Segur que el que escriuré no
agradarà a uns quants, potser fins i tot, a molts. Sé que les crítiques i els menyspreus
arribaran, sobretot a través de les
xarxes. Us aviso per endavant, no hi perdeu el temps, tant me fa el que em pugueu dir... Em veig en l’obligació de ser franc, si vull ser
conseqüent amb mi mateix i amb allò que em va impulsar a entrar el 2010 al Moviment per
la independència, embrió de l’ANC, i fidel, sobretot al procés, al qual he dedicat 5 anys de la meva vida.
Avui el president Mas ho ha
dit clarament quan ha llençat la crida a l'ANC, Òmnium i l'AMI per construir
una candidatura amb la màxima unitat : 'Faig una apel·lació directa a les
entitats de la societat civil de parlar-ne. Evidentment, nosaltres ens posem a
la seva disposició. I si no surt, nosaltres assumirem la nostra
responsabilitat. Hi serem segur. Però no volem renunciar a fer allò que pensem
que li cal al nostre país en el moment decisiu que hem de viure. Volem
construir la màxima unitat possible al costat de les entitats de la societat
civil organitzada del país.'
Alguns han començat a dir que
el president ha situat la pilota a la teulada de l’ANC. I això no és del tot cert. La pilota ha tornat al lloc d’on mai no hauria d’haver sortit. La
candidatura, la llista de país o com li vulgueu dir era responsabilitat de l’Assemblea, perquè des de sempre havia estat la nostra proposta, la millor proposta, la més
convenient i adequada per guanyar unes eleccions plebiscitàries.
Així ho dèiem el 2013, quan aprovàvem
el Full de Ruta que va precedir la Via catalana, la increïble cadena humana de
més de 400 quilòmetres:
“L’ANC promourà, en la mesura
del possible i amb escrupolosa neutralitat, la unitat d’acció de la ciutadania,
les institucions i les forces polítiques i socials, consensuant objectius
comuns. Si es considera necessari, l'ANC pot promoure la formació d’una coalició
unitària independentista en unes hipotètiques eleccions futures.”
I tothom, potser perquè encara
ho veien molt lluny tot plegat, hi estava d’acord. Significava l’autèntic
esperit unitari, transversal i promogut des de la societat civil. El mateix esperit que amarava l'ANC que feia molts
pocs mesos, l'11 de setembre de 2012, havia començat a demostrar la força de la
gent.
L’objectiu primer, però, era
la consulta, que figurava en el programa de les forces sobiranistes que van
sortir guanyadores, amb més dee les 2/3 parts del Parlament, de les eleccions del 2012.
Així, el 2014, el Full de ruta
aprovat també en Assemblea General, continuava remarcant que, si el 9N no es podia celebrar amb total
normalitat, “caldrà recórrer la darrera
etapa per demostrar que ho hem intentat tot per la via pacífica i democràtica.
La celebració de les eleccions anticipades, de caràcter plebiscitari, serà
aquest darrer pas. El paper de l’ANC ha de ser el d’empènyer la constitució
d’una candidatura unitària dels partits i forces socials que proposin la
Declaració d’independència com a primer acte del nou Parlament i donar-hi tot
el suport actiu.”
Novament, tothom semblava
estar-hi d’acord. Segurament, els partits (i els partidistes) encara ho veien tot massa
lluny.
Dos dies després de l’11 de
setembre de 2014, l’ANC va celebrar el seu
plenari a Arenys de Munt. En aquesta històrica població va ser on es va aprovar
la Declaració d’Arenys. Continuàvem apostant fort per la consulta i, de nou insistíem
que, si la consulta no ens servia, calia convocar eleccions immediatament i “Preparar
una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes
eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici
del procés constituent.”
I va arribar el 25 de novembre de 2014...
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada