dilluns, 17 d’abril de 2017

Catalunya i la integració (6. La immigració marroquina a Catalunya)


Per a la gran majoria, Catalunya és la gran desconeguda. Creuen, amb alguna excepció, que la societat de l’Estat espanyol és homogènia, lingüísticament i cultural. No saben que existeix una llengua que es diu català, ignoren el fet lingüístic diferencial i pensen que el castellà és la llengua amb què es trobaran quan arribin. La seva imatge és molt esquemàtica i generalitzada: Primer món-Europa-Espanya.

Les dones entrevistades comparteixen aquesta ignorància inicial sobre Catalunya, la seva cultura i la seva llengua. Quan arriben, la sorpresa és total: “...la gente hablaba y yo pensaba que hablaban raro.”

Abans d’arribar a Catalunya, alguns han passat per altres zones de l’estat de les quals no guarden gaire bon record. Els que han estat a Andalusia o a València diuen sentir-se molt millor aquí, a Catalunya. N’hi ha que han estat força anys a Itàlia i després, moguts per les relacions familiars o d’amistat, han emigrat cap a Catalunya. Gairebé tots viuen en pisos de lloguer, a l’Hospitalet de Llobregat, a Esplugues de Llobregat i Sant Boi de Llobregat, conjuntament amb família o amics. Molts dels homes tenen la dona i els fills a Marroc, una situació que els angoixa i que fa que només pensin en portar-los cap aquí. De moment, no poden. No tenen un pis adequat, no tenen diners i alguns d’ells –els que fa menys que han arribat- tenen encara problemes de papers. La majoria treballen a la construcció –“en la obra”-, malgrat que dos d’ells tenen carrera universitària.

El cas de les dones és una mica diferent. N’hi ha dues que treballen, una d’elles ja va venir des de Tànger amb un contracte de treball en una notaria. La tercera, més identificada amb la tradició cultural i religiosa musulmana, està dedicada a la casa i a la filla.

Malgrat que tots diuen tenir bona relació amb la gent, amb els veïns amb els companys de feina, també manifesten determinades mostres de rebuig que han patit pel fet de ser marroquins. On més diuen que se n’han trobat és en l’àmbit de l’habitatge, des d’agències que no els lloguen el pis perquè són marroquins, a d’altres que els el lloguen més car o amb unes condicions econòmiques d’entrada força diferents. També han tingut algun que altra problema en la relació amb els companys de feina. Gent que es molesta perquè guanyen el mateix que ells –“cobras igual que el moro ése”-; gent que els anomena “moros” en sentit despectiu –“como puedes tener al moro ése en la caja”-; Hi ha també els que pensen –i els ho diuen- que els immigrants tenen més avantatges socials que els autòctons i que els treuen la feina: “...yo vengo aquí con tres hijos y no tengo trabajo ni nada y me pagan el comedor del niño... me ha recogido Catalunya... ¡por éso me tienen que envidiar!”

Pensen que algunes persones no volen immigrants, perquè els associen amb delinqüència i, en alguns casos, amb terrorisme. Són, diu l’Ahmad, “enemigos de lo que no conocemos”. Ells, però, vénen només a treballar, a guanyar-se la vida per a ells i per als familiars  que han deixat al Marroc.

En els cas de les dones, hi ha opinions una mica diferents. Així, la Nabiha diu que no ha tingut cap mena de problema per relacionar-se dins de la societat catalana. L’Entissar dubta una mica abans de respondre i admet que alguns companys li recriminen que parli àrab, la seva manera de vestir i les seves idees religioses: “No tienes que pensar así –li diuen- estás en Espanya”. La Hineas se sent observada (vesteix segons la tradició marroquina) i en alguns casos ha sentit comentaris d’incomprensió que no li han agradat gens. Curiosament, la gent fa els comentaris en català pensant que la Hineas no l’entendrà, però ella ha estat escolaritzada a Catalunya i no té cap problema amb la llengua. 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada