactar si els demés o estan d’un costat o de l’altre? Ja en tenim prou de demagògies, o no, perquè elnacional.cat de l’1 de desembre publica la notícia , no desmentida, que SCC s’ha reunit amb Colau i celebra els punts en comú amb ella. Crec que SCC també és dels que recolza el 155, oi Sra. Colau?

També ha quedat clara la posició de Pablo Iglesias acusant a l’independentisme de “contribuir a despertar el fantasma del feixisme”. Que no Sr Iglesias, que vostè, o no se’n ha assabentat o és que a consciència vol tergiversar les coses, que no sé quina de les dues coses és pitjor. El feixisme ha existit sempre a l’EE, simplement ara ha tingut que treure’s la careta i expressar-se tal com és. Això a Catalunya ho sabem de sempre, però ara s’ha fet evident per a molta gent, especialment Europa.

En aquesta campanya és important  que els votants, que estem per la República Catalana, tornem a fer presència al carrer, i es vegi quina és la diferència amb els unionistes, que sempre acaben amb actes violents, i ens signifiquem amb la nostra actitud no violenta, amb els llaços, bufandes, capelines, o qualsevol demostració en groc, com a reivindicació per la llibertat dels empresonats, al mateix temps que ens fem veure, tan per enfortir-nos a nosaltres mateixos com per demostrar als unionistes que som molts i no una minoria com declaren. Abans de les eleccions demostrem ja, qui és majoria.   

  

Però també han de ser unes eleccions constituents. El Parlament electe ha de posar en marxa un gran debat de país, per determinar com volem que sigui Catalunya a partir de la finalització d’aquest debat ciutadà.

El que és evident és que el bloc del 155 només té un programa anti tot, amb querelles judicials, imposicions polítiques repressives, empresonaments, espolis i denúncies de tot tipus i, així, no es pot construir un país.

Els comuns, critiquen que l’independentisme no explica quin país vol construir, però la veritat és que, amb la seva “equidistància”, només afavoreixen la continuació del 155.

Volem la independència per construir un país millor, per tant, abans de fer efectiva la Proclamació de la República, debatem i definim com volem que sigui el país, per part de tots els que hi vivim, independentistes o no. Aquesta serà la millor manera de començar un país cohesionat i no enfrontat.

I fent això es veurà com, efectivament l’EE no vol que la ciutadania es pronunciï, i no permetrà que s’apliquin segons quines lleis socials decideixi el nostre Parlament (ja hem vist com ho ha fet fins ara),  serà la demostració definitiva per veure que la voluntat ciutadana només es podrà fer efectiva si proclamem una República lliure i independent i podem decidir nosaltres. Els nostres compatriotes no independentistes serà la única manera que ho veuran clar, o al menys no tindran cap força moral per oposar-se a la proclamació de l’estat lliure. 

En el proper article us exposaré la meva proposta de programa electoral.

Per a què va néixer l'ANC? Primer el país (2 i final)

I va arribar el 25 de novembre de 2014...

Davant la proposta feta pel president, el 29 de novembre, l’ANC va redactar i aprovar la seva Declaració de Cornellà: “Considerem que la proposta feta pel President de la Generalitat  el passat dia 25, representa un important salt endavant en el procés de constitució del nou Estat català. Aquesta proposta és un bon punt de partida per fer possible la construcció d’una àmplia unitat política i social entorn d’una candidatura transversal que tingui com a principal objectiu l’assoliment de la independència nacional en el termini més breu possible.”

Vull remarcar que dèiem “un bon punt de partida”. Això significava que calia negociar i arribar a convertir el que podia semblar una llista del president en la veritable i autèntica llista de país que sempre havíem reclamat.

I això, tots ho sabem, no va ser possible. No em dedicaré a enumerar els errors que tots plegats vam cometre, l’ANC inclosa... I, segurament, des de l’Assemblea vam cometre l’error més greu, el d’inhibir-nos i deixar-ho tot a mans de la baula més feble de tot el procés: els partits polítics.

Perquè va ser a partir de la conferència del President i de la Declaració de Cornellà de l’ANC que van aparèixer amb tota la força els partidismes i els partidistes. Com si el procés no existís, els partits van començar a actuar amb la mentalitat de sempre, és a dir, amb mentalitat autonomista.

Des de l’ANC no vam ser capaços de mantenir-nos al capdavant del procés. No vam tenir la prou valentia ni decisió per ser fidels a nosaltres mateixos, a la gent que ens ha seguit i al procés en general.

Només ens calia respectar els nostres fulls de ruta aprovats en les diferents assembles generals, i els nostres documents posteriors, aprovats en els diferents plens del Secretariat Nacional. No ho vam fer.

I hem arribat on hem arribat.

Sabíem, n’érem plenament conscients, que les eleccions municipals acabarien perjudicant, d’una o altra manera, el procés. Durant la campanya electoral, i malgrat els esforços de les territorials de l’Assemblea, les dinàmiques locals han creat innombrables tensions que s’han traslladat, en molts casos, al dia després del 24-M en els pactes postelectorals. La desconfiança, el recel i la completa maca de diàleg o, el que  encara és pitjor, convertir el diàleg en un “ a veure qui la té més grossa”, han fet força mal al procés.

A més, les forces d’esquerra no clarament partidàries de la independència, acompanyades de les marques blanques de Podemos i candidatures afins, han tingut un avenç força important. La temptació politicopartidista ha començat a planejar per damunt de l’escenari polític català.

Així, cada vegada amb més insistència, la paraula República catalana (a seques) substitueix la paraula independència. Cosa que em fa recordar aquells inicis, que poden semblar llunyans, però que són molt pròxims, en què acostumàvem a parlar de "nou Estat" o “d’Estat propi”.

La dicotomia unionistes-independentistes, l’anomenat “eix nacional”, que molts interessats s’entesten a separar de “l’eix social”, està sent substituïda per la confrontació dreta-esquerra. I alguns personatges s’atreveixen a dir que el més important ara per ara és “matar Mas” (políticament, espero), o que la independència només arribarà sense Convergència.

La independència només arribarà si som capaços de treballar junts, d'oblidar ni que sigui per uns mesos les diferències ideològiques i els greuges particulars. L'autèntica revolució, la independència, perquè és la que pot portar el canvi, la justícia social, l’autèntica democràcia, només arribarà si, d’una vegada per totes, sense pors, sense temences, amb valentia i decisió, arriscant-nos al màxim, actuem d’acord amb els principis de l’ANC des del 2012.

“Impulsar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Per a què va néixer l'ANC? Primer el país (1)

Segur que el que escriuré no agradarà a uns quants, potser fins i tot, a molts. Sé que les crítiques i els menyspreus arribaran, sobretot a través  de les xarxes. Us aviso per endavant, no hi perdeu el temps, tant me fa el que em pugueu dir... Em veig en l’obligació de ser franc, si vull ser conseqüent amb mi mateix i amb allò que em va impulsar a entrar el 2010 al Moviment per la independència, embrió de l’ANC, i fidel, sobretot al procés, al qual he dedicat 5 anys de la meva vida.

Avui el president Mas ho ha dit clarament quan ha llençat la crida a l'ANC, Òmnium i l'AMI per construir una candidatura amb la màxima unitat : 'Faig una apel·lació directa a les entitats de la societat civil de parlar-ne. Evidentment, nosaltres ens posem a la seva disposició. I si no surt, nosaltres assumirem la nostra responsabilitat. Hi serem segur. Però no volem renunciar a fer allò que pensem que li cal al nostre país en el moment decisiu que hem de viure. Volem construir la màxima unitat possible al costat de les entitats de la societat civil organitzada del país.'


Alguns han començat a dir que el president ha situat la pilota a la teulada de l’ANC. I això no és del tot cert. La pilota ha tornat al lloc d’on mai no hauria d’haver sortit. La candidatura, la llista de país o com li vulgueu dir era responsabilitat de l’Assemblea, perquè des de sempre havia estat la nostra proposta, la millor proposta, la més convenient i adequada per guanyar unes eleccions plebiscitàries.

Així ho dèiem el 2013, quan aprovàvem el Full de Ruta que va precedir la Via catalana, la increïble cadena humana de més de 400 quilòmetres:

“L’ANC promourà, en la mesura del possible i amb escrupolosa neutralitat, la unitat d’acció de la ciutadania, les institucions i les forces polítiques i socials, consensuant objectius comuns. Si es considera necessari, l'ANC pot promoure la formació d’una coalició unitària independentista en unes hipotètiques eleccions futures.”

I tothom, potser perquè encara ho veien molt lluny tot plegat, hi estava d’acord. Significava l’autèntic esperit unitari, transversal i promogut des de la societat civil. El mateix esperit que amarava l'ANC que feia molts pocs mesos, l'11 de setembre de 2012, havia començat a demostrar la força de la gent.

L’objectiu primer, però, era la consulta, que figurava en el programa de les forces sobiranistes que van sortir guanyadores, amb més dee les 2/3 parts del Parlament,  de les eleccions del 2012. 

Així, el 2014, el Full de ruta aprovat també en Assemblea General, continuava remarcant  que, si el 9N no es podia celebrar amb total normalitat,  “caldrà recórrer la darrera etapa per demostrar que ho hem intentat tot per la via pacífica i democràtica. La celebració de les eleccions anticipades, de caràcter plebiscitari, serà aquest darrer pas. El paper de l’ANC ha de ser el d’empènyer la constitució d’una candidatura unitària dels partits i forces socials que proposin la Declaració d’independència com a primer acte del nou Parlament i donar-hi tot el suport actiu.”

Novament, tothom semblava estar-hi d’acord. Segurament, els partits (i els partidistes) encara ho veien tot massa lluny.

Dos dies després de l’11 de setembre de 2014,  l’ANC va celebrar el seu plenari a Arenys de Munt. En aquesta històrica població va ser on es va aprovar la Declaració d’Arenys. Continuàvem apostant fort per la consulta i, de nou insistíem que, si la consulta no ens servia, calia convocar eleccions immediatament i “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

 I va arribar el 25 de novembre de 2014... 

Ara o mai. El moment de la veritat

Escric a cor calent, mentre escolto la compareixença del president Mas arran de la darrera sentència del Tribunal Constitucional sobre el procés participatiu del 9-N.

No em preocupa aquesta sentència. No deixa de ser un atac més contra tot el procés d'independència que ja fa temps es va engegar en aquest país. La majoria dels més de 2.300.000 persones que vam participar en la consulta d'aquell 9 de novembre sabíem el que estàvem fent. Si hi havia algú que en tingués algun dubte, aquesta darrera sentència els ho acaba de confirmar: tots els que vam sortir al carrer per votat el 9-N ho vam fer-ho desobeint el Tribunal Constitucional, Desobeint les lleis de l'Estat espanyol i a l'Estat mateix. Vam realitzar el primer gran acte de sobirania real per  començar la desconnexió de l'Estat espanyol. 

Tot això ja ho sabíem i per tant no ens preocupa el que a hores d'ara ens pugui dir el TC a les ordres d'un Estat de baixa, de molt baixa qualitat democràtica.

El que és veritablement preocupant és tot el que se'n pugui derivar d'aquesta sentència. Sabíem que, després del 24-N, l'Estat posaria en marxa, i a tota potència, la seva maquinària jurídica, política i econòmica per acabar definitivament amb el procés d'independència. Per començar, caldrà veure com influirà aquesta sentència en les querelles, actualment en tràmit, contra el President Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau.

La sentència no en té prou a declarar inconstitucionals tots els preparatius organitzats per la Generalitat de cara a la consulta del 9-N, sinó que també analitza el contingut de les dues preguntes que es van sotmetre a l'opinió de la població i diu que "no hi ha dubte que totes dues plantegen una qüestió que afecta l'ordre constituït i també el fonament mateix de l'ordre constitucional'. Argumenten que aquestes preguntes incideixen 'sobre qüestions fonamentals que es van resoldre amb el procés constituent' (quina barra!) i que, per tant, serien 'sostretes a la decisió dels poders constituïts'. I acaba reblant que per decidir sobre aquestes "qüestions fonamentals que afecten a "l'estructura de l'estat, l'única via que es pot utilitzar és la de la reforma de la constitució."

S'acosten els temps difícils que molts ja sabíem que havien de venir. Aquesta sentència evidencia les intencions de l'Estat:  acabar amb el procés a través d'impedir les eleccions plebiscitàries del 27-S. Si el TC dictamina que la Generalitat no pot preguntar sobre el futur polític de Catalunya i que, consegüentment, els ciutadans no podem expressar-nos lliurement en aquest sentit, ¿com toleraran que, a les properes eleccions, s'hi presentin candidatures que incloguin en els seus programes el compromís que, si en surten guanyadores, iniciaran el camí cap a la independència? ¿Com toleraran que hi hagi candidatures que expressin clarament en els seus programes un full de ruta cap a la independència?

Preparem-nos, doncs, per als propers mesos fins al 27-S que seran durs i complicats. Serà el moment de demostrar per què vam sortir al carrer el 2012, el 2013 i el 2014. Serà el moment de demostrar perquè vam desobeir l'Estat el 9-N.

Serà el moment de la veritat. 

I, malgrat no m'agradi l'expressió, serà el moment de l'ara o mai.

27-09-2015: On tot comença

Article publicat a Tribuna.cat

Divendres passat el pavelló de la Fira de Cornellà s’omplia a vessar per assistir a l’acte 27-09-2015: On tot comença, en què l’ANC feia públic, després de dos mesos de feina interna, les diferents propostes que permetran que tota la maquinària de l’organització es posi de nou en marxa amb un sol objectiu : que l’independentisme guanyi clarament les properes eleccions del 27 de setembre.

Per fer possible que les eleccions del 27S esdevinguin plebiscitàries i que, com a conseqüència, siguin les eleccions definitives que ens han de portar a la proclamació de la República catalana independent, des de l’Assemblea treballarem intensament en els tres eixos bàsics del nostre Pla d’actuació: Incidència social, incidència política i mobilització social.

Respecte a l’eix d’incidència social, l’objectiu principal continua sent el mateix: augmentar la majoria social favorable a la independència. Les accions d’aquest eix  buscaran incidir més directament en els diferents àmbits a través d’un missatge clar de futur, un missatge en què es facin ben palesos els valors de l’ANC: llibertat, democràcia i justícia social. 

L’ANC vol insistir i remarcar sobre els perquès de la independència. Volem proclamar una nova República catalana independent que comporti el compromís de construir un país nou, un país per a tothom. Volem la independència perquè disminueixin els actuals desequilibris socials. Volem un estat de dret, democràtic i social i això vol dir que caldrà millorar i ampliar tot allò que faci referència als drets socials: salut, ensenyament, habitatge, pensions, atur, serveis socials...

En l’eix d’incidència política, des del vessant internacional, caldrà continuar internacionalitzant el procés català i, sobretot, aconseguir que en les eleccions del 27S puguin votar la gran majoria de catalans residents a l’estranger i que representen al voltant de 200.000 vots.

En la vessant nacional,  hem engegat la campanya Els ajuntaments per la independència. Necessitem que les properes municipals del 24 de maig signifiquin un pas més cap a la independència. Amb aquest objectiu, l’Assemblea només donarà suport a aquelles candidatures que signin aquests quatre compromisos: adhesió a l’AMI; treballar perquè les eleccions del 27S siguin plebiscitàries i, un cop celebrades, posar-se al servei del Govern per col·laborar en la constitució del nou Estat català; finalment, integrar-se en l’Assemblea de Càrrecs Electes que, en el cas que les institucions espanyoles anul·lessin o intervinguessin els òrgans d’autogovern catalans, tindria com a objectiu prioritari la Declaració d’Independència i la formació d’un govern provisional.

27-09-2015: On tot comença... Perquè això sigui possible, perquè realment el 27S iniciem el procés de transició, amb un full de ruta clar i decidit, que ha de culminar amb la proclamació de la independència i l’aprovació d’una nova Constitució per a la República catalana, caldrà que des de la societat civil tornem a liderar el procés i forcem els partits polítics perquè assumeixin dos objectius molt clars: unitat d’acció i independència.

Sense unitat d’acció no hi haurà eleccions clarament plebiscitàries. Sense eleccions plebiscitàries i sense una victòria clara de la candidatura o candidatures independentistes no hi haurà independència.

Liderem el procés: 27/02 tothom a Cornellà!

En l'anterior article ja ho avançava: "L’Assemblea ha convocat un acte important per al proper divendres 27 de febrer. Serà l’acte de rellançament de l’Assemblea després d’uns mesos dedicats a una tasca de caire més intern, més discret... "

Serà, doncs, aquest proper divendres a les 20h. El lloc, la Fira de Cornellà, C. Tirso de Molina, 34, Cornellà de Llobregat. 

L'objectiu és molt clar: Cal tornar a liderar el procés. Cal guanyar les municipals del 24 de maig i les plebiscitàries del 27 de setembre. Hi presentarem el Pla d'actuació de l'Assemblea, estructurat a l'entorn del tres grans eixos: Incidència política, Incidència social i Mobilització social. 

En l'acte es faran públiques les grans propostes d'actuació de l'ANC durant els propers mesos, així com el posicionament de l'Assemblea davant del proper calendari polític i que començarem amb la campanya "Els ajuntaments per la independència". 

Necessitem reforçar la il·lusió i el convenciment. Necessitem demostrar de nou la nostra força, la força de la gent. I ho començarem a fer, de nou, aquest divendres 27 de febrer. I ho demostrarem omplint a vessar la Fira de Cornellà!

Caldrà, però, i per raons de seguretat i d'aforament del recinte, que primer feu una inscripció prèvia. És molt senzill. Només heu d'emplenar aquest formulari 

https://assemblea.cat/27f2015

Tenim una nova cita... Ens veiem divendres a Cornellà!

Comandar el procés

Article publicat a Tribuna.cat

Des que es va celebrar la primera de les consultes sobre la independència, el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, el projecte independentista no ha parat de créixer i de sumar-hi adeptes. No cal que fem un repàs de com ha respost la població catalana a totes les crides que s'han anat succeïnt durant aquests darrers anys. La gent, la força de la gent, ha quedat més que palesa una i altra vegada. Una gent que s'ha quedat afònica de tant cridar unitat i independència.

Després de la gran V de l'11 de setembre i, sobretot, de la gran demostració de força i convenciment del 9N, ningú no podia esperar un escenari com el que hem hagut de viure durant els dos darrers mesos de l'any. Un escenari de pobresa política que, malauradament, no sembla presentar de moment cap propòsit d'esmena. 

Els milions de persones que ens hem mobilitzat durant els darrers anys i que som –que ningú ho oblidi-- les que hem empès el procés fins al 9N, sentim a hores d'ara, una barreja de sentiments que passen sobretot per la perplexitat, la indignació o la decepció. Observem, atònits, el panorama polític de baix nivell que ens toca viure i com els partits polítics només tenen la mirada posada a guanyar les eleccions municipals. 

Quan tothom esperava que aquesta partits, mitjançant les eleccions plebiscitàries, acabessin la feina començada i emprenguessin amb determinació el camí de la independència, assistim a un retorn inesperat a l'autonomisme en el món de la política. Això no fa més que evidenciar que, des de l'ANC, després del 9N, hem comès algun error que cal assumir. 

Cal, doncs, autocrítica, reflexió i, sobretot, tornar a comandar el procés. No ens podem permetre que la feina de tanta gent acabi sent llançada per la borda i que, després del 27 de setembre, tots plegats ens acabéssim adonant que les eleccions no ens han servit per aconseguir el nostre objectiu d'independència.

Més d'un voldria que a hores d'ara l'ANC es dediqués únicament a preparar un nou 11 de Setembre. També ho farem, segur, però si volem que l'independentisme guanyi de manera inqüestionable les eleccions del 27S, cal que ens impliquem de nou en el procés com el que som: un actor polític de primer ordre. Cal redreçar el camí allà on calgui i aquesta implicació comença, sens dubte, per les eleccions municipals.

És necessari que les properes municipals, tot i tenint en compte la importància cabdal i específica que tenen per a cada municipi i els seus ciutadans, es transformin en una primera volta del que han de ser les eleccions plebiscitàries i decisives del 27 de setembre. 

El 24 de maig caldrà mobilitzar totes les sensibilitats socials i polítiques de l'independentisme. I per aconseguir-ho caldrà assolir un compromís previ i vinculant de tots els partits. Un compromís senzill i clar, però rotund, ferm i conseqüent. Un compromís que haurà d'incloure actuacions concretes que impulsin el procés des del mateix dia després de les eleccions fins al 27 de setembre. 

Queden poc més de 7 mesos per a les eleccions més decisives i més importants de la nostra història recent. Tots, partits polítics i organitzacions de la societat civil, amb l'ANC al capdavant, hem d'estar a l'alçada d'aquests centenars de milers de persones anònimes que han sortit al carrer any rere any. Hem d'estar a l'alçada del propi procés d'independència, l'autèntic motor del canvi democràtic i social.

"Que el partidisme no ens faci traïdors"

Manllevant Jordi Grau i alhora Jordi Carbonell: “Que el partidisme no ens faci traïdors”

Diuen que els homes no podem fer dues coses alhora i crec que als partits polítics els passa una cosa similar. En aquests moments, doncs, són incapaços de treballar per dos objectius a un mateix temps i el que estan fent és prioritzar. No cal dir que, ara per ara, guanyar les municipals és el seu principal objectiu.

Les eleccions avançades, malgrat semblar una contradicció, s’han endarrerit. I a hores d’ara més d’un desitjaria que l’ANC entrés en una crisi interna profunda. O bé, com a mal menor, que ens dediquéssim exclusivament a dinamitzar i mobilitzar la societat l’11 de setembre. Més d’un voldria que la feina de l’Assemblea es limités simplement a això i que deixéssim que la política la facin els polítics.

L’Assemblea fa nosa i d'aquí provenen alguns dels intents de desprestigiar-la. Només heu de veure les darreres filtracions interessades a la premsa. La unitat d’acció, la real i no la que es fa només amb paraules, sembla no interessar, és tan incòmoda i fa tanta nosa com ho pot fer l’ANC.  

No hem arribat fins aquí, no hem arribat tan lluny perquè el procés caigui ara exclusivament en mans dels partits polítics, i menys quan alguns semblen anteposar  els seus propis interessos als del país. L’Assemblea som un actor principal, conjuntament amb altres organitzacions i forces polítiques, en tot aquest procés i en cap cas abandonarem aquesta posició que hem mantingut en els darrers dos anys.

Som on som i tenim el que tenim. Unes eleccions en l’horitzó de 8 mesos que, tal com estan programades, ja no podran ser plebiscitàries. Unes eleccions que, si no aconseguim que es produeixin canvis importants, no ens serviran per avançar definitivament cap a la independència.

Només la unitat d’acció, àmplia i transversal, farà que aconseguim el nostre objectiu. Només l’ANC i la societat civil organitzada poden ser els impulsors i els garants d’aquesta unitat d’acció. Només la força de la gent farà que les eleccions del 27 de setembre esdevinguin realment un plebiscit per la independència i obrin el pas al procés constituent de la República catalana.

Que el partidisme, doncs, no ens faci traïdors. 

Hi ha acord... Les meves sensacions

Hi ha acord....

Durant aquestes darreres setmanes, hem treballat molt perquè els polítics arribessin a una fórmula d'acord que pogués acabar amb aquest maleït impàs que amenaçava el propi procés d'independència.

Durant les darreres setmanes, els independentistes hem estat convivint amb una estranya barreja de sensacions. Hem anat passant els dies entre la perplexitat, la decepció, la tristesa, la indignació, la impotència... 

Hi ha acord...

La primera sensació que vaig tenir ahir escoltant el president Mas va ser una sensació agre-dolça. Volíem l'acord. Era imprescindible perquè la unitat d'acció de l'indendentisme començava a esquerdar-se per diferents bandes. 

Hem arribat fins aquí gràcies a la unitat d'acció. El que ha diferenciat el moviment independentista dels darrers anys en relació al de dècades anteriors és que ha sabut trobar la fórmula que ens ha permès la gran unitat, profundament transversal, a l'entorn d'un sol objectiu. Aquest valor l'hem sabut transmetre a determinades forces polítiques i també a les institucions. Només podem guanyar si continuem per aquest camí.

Hi ha acord...

Sensació dolça de l'acord pel que significa de voluntat de recuperar aquesta unitat que perillava. Sensació dolça de l'acord perquè sabem que tenim una data en què ens jugarem el futur del país. Sensació dolça de l'acord perquè, per primera vegada, he sentit parlar de Full de ruta comú i acordat. Aquest Full de ruta en què l'Assemblea va centrar, des del primer moment, tots els seus esforços, malgrat la mentida que han mirat d'escampar alguns mitjans i gent interessada, intentant fer creure que a l'ANC només li preocupaven les llistes, les candidatures i els noms.

Algun dia n'haurem de parlar abastament d'aquests darrers dos mesos i de la feina discreta, sacrificada i intensa que ha fet l'Assemblea.

Hi ha acord...

Sensacions agres de l'acord.... Evidentment, la data... i no en diré cap més, malgrat que en pugui tenir. Per què...?

Doncs, perquè hi ha acord...

Les mirades al passat només ens han de servir per aprendre dels possibles errors comesos. La nostra mirada sempre ha d'estar posada cap al davant, més enllà fins i tot de l'horitzó. L'Assemblea transmet sempre il·lusió, transmet sempre sentiments i sensacions positives. Nosaltres hem après a mirar endavant, a mirar al futur. I així ho continuarem fent.

No mirem enrere.... Disposem de 8 mesos per treballar intensament en el nostre principal objectiu: ampliar la majoria social favorable a la independència. Disposem de 8 mesos per assegurar la victòria de l'independentisme en les properes eleccions. 

I, durant aquests 8 mesos, hem de ser els garants que la unitat d'acció sigui l'element que marqui el desenvolupament de la propera campanya electoral. Hem de fer un seguiment exhaustiu dels nostres polítics perquè no es desviïn ni un mil·límetre del camí de la unitat i perquè el Full de ruta en el qual tant hem treballat sigui el comú, sigui l'unitari.

Hi ha acord... 

Unitat, unitat unitat... àmplia, global... El 27 de setembre només ens val un únic, clar i inqüestionable resultat.

Acord, eleccions i independència!

La gent ja no entén res.

La gent es pregunta.... ¿com és possible que un procés que ha costat tant d’esforç i treball fer-lo arribar fins aquí s’encalli en una negociació entre dues persones, per molt alt que sigui el càrrec que ostentin?

La gent es pregunta com és que l’ANC no ha fet res? Perquè l’ANC no ha  actuat encara?

És cert que l’Assemblea s’ha mantingut en un aparent segon terme durant aquestes darreres setmanes. Després del 9 de novembre el procés l’havien de tirar endavant els polítics, perquè el pas següent i decisiu depèn estrictament del fet que hi hagi eleccions avançades.

A la gent, sobretot a la nostra gent, li pot semblar que l’ANC ha mantingut una actitud passiva en aquest escenari de negociacions polítiques. Res més lluny de la realitat. No ens és possible clarificar ni entrar en detalls sobre la feina que ha fet l’Assemblea durant aquestes setmanes. La discreció, la responsabilitat i el respecte a tercers ens autoobliga, de moment, a mantenir un silenci prudent. Us puc assegurar, però, que ha estat una feina ingent i que, n’estem segurs, contribuirà de manera important que el procés d’independència avanci i es desenvolupi amb seguretat i rapidesa.

Ha arribat, però, el moment en què, com a organització, ja no podem restar en silenci ni un minut més. L’acord ha d’arribar ja. Les eleccions s’han de convocar ja.

Sempre hem afirmat que estem preparats per qualsevol escenari que es pugui produir. En aquests moments, doncs, hem d’estar preparats per a dos possibles escenaris polítics: el de l’acord i el del desacord.

A partir d’avui obrim un procés de consulta a les nostres bases. Una consulta que ens ha de servir, si hi ha acord, per definir quin ha de ser el grau de suport, el grau d’implicació de l’ANC en aquestes eleccions. La decisió que prenguem serà de gran importància, perquè només ens val un resultat. Ens hi estarem jugant el propi procés d'independència i hem d'assegurar-nos que el resultat sigui del tot inqüestionable. 

Si finalment no hi hagués acord, el procés de consulta ens ha de servir per decidir quina ha de ser l’actuació de l’Assemblea a curt termini. Si no hi hagués acord, l’ANC haurà de prendre decisions molt importants i transcendentals, perquè, com hem dit i repetit infinitat de vegades, l’ANC no es quedarà de braços plegats. L’ANC, no en tingueu cap dubte,  no farà el paper d’un simple espectador que contempla, atònit, com s’esvaeix tota la feina feta fins ara.

Avui mateix, doncs, posem en marxa la campanya Acord, eleccions i independència! Pressionarem fins allà on puguem per tal que els polítics arribin a un acord, perquè els polítics facin la seva feina.

Si tot plegat s’encalla. Si els polítics, com a representants del poble, no fan el que han de fer, potser caldrà dir que no han estat a l'alçada, que ens han decebut...  i potser algú haurà d'acabar prenent decisions.

El procés d'independència vist per un casteller

Un bon amic, a qui conec des de fa molts anys, em va fer arribar una carta en què explicava el seu punt de vista sobre la situació actual que està travessant el procés d'independència. L'havia fet arribar als principals diaris catalans sense cap mena de sort, ja que no li han publicat -diuen- per ser massa extensa.

El meu amic es diu Josep M. Tarrés i Campreciós, és casteller des de fa una pila d'anys, de la colla "Cargolins" d'Esplugues de Llobregat. Els castellers, tradicionalment, consideren l'anonimat com una característica força apreciada en el seu món. Tenen el convenciment que no es pot singularitzar una activitat en què els objectius s'aconsegueixen gràcies a la participació de molta gent i que tota col·labora a assolir l'objectiu amb un grau d'implicació i d'importància extraordinari. 

El meu amic ha volgut retratar la situació política actual i ho ha fet des de la seva visió de casteller. No només és un punt de vista original, sinó que sens dubte és un punt de vista que s'ajusta molt a la realitat.

M'ha semblat molt interessant que, si més no els lectors habituals d'aquest bloc, puguin gaudir-ne de la lectura. Crec que us agradarà: 

Carta als nostres polítics

Abans de res vull aclarir que políticament no sóc ningú. No sóc militant de cap partit, ni soci de l’ANC ni d’Òmnium Cultural. De fet el mes rellevant que he fet políticament és fer de voluntari al 9N, perquè estimo el meu país i la democràcia. El que si sóc, és casteller des de fa molts anys i no puc deixar de veure la independència com un castell límit, un gamma extra que mai ningú ha gosat intentar.

I el que veig hores d’ara és que malgrat que tenim el més difícil d’aconseguir, com és una colla enorme, d’un milió nou-centes mil persones aproximadament, amb una il·lusió fenomenal i disposada a fer el que calgui, fins i tot a saltar-se la llei per tal de descarregar el castell somiat, NO EL FAREM.

I sabeu per què? Doncs per que el President, el Cap de Colla i els Caps de Canalla estan fent el pitjor que es pot fer, s’estan barallant per atribuir-se el mèrit del castell davant de tota la colla. I com tots els castellers sabem el més important per a fer un castell és que tota la colla se’l senti seu, des de l’anxaneta fins al vintè cordó de la soca, el mèrit o és de tots o no és de ningú.

Malament President Mas que, si volies una proposta unitària, el que havies de fer és primer parlar amb els altres i després sortir tots junts a explicar-ho a la colla. Malament cap de Colla Junqueras, per empipar-te amb el president i magnificar el seu error. I, per acabar-ho d’adobar, els caps de canalla Arrufat i Fernández, surten recordant que sense canalla no hi ha castells. Ja tenim mitja colla emprenyada amb l’altre mitja i fent-se retrets. En deu dies us heu carregat molta de la feina que ha fet tanta gent, inclosos vosaltres. A hores d’ara el somni s’està esvaint, mentre les colles rivals se’n foten de nosaltres.

A hores d’ara, l’única solució que hi veig és que sortiu plegats davant la colla i els demaneu disculpes perquè ho heu fet fatal. Digueu a tothom que callin i els informeu que marxeu plegats de COLÒNIES A MONTSERRAT. A més, us emportareu a tothom que calgui per a triar l’opció millor i més àmplia possible, i que només tornareu quan tingueu un pla comú i clar, en primer lloc, de com i quan intentarem el gamma extra i, en segon lloc, un compromís solemne d’aparcar les vostres diferencies fins que haguem descarregat amb èxit el castell.  

El destí i la història us han portat fins aquí. De vosaltres depèn ser herois o traïdors. Mai heu tingut i mai més tindreu tanta colla i tan engrescada. Si us plau, marxeu de Colònies a Montserrat i torneu com a Herois... la Colla, el País ho necessita.

Candidatures? Parlem de futur

Article publicat a Tribuna.cat

Una bona amiga de l'Assemblea em deia l'altre dia: "hauríeu d'aconseguir que a la sobretaula de Nadal les famílies parlin de les perspectives de futur del nou país independent, i no pas que comencin a llançar-se els plats pel cap parlant de candidatures." Crec que té tota la raó del món.

Des de fa unes setmanes, els mitjans de comunicació, els contertulians habituals, bona part de la gent del carrer... només sembla que sàpiguen parlar de candidatures... candidatura unitària, llista de país, llistes paraigües...

En alguns mitjans s'ha arribat a dir que l'Assemblea havia manipulat els resultats del debat entre les bases del passat mes d'octubre. I que aquesta manipulació havia donat lloc a la Declaració de Cornellà que, segons aquestes mateixes fonts interessades, expressava el suport de l'ANC al president, a CDC i, al que ha vingut a denominar-se, "la llista de Mas". 

Ho hem manifestat pel dret i pel revés, però hi insistirem una vegada més: la candidatura unitària de que parla la Declaració de Cornellà no és la llista de Mas. La candidatura unitària de l'ANC --que, per cert, figura en els nostres fulls de ruta des de fa molt de temps-- és una candidatura que representi i inclogui totes i cadascuna de les diverses sensibilitats socials i polítiques del sobiranisme (Declaració de Cornellà dixit). El que tingui interès a veure-hi un suport explícit i excloent al president Mas i a CDC té una mirada política molt curta i, sobretot, molt esbiaixada i interessada. 

Doncs... com deia la meva amiga: ¿de què cal que parlem durant la sobretaula de Nadal? Del tema que realment ens importa. Del tema cabdal: què volem fer amb aquestes eleccions? Quin ha de ser el full de ruta, comú i unitari, amb què s'hi haurien de presentar les diverses forces polítiques que volen la independència d'aquest país? Aquest és el gran tema. 

Aquest és el tema. Des de l'Assemblea estem treballant des de fa setmanes per tal de facilitar aquest acord unitari sobre el full de ruta. Ha de ser un gran acord que ha de permetre que el nou Parlament sorgit de les eleccions comenci, des del primer moment, a aplicar polítiques clares de progrés, de justícia social, de regeneració i aprofundiment democràtics. Un gran acord unitari que hauria d'incloure també propostes concretes pel que fa a millores econòmiques i socials. 

Un full de ruta amb aquestes característiques generaria una gran il·lusió col·lectiva, que podria estendre's més enllà de les fronteres de l'actual independentisme. Són aquestes propostes de caire democràtic i social les que permetran visualitzar quin és el model del nou país que volem construir. Des del primer moment quedarà molt clar el  per què volem la independència i la complementarietat obligada entre l'eix nacional i l'eix social.

Caldrà que també faci referència a altres qüestions com el calendari del procés, si caldrà un govern d'unitat, com hauran de ser les negociacions amb l'Estat espanyol i amb la comunitat internacional, com començarem el procés constituent...

No en tinc cap dubte: a la sobretaula d'aquestes festes hem de parlar d'il·lusió, de com construir un país nou. Hem de parlar de la gran oportunitat de que disposarem per intentar solucionar els problemes actuals que tenim i patim com a societat. 

Hem de parlar, doncs. De futur. Del nostre futur. I, després de fer-ho... algú creurà que cal parlar de candidatures?

Bon Nadal, salut i independència

Escoltar la gent

(Article publicat a Tribuna.cat)

El procés s’accelera amb la vista posada en el mes de febrer. Primer va ser el president de la Generalitat el que va posar una fórmula –la seva fórmula- damunt la taula. Dissabte passat, l’ANC feia pública la seva Declaració de Cornellà i, ahir mateix, va ser el torn del líder de l’oposició, que va manifestar la seva opinió sobre el full de ruta que caldria seguir.

Cap de les tres posicions és incompatible. No ho és, sobretot i per damunt de tot, pel que fa al més important i el primer punt en què cal trobar un ampli consens: el què i el per què d’aquestes eleccions avançades.

En aquest punt, després d’escoltar ahir Junqueras, hi veig més coincidències que divergències... i no només amb el discurs del president Mas, sinó també amb la resta de forces que componen l’ampli ventall de sensibilitats polítiques i socials de l’independentisme.

Tots estem d’acord que no podem dilatar-nos més en el temps, que calen eleccions i que aquestes han de ser com més aviat millor. I això vol dir a finals de febrer.

Tots estem d’acord que la independència és només una eina per construir un país nou. I que aquesta idea de país passa per instaurar des del primer moment els criteris de regeneració democràtica, de justícia social i per acabar amb qualsevol tipus de corrupció. Tots estem d’acord que els dos eixos, el nacional i el social, són indestriables.

Estem d’acord que cal un mandat democràtic, que permeti constituir un govern d’unitat que, des del primer moment, generi els espais de sobirania necessaris que demostrin els beneficis de la independència.

Estem d’acord que caldrà iniciar un procés constituent, obert i participatiu, en què puguem posar les bases de la Constitució de la nova República catalana.

Centrem-nos, doncs i per començar, en aquests què i per què. Esforcem-nos a trobar punts de confluència que, n’estic segur, són molts més dels que aparentment pot semblar que existeixin. No hi posem el com, i encara menys el qui, per damunt de les prioritats reals que són unes altres.

I no oblidem l’exigència de la majoria de la societat catalana: la unitat davant el que sembla la recta final del procés. Una unitat que cal basar-la en l’objectiu de fons, l’objectiu que ha mobilitzat tanta gent des del 2012.

L’Assemblea penso que, en aquest sentit, n’és un bon exemple. Una organització abastament transversal, en la qual conflueixen totes les sensibilitats, tant polítiques com socials, de l’independentisme. Una organització en què hem sabut superar les nostres diferències i hem après a treballar de manera conjunta per un únic objectiu comú. Des de la societat civil hem estat capaços de fer-ho... Per quin motiu no haurien de ser capaços de fer-ho també els polítics?

Els partits polítics, la classe política en general, han d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Han d’estar a l’alçada de la gent que ha tirat endavant aquest procés. Si no, ningú ho entendrà.

Els polítics han d’escoltar molt més enllà de la seva pròpia militància. Molt més enllà del seu propi àmbit d’influència. Han d’escoltar la ciutadania. Han d’escoltar la gent.

I aquesta gent té tot el dret de exigir-los altes dosis de compromís, responsabilitat, generositat i valentia a l’hora d’afrontar els moments decisius que s’apropen.

I exigim perquè ens hem guanyat el dret a fer-ho.

ANC: Declaració de Cornellà (Text complet)

El Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana, després de la mobilització del 9 de novembre passat i en la perspectiva de la propera celebració d’unes eleccions anticipades que prenguin el caràcter de plebiscitàries i donin l’aval definitiu a la constitució de l’Estat Català independent, vol fer pública aquesta

DECLARACIÓ DE CORNELLÀ DE LLOBREGAT

ANTECEDENTS

1.- El Full de ruta de l’ANC

Quasi vuit mesos després de l’aprovació del Full de ruta a l’Assemblea general de Tarragona (05/04/2014), les etapes incloses en la Via A del Full de Ruta ja han estat superades.

L’escenari c) preveu la celebració d’unes eleccions de caràcter plebiscitari si no ha estat possible celebrar una consulta amb plenes garanties democràtiques. És en la fase on ens trobem ara.

2.- La valoració del 9N

La jornada del 9 de novembre ha representat un punt de no retorn en el procés d’independència nacional. Aquesta nova mobilització s’ha materialitzat en una votació que ha superat les xifres de qualsevol mobilització precedent i en la signatura massiva de la denúncia contra l’Estat espanyol davant les principals institucions internacionals. L’actitud intransigent del Govern espanyol i una utilització política del poder judicial més pròpia de règims passats, ha contribuït a la mobilització massiva del poble català d’aquest 9N que ha plantat cara als intents involucionistes impulsats per les elits espanyoles.

La forma en què s’ha hagut de celebrar aquest 9N, fa necessari que el resultat aconseguit hagi de ser confirmat. Com que no ha estat possible fer-ho mitjançant un referèndum o una consulta legal, caldrà fer-ho mitjançant unes eleccions que es dotin d’un caràcter plebiscitari i que ofereixin un resultat amb una lectura inequívoca. Cal, doncs, centrar l’oferta en els punts comuns i evitar la lluita partidista, que podria portar al desànim d’una part important de l’electorat o, pitjor encara, a la impossibilitat d’una lectura clara dels resultats per part de les institucions internacionals i dels altres estats a qui demanarem el reconeixement.

El 9N, per com es va desenvolupar, ens ha ofert una lliçó inesperada: una part important de la ciutadania catalana ha estat conscient que, votant, desconnectava de l’Estat espanyol i que començava a construir una nova  legalitat, la catalana. Alhora, el 9N ha mostrat que la ciutadania ha pres, definitivament, el protagonisme del procés.

3. El paper de l’ANC

A partir de les eleccions que cal celebrar al més aviat possible, cal construir els espais de sobirania que ens permetin avançar en la construcció del nou Estat i les estructures socials i polítiques necessàries per disposar de les eines que  facin possible fer un país molt millor, on valgui la pena viure-hi , que combati la corrupció, la precarietat i la pobresa.

És en aquest marc que el Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana ha fet un procés intern per decidir el posicionament de l’ANC en relació amb les eleccions previstes en aquesta fase del procés, la valoració del 9N i el paper de l’ANC en aquest futur immediat. Com a resultat d’aquest procés de debat intern i del posterior debat del Secretariat Nacional fem pública aquesta

PRESA DE DECISIÓ

1.- Després del 9N el camí per obtenir un mandat democràtic clar i definitiu, que avali que la majoria social del poble català vol la constitució d’un Estat català, passa per la celebració d’unes eleccions “autonòmiques” de caràcter plebiscitari. Aquestes eleccions han de ser la constatació definitiva del suport majoritari del poble català a la constitució del nou Estat, el seu resultat ha de ser inequívoc i ha de poder ser llegit, internacionalment, com a base suficient per iniciar les converses per al reconeixement internacional de l’Estat català.

2.- Aquestes eleccions han de permetre la formació d’un Parlament i d’un Govern que garanteixin el funcionament de l’administració pública d’acord amb criteris de regeneració democràtica i de justícia social i per crear les estructures del nou Estat, mentre es generen els espais de sobirania necessaris que demostrin els beneficis de la independència.

3.- La data de celebració d’aquestes eleccions ha de fer-se pública al més aviat possible, amb l’objectiu de tenir constituït el nou Parlament durant la primavera de l’any vinent. La proposta de l’ANC de celebrar-les el proper mes de febrer és possible si les forces polítiques i socials que donem suport a aquest procés ens posem a treballar immediatament.

4.- Considerem que la proposta feta pel President de la Generalitat  el passat dia 25, representa un important salt endavant en el procés de constitució del nou Estat català. Aquesta proposta és un bon punt de partida per fer possible la construcció d’una àmplia unitat política i social entorn d’una candidatura transversal que tingui com a principal objectiu l’assoliment de la independència nacional en el termini més breu possible.

L’ANC assumeix el repte i es compromet a implicar-se a fons perquè sigui possible la configuració d’una candidatura d’aquestes característiques, que respon a les propostes recollides en el nostre Full de ruta i que representi i inclogui totes i cadascuna de les diverses sensibilitats socials i polítiques  del sobiranisme. 

5.- Una candidatura així només serà possible des de la unitat política i social que ha anat construint-se durant aquest procés i que cal enfortir a partir d’ara. Aquest enfortiment ha de ser el resultat d’un treball col·lectiu que persegueixi la cerca dels punts de coincidència i comenci per definir el “què” i el “com”  per decidir, a continuació, el “quan” i només en última instància el “qui”.

6.- De la mateixa manera que hem treballat unitàriament  per superar les dificultats sorgides en el moment en què la celebració del 9N va perillar, cal mantenir els espais unitaris de treball per avançar en aquest procés i per construir els acord necessaris que assegurin la celebració de les eleccions com a mitjà per assolir els objectius abans esmentats.

7.- Durant aquesta fase del procés d’independència és fonamental continuar ampliant la majoria social i consolidar la cohesió social. L’Assemblea  reforçarà els instruments, recursos i estructura  per assolir aquests dos objectius i per ampliar les aliances necessàries per aconseguir-los.

Els eixos principals del nostre treball seran: l’acció política, la pedagogia sobre els beneficis de la independència, la creació permanent i progressiva d’espais de sobirania i la mobilització.

Cornellà de Llobregat, 29 de novembre de 2014