Una injustícia serà sempre una injustícia

Article publicat a Tribuna.cat

L’independentisme ha demostrat  també la seva força a les urnes. Més enllà de les interessades i més que previsibles lectures unionistes, ha quedat clar que, amb les dades a la mà, la victòria dels partidaris de la independència de Catalunya ha estat inqüestionable.

Per primera vegada a la història el Parlament català tindrà una amplia majoria independentista, 72 diputats sobre un total de 135. En el nombre de vots, que ningú es faci trampes al solitari. Queda ben clar que el Sí a la independència ha obtingut prop de dos milions de vots i el No 1.600.000. No s’hi val considerar com a partidaris de continuar dins de l’Estat espanyol tots aquells vots que han anat a parar a formacions que es mouen, encara, entre un ambigu Sí/No.

I tot això s’ha assolit en unes eleccions que han comptat amb un percentatge de participació extraordinari. S’ha acabat, doncs, el mite de la “majoria silenciosa” que tant hem hagut d’escoltar.

Hem superat amb nota el repte del 27-S. A partir d’ara res serà fàcil, però el camí està més que marcat. L’independentisme ha demostrat que té una base prou àmplia i sòlida com per saber que no hi ha cap possibilitat de marxa enrere i que el procés d'independència no té aturador possible.

Així ho corroboren també els diversos mitjans internacionals que fan una lectura dels resultats forca coincident i que situen l’Estat espanyol literalment contra les cordes.

El primer pas ha de ser la formació d’un govern que pot tenir un còmode suport parlamentari i que haurà de fer front a la governabilitat i la gestió del dia a dia i, a més, iniciar el procés d’independència.

I aquí ja ens apareix el primer escull en el nom de qui ha de ser el nou president de la Generalitat.

Les declaracions de la CUP són molt clares: no volen que Artur Mas continuï com a president de la Generalitat. Els seus arguments ja els coneixem i els han estat repetint durant tota la campanya electoral i ho han remarcat després dels resultats del 27-S. 

La investidura del President no es presenta, doncs, gens fàcil. El fet que no fos Artur Mas podria provocar una gran esclat dins de CDC, el partit que té més diputats dins de la candidatura de Junts pel Sí i no faria res més que esquerdar la fràgil unitat d’acció aconseguida i, una vegada més,  posar en perill el propi procés.

Els mitjans de difusió al servei de l’Estat espanyol i la quinta columna mediàtica instal·lada a Catalunya s’han adonat de la gran possibilitat de què disposen de posar una falca al procés. Durant les properes setmanes redoblaran els seus esforços per sembrar la llavor del dubte i la discòrdia entre els independentistes. Aquest serà el seu principal objectiu mediàtic i el tema de la presidència de la Generalitat els ha posat en safata un magnífic element per provocar la divisió.

Donem un marge de confiança als nostres representants polítics. Crec que són del tot conscients que han d’arribar a un acord i que no ens podem permetre de cap manera unes noves eleccions. Confiem, doncs, en la seva capacitat de diàleg i de negociació.

El procés està per damunt de tot. Per això no em sembla aconsellable que els noms passin per davant dels programes i del full de ruta. No em sembla adequat que, abans d’asseure’s a la taula de negociacions, s’imposi ja una prèvia que dificulta i condiciona el diàleg.

Segons sosté la CUP, Artur Mas no pot ser president de la Generalitat perquè és el president de les retallades, de les privatitzacions i de la corrupció.

Segons Junts pel Sí, Artur Mas ha de ser president perquè, políticament i institucionalment, s’ha posat al capdavant del procés a parir del 2012. Perquè des d’aquella data la seva actuació no presenta cap màcula. Perquè va tenir la valentia de posar les urnes el 9N i perquè, per aquest motiu, està ara cridat declarar davant el TSJC i es pot enfrontar a peticions de inhabilitació i fins i tot de presó. Perquè és la persona més qualificada per gestionar el procés, sobretot internacionalment.

El procés està per damunt de tot. És cert. Per damunt també d’injustícies personals o col·lectives que es puguin arribar a cometre en nom i benefici del procés mateix.

Una injustícia, però, malgrat els beneficis col·lectius que pugui arribar a comportar, serà sempre una injustícia.

El president Mas i el 15 d'octubre... res és casual

Sabíem que havia d'arribar i que seria després de les eleccions del 27-S, sobretot si les guanyàvem. Així ha estat. Acaben d'anunciar-ho: "El president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau han estat encausats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en el cas que investiga el 9-N. Són acusats de quatre delictes de desobediència greu, prevaricació, malversació de fons públics i usurpació de funcions en l’organització del procés participatiu del 9 de novembre del 2014 sobre el futur polític de Catalunya."

L’Estat espanyol cuida molt els detalls i per això no és cap casualitat que el president Mas sigui citat a declarar el 15 d’octubre, l’aniversari de l’afusellament del president Companys.

Davant de la revolució pacífica, democràtica, sempre en positiu que plantegem els independentistes, l’Estat espanyol només sap fer servir l’amenaça constant, l’estratègia de la por, de l’engany, de la guerra bruta, com més bruta millor...  I la imputació del president i la data en què ha de declarar formen part d’aquesta vergonyant i antidemocràtica manera d’actuar.

Ho han fet abans.... 26 de gener de 1939, les tropes franquistes entren a Barcelona. S’ha relacionat poc que aquesta data coincidia també amb un aniversari: 298 anys de la batalla de Montjuïc, la gran batalla de la Guerra dels Segadors que els catalans van guanyar a les tropes reials. (Podeu llegir les dades de la batalla aquí)

L’entrada de les tropes franquistes precisament en aquell dia tampoc va ser motiu de la casualitat. Així ens ho recorda Antoni Rovira i Virgili en un escrit del 24 de gener de 1939:

Les pitjors amenaces que damunt de Catalunya pesaven, cada vegada més precises i feixugues, comencen a ésser una realitat dramàtica. La meitat del territori del vell Principat és ja perduda. Els franquistes són, com qui diu, a les portes de Barcelona. Hi entraran potser, demà passat, dijous, dia 26 de gener? Aquesta possibilitat torna a torturar-me. Tristíssim és de pensar que l’enemic s’apoderarà de Barcelona. Però aquesta tristesa és per a mi encara més gran quan penso que hi pot entrar el dia mateix de l’aniversari de la victòria catalana de Montjuïc. Qui sap si els franquistes, assessorats per algun erudit nostre de la mena dels caragirats, han triat a posta aquesta data i han preparat l’entrada per al dia 26, com un escarni a la gloriosa data nacional.

Escarni...

L’odi de l’Estat espanyol els entela la ment i els ofusca el pensament i, volgudament ignorants del procés que es viu a Catalunya, són incapaços de veure que les seves actuacions ens esperonen encara més cap a la inevitable llibertat. 

La llista, el debat, el president...(Intentant aclarir-me/-nos. La llista de Mas)

La llista de Mas. Hi ha una clara intenció per part, sobretot, dels contraris a la llista de país, a identificar, a classificar aquesta llista com la llista del president, la llista de Mas o la llista de CDC. Cal dir que també una part dels partidaris de la candidatura de país cometen l’error de pensar el mateix, encara que moguts per altres motius.  

És el primer que caldria deixar ben clar: quan l’ANC (i en aquest cas jo mateix) s’ha referit a la candidatura unitària o de país en els seus fulls de ruta, sempre ho ha fet en un sentit molt clarificador: candidatura d’ampli espectre polític i social que reculli el màxim de les sensibilitats que configuren el moviment independentista.

En la configuració de la candidatura no pot haver-hi condicions imposades per ningú, sigui el president mateix o qualsevol partit. La llista de país té la voluntat de guanyar les properes eleccions partint de la màxima unitat possible de l’independentisme. Un llista que pugui ser clarament majoritària i que permeti engegar el procés d’independència i, alhora, governar el país, amb la millor eficàcia  i possibles.   

Si l’ANC acaba decidint d’impulsar una candidatura de país, serà mitjançat aquests paràmetres de transversalitat, pluralitat i unitat d’acció. La llista estarà formada per independents de prestigi i polítics de les formacions que s’hi vulguin sumar.

L’encapçalarà Artur Mas? Caldrà veure com es desenvolupa tot plegat. La meva opinió és que no és cap condició per confegir la candidatura. Ara bé, pel capital polític que representa el president, crec que seria convenient que així fos. Internacionalment, ningú entendria que la persona que es president de la Generalitat des del 2010, que s’ha mantingut ferm en les seves reivindicacions sobiranistes des del 2012, que va convocar el 9-N i que arrossega una querella per aquest motiu no encapçalés una llista d’aquest tipus.

El més important és que els que volem una candidatura de país com els que no la volen, tots plegats, deixem de parlar de llista del president. La candidatura, si arriba a configurar-se, haurà de ser tan plural, tan transversal com sigui possible, amb o sense el president al capdavant. 

Per a què va néixer l'ANC? Primer el país (2 i final)

I va arribar el 25 de novembre de 2014...

Davant la proposta feta pel president, el 29 de novembre, l’ANC va redactar i aprovar la seva Declaració de Cornellà: “Considerem que la proposta feta pel President de la Generalitat  el passat dia 25, representa un important salt endavant en el procés de constitució del nou Estat català. Aquesta proposta és un bon punt de partida per fer possible la construcció d’una àmplia unitat política i social entorn d’una candidatura transversal que tingui com a principal objectiu l’assoliment de la independència nacional en el termini més breu possible.”

Vull remarcar que dèiem “un bon punt de partida”. Això significava que calia negociar i arribar a convertir el que podia semblar una llista del president en la veritable i autèntica llista de país que sempre havíem reclamat.

I això, tots ho sabem, no va ser possible. No em dedicaré a enumerar els errors que tots plegats vam cometre, l’ANC inclosa... I, segurament, des de l’Assemblea vam cometre l’error més greu, el d’inhibir-nos i deixar-ho tot a mans de la baula més feble de tot el procés: els partits polítics.

Perquè va ser a partir de la conferència del President i de la Declaració de Cornellà de l’ANC que van aparèixer amb tota la força els partidismes i els partidistes. Com si el procés no existís, els partits van començar a actuar amb la mentalitat de sempre, és a dir, amb mentalitat autonomista.

Des de l’ANC no vam ser capaços de mantenir-nos al capdavant del procés. No vam tenir la prou valentia ni decisió per ser fidels a nosaltres mateixos, a la gent que ens ha seguit i al procés en general.

Només ens calia respectar els nostres fulls de ruta aprovats en les diferents assembles generals, i els nostres documents posteriors, aprovats en els diferents plens del Secretariat Nacional. No ho vam fer.

I hem arribat on hem arribat.

Sabíem, n’érem plenament conscients, que les eleccions municipals acabarien perjudicant, d’una o altra manera, el procés. Durant la campanya electoral, i malgrat els esforços de les territorials de l’Assemblea, les dinàmiques locals han creat innombrables tensions que s’han traslladat, en molts casos, al dia després del 24-M en els pactes postelectorals. La desconfiança, el recel i la completa maca de diàleg o, el que  encara és pitjor, convertir el diàleg en un “ a veure qui la té més grossa”, han fet força mal al procés.

A més, les forces d’esquerra no clarament partidàries de la independència, acompanyades de les marques blanques de Podemos i candidatures afins, han tingut un avenç força important. La temptació politicopartidista ha començat a planejar per damunt de l’escenari polític català.

Així, cada vegada amb més insistència, la paraula República catalana (a seques) substitueix la paraula independència. Cosa que em fa recordar aquells inicis, que poden semblar llunyans, però que són molt pròxims, en què acostumàvem a parlar de "nou Estat" o “d’Estat propi”.

La dicotomia unionistes-independentistes, l’anomenat “eix nacional”, que molts interessats s’entesten a separar de “l’eix social”, està sent substituïda per la confrontació dreta-esquerra. I alguns personatges s’atreveixen a dir que el més important ara per ara és “matar Mas” (políticament, espero), o que la independència només arribarà sense Convergència.

La independència només arribarà si som capaços de treballar junts, d'oblidar ni que sigui per uns mesos les diferències ideològiques i els greuges particulars. L'autèntica revolució, la independència, perquè és la que pot portar el canvi, la justícia social, l’autèntica democràcia, només arribarà si, d’una vegada per totes, sense pors, sense temences, amb valentia i decisió, arriscant-nos al màxim, actuem d’acord amb els principis de l’ANC des del 2012.

“Impulsar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Per a què va néixer l'ANC? Primer el país (1)

Segur que el que escriuré no agradarà a uns quants, potser fins i tot, a molts. Sé que les crítiques i els menyspreus arribaran, sobretot a través  de les xarxes. Us aviso per endavant, no hi perdeu el temps, tant me fa el que em pugueu dir... Em veig en l’obligació de ser franc, si vull ser conseqüent amb mi mateix i amb allò que em va impulsar a entrar el 2010 al Moviment per la independència, embrió de l’ANC, i fidel, sobretot al procés, al qual he dedicat 5 anys de la meva vida.

Avui el president Mas ho ha dit clarament quan ha llençat la crida a l'ANC, Òmnium i l'AMI per construir una candidatura amb la màxima unitat : 'Faig una apel·lació directa a les entitats de la societat civil de parlar-ne. Evidentment, nosaltres ens posem a la seva disposició. I si no surt, nosaltres assumirem la nostra responsabilitat. Hi serem segur. Però no volem renunciar a fer allò que pensem que li cal al nostre país en el moment decisiu que hem de viure. Volem construir la màxima unitat possible al costat de les entitats de la societat civil organitzada del país.'


Alguns han començat a dir que el president ha situat la pilota a la teulada de l’ANC. I això no és del tot cert. La pilota ha tornat al lloc d’on mai no hauria d’haver sortit. La candidatura, la llista de país o com li vulgueu dir era responsabilitat de l’Assemblea, perquè des de sempre havia estat la nostra proposta, la millor proposta, la més convenient i adequada per guanyar unes eleccions plebiscitàries.

Així ho dèiem el 2013, quan aprovàvem el Full de Ruta que va precedir la Via catalana, la increïble cadena humana de més de 400 quilòmetres:

“L’ANC promourà, en la mesura del possible i amb escrupolosa neutralitat, la unitat d’acció de la ciutadania, les institucions i les forces polítiques i socials, consensuant objectius comuns. Si es considera necessari, l'ANC pot promoure la formació d’una coalició unitària independentista en unes hipotètiques eleccions futures.”

I tothom, potser perquè encara ho veien molt lluny tot plegat, hi estava d’acord. Significava l’autèntic esperit unitari, transversal i promogut des de la societat civil. El mateix esperit que amarava l'ANC que feia molts pocs mesos, l'11 de setembre de 2012, havia començat a demostrar la força de la gent.

L’objectiu primer, però, era la consulta, que figurava en el programa de les forces sobiranistes que van sortir guanyadores, amb més dee les 2/3 parts del Parlament,  de les eleccions del 2012. 

Així, el 2014, el Full de ruta aprovat també en Assemblea General, continuava remarcant  que, si el 9N no es podia celebrar amb total normalitat,  “caldrà recórrer la darrera etapa per demostrar que ho hem intentat tot per la via pacífica i democràtica. La celebració de les eleccions anticipades, de caràcter plebiscitari, serà aquest darrer pas. El paper de l’ANC ha de ser el d’empènyer la constitució d’una candidatura unitària dels partits i forces socials que proposin la Declaració d’independència com a primer acte del nou Parlament i donar-hi tot el suport actiu.”

Novament, tothom semblava estar-hi d’acord. Segurament, els partits (i els partidistes) encara ho veien tot massa lluny.

Dos dies després de l’11 de setembre de 2014,  l’ANC va celebrar el seu plenari a Arenys de Munt. En aquesta històrica població va ser on es va aprovar la Declaració d’Arenys. Continuàvem apostant fort per la consulta i, de nou insistíem que, si la consulta no ens servia, calia convocar eleccions immediatament i “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

 I va arribar el 25 de novembre de 2014... 

El procés d'independència vist per un casteller

Un bon amic, a qui conec des de fa molts anys, em va fer arribar una carta en què explicava el seu punt de vista sobre la situació actual que està travessant el procés d'independència. L'havia fet arribar als principals diaris catalans sense cap mena de sort, ja que no li han publicat -diuen- per ser massa extensa.

El meu amic es diu Josep M. Tarrés i Campreciós, és casteller des de fa una pila d'anys, de la colla "Cargolins" d'Esplugues de Llobregat. Els castellers, tradicionalment, consideren l'anonimat com una característica força apreciada en el seu món. Tenen el convenciment que no es pot singularitzar una activitat en què els objectius s'aconsegueixen gràcies a la participació de molta gent i que tota col·labora a assolir l'objectiu amb un grau d'implicació i d'importància extraordinari. 

El meu amic ha volgut retratar la situació política actual i ho ha fet des de la seva visió de casteller. No només és un punt de vista original, sinó que sens dubte és un punt de vista que s'ajusta molt a la realitat.

M'ha semblat molt interessant que, si més no els lectors habituals d'aquest bloc, puguin gaudir-ne de la lectura. Crec que us agradarà: 

Carta als nostres polítics

Abans de res vull aclarir que políticament no sóc ningú. No sóc militant de cap partit, ni soci de l’ANC ni d’Òmnium Cultural. De fet el mes rellevant que he fet políticament és fer de voluntari al 9N, perquè estimo el meu país i la democràcia. El que si sóc, és casteller des de fa molts anys i no puc deixar de veure la independència com un castell límit, un gamma extra que mai ningú ha gosat intentar.

I el que veig hores d’ara és que malgrat que tenim el més difícil d’aconseguir, com és una colla enorme, d’un milió nou-centes mil persones aproximadament, amb una il·lusió fenomenal i disposada a fer el que calgui, fins i tot a saltar-se la llei per tal de descarregar el castell somiat, NO EL FAREM.

I sabeu per què? Doncs per que el President, el Cap de Colla i els Caps de Canalla estan fent el pitjor que es pot fer, s’estan barallant per atribuir-se el mèrit del castell davant de tota la colla. I com tots els castellers sabem el més important per a fer un castell és que tota la colla se’l senti seu, des de l’anxaneta fins al vintè cordó de la soca, el mèrit o és de tots o no és de ningú.

Malament President Mas que, si volies una proposta unitària, el que havies de fer és primer parlar amb els altres i després sortir tots junts a explicar-ho a la colla. Malament cap de Colla Junqueras, per empipar-te amb el president i magnificar el seu error. I, per acabar-ho d’adobar, els caps de canalla Arrufat i Fernández, surten recordant que sense canalla no hi ha castells. Ja tenim mitja colla emprenyada amb l’altre mitja i fent-se retrets. En deu dies us heu carregat molta de la feina que ha fet tanta gent, inclosos vosaltres. A hores d’ara el somni s’està esvaint, mentre les colles rivals se’n foten de nosaltres.

A hores d’ara, l’única solució que hi veig és que sortiu plegats davant la colla i els demaneu disculpes perquè ho heu fet fatal. Digueu a tothom que callin i els informeu que marxeu plegats de COLÒNIES A MONTSERRAT. A més, us emportareu a tothom que calgui per a triar l’opció millor i més àmplia possible, i que només tornareu quan tingueu un pla comú i clar, en primer lloc, de com i quan intentarem el gamma extra i, en segon lloc, un compromís solemne d’aparcar les vostres diferencies fins que haguem descarregat amb èxit el castell.  

El destí i la història us han portat fins aquí. De vosaltres depèn ser herois o traïdors. Mai heu tingut i mai més tindreu tanta colla i tan engrescada. Si us plau, marxeu de Colònies a Montserrat i torneu com a Herois... la Colla, el País ho necessita.

Escoltar la gent

(Article publicat a Tribuna.cat)

El procés s’accelera amb la vista posada en el mes de febrer. Primer va ser el president de la Generalitat el que va posar una fórmula –la seva fórmula- damunt la taula. Dissabte passat, l’ANC feia pública la seva Declaració de Cornellà i, ahir mateix, va ser el torn del líder de l’oposició, que va manifestar la seva opinió sobre el full de ruta que caldria seguir.

Cap de les tres posicions és incompatible. No ho és, sobretot i per damunt de tot, pel que fa al més important i el primer punt en què cal trobar un ampli consens: el què i el per què d’aquestes eleccions avançades.

En aquest punt, després d’escoltar ahir Junqueras, hi veig més coincidències que divergències... i no només amb el discurs del president Mas, sinó també amb la resta de forces que componen l’ampli ventall de sensibilitats polítiques i socials de l’independentisme.

Tots estem d’acord que no podem dilatar-nos més en el temps, que calen eleccions i que aquestes han de ser com més aviat millor. I això vol dir a finals de febrer.

Tots estem d’acord que la independència és només una eina per construir un país nou. I que aquesta idea de país passa per instaurar des del primer moment els criteris de regeneració democràtica, de justícia social i per acabar amb qualsevol tipus de corrupció. Tots estem d’acord que els dos eixos, el nacional i el social, són indestriables.

Estem d’acord que cal un mandat democràtic, que permeti constituir un govern d’unitat que, des del primer moment, generi els espais de sobirania necessaris que demostrin els beneficis de la independència.

Estem d’acord que caldrà iniciar un procés constituent, obert i participatiu, en què puguem posar les bases de la Constitució de la nova República catalana.

Centrem-nos, doncs i per començar, en aquests què i per què. Esforcem-nos a trobar punts de confluència que, n’estic segur, són molts més dels que aparentment pot semblar que existeixin. No hi posem el com, i encara menys el qui, per damunt de les prioritats reals que són unes altres.

I no oblidem l’exigència de la majoria de la societat catalana: la unitat davant el que sembla la recta final del procés. Una unitat que cal basar-la en l’objectiu de fons, l’objectiu que ha mobilitzat tanta gent des del 2012.

L’Assemblea penso que, en aquest sentit, n’és un bon exemple. Una organització abastament transversal, en la qual conflueixen totes les sensibilitats, tant polítiques com socials, de l’independentisme. Una organització en què hem sabut superar les nostres diferències i hem après a treballar de manera conjunta per un únic objectiu comú. Des de la societat civil hem estat capaços de fer-ho... Per quin motiu no haurien de ser capaços de fer-ho també els polítics?

Els partits polítics, la classe política en general, han d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Han d’estar a l’alçada de la gent que ha tirat endavant aquest procés. Si no, ningú ho entendrà.

Els polítics han d’escoltar molt més enllà de la seva pròpia militància. Molt més enllà del seu propi àmbit d’influència. Han d’escoltar la ciutadania. Han d’escoltar la gent.

I aquesta gent té tot el dret de exigir-los altes dosis de compromís, responsabilitat, generositat i valentia a l’hora d’afrontar els moments decisius que s’apropen.

I exigim perquè ens hem guanyat el dret a fer-ho.