El futur:Catalunya o el Marroc? (8. La immigració marroquina a Catalunya)

La majoria volen quedar-se a Catalunya. Irònicament, diuen: “Si no nos echan... si no nos echan, ¿verdad?” Els solters creuen que es casaran aquí i que els seus fills naixeran a Catalunya, que aniran al col·legi, aprendran català i que, si algun dia, els seus pares volguessin tornar al Marroc, ells segur que es quedarien aquí. Sembla molt important el fet que el nen neixi a Catalunya i es criï aquí.  En Mohamed, que ja té els fills grans, m’ho confirma: “Yo quiero volver a Marruecos, però los críos no quieren.. no quieren. Ellos se quedan aquí.”

Els casats, no pensen en res més que portar la dona i els fills aquí.  M’ho diu l’Ahamd: “A mi m’agrada molt Catalunya. He d’agafar la meva dona el proper any i ojalà que pueda tener mis ojos aquí...”

Els que ja porten més anys, dubten, perquè saben que ja s’han perdut moltes coses i que els seria difícil tornar, malgrat que recorden amb enyorança la seva terra. Algú tornaria si li oferissin una feina. Remarca, però, que hauria de ser una bona feina, que representés un canvi important per a ell.

Les dones també volen quedar-se. Volen casar-se i tenir fills aquí i potser –només potser- d’aquí a trenta anys tornar al Marroc. Només la Hineas té la intenció clara de tornar al Marroc: “És casa nostra... tenim la família. Lo que se dice vivos o muertos tenemos que volver.”

L’opinió sobre el futur dels seus fills és pràcticament unànime. Tots creuen que els seus fills seran tan catalans com ho puguin ser els altres. Veuen el factor educatiu com un element clau perquè això sigui una realitat. Aprendran català, tindran amics catalans i participaran de ple en la societat catalana. N’estan convençuts, perquè tots coneixen gent que ja té fills nascuts aquí i han pogut comprovar que tots estant integrats dins de l’escola, dins de la societat. Insisteixen molt en el fet lingüístic: “Hablan el catalán mejor que el castellano.” “Van a la escuela y todos hablan castellano y catalán.” “En la clase, en el colegio, hablan catalán... bien...”

Jalad m’ofereix un bon exemple de la seva convicció: “Le dirán “moro” y el dirá: “¡Moro, tu padre!”

Tampoc no veuen problemes perquè es puguin compaginar les dues cultures. Abderrafik  interpreta molt bé el fet intercultural: “Mi hijo será más ventajoso como un español o un catalán… tendría dos culturas y tendría más, mucho más margen de elegir, mucho más margen de saber… cuando dos culturas se chocan, pues saldrá una nueva…”

Les dones tampoc no veuen cap problema a l’hora de compartir les dues cultures. La Hineas pensa educar la seva filla en la religió i la tradició musulmana, però insisteix que vol que també participi de les festes i tradicions catalanes. De la mateixa manera que han fet alguns dels homes, posa també exemples de familiars i amics que ja viuen aquesta situació.