"Sempre, caminem junts". Finestra poètica a Essaouira.

Essaouira, una finestra d’aire fresc per recomençar un nou camí

Al bell mig del menjador de casa tinc penjat un quadre d’una estelada de tela, cosida a mà, amb el lema de Francesc Pujols “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors." Me’l van regalar en Josep, la M. Victòria i la Noe. Mentre jo visqui sempre ocuparà aquest lloc principal de casa meva.

Darrera del quadre em vau escriure aquestes paraules: “...amb agraïment per portar el nostre estimat Santi prop del teu cor”

En Santi ens va deixar l’agost de 2014 i aquest és el desencadenant que dóna vida a Finestra poètica a Essaouira, un llibre de poemes i dibuixos de Noemí Morral, la Noe, la dona d’en Santi.

La petita història de la Noe a Essaouira comença, com ella explica al principi del poemari, el juny de 2015, gairebé un any després de la mort d’en Santi. Necessitava allunyar-se, allunyar-se’n i Essaouira, una ciutat del Marroc de poc més de 70.000 habitants, semblava el lloc adient....

...tempesta al lluny, es torna melodia (Josep Carner)

Han de passar alguns mesos perquè els sentiments i les sensacions puguin començar a fluir, de dins a fora, del cor al cervell i d’aquest al paper. El raig de versos i dibuixos no s’inicia  fins a l’octubre de 2015...

Essaouira,

i deixo que el temps

inventi cada moment,

que les olors

em portin el nom de cada cosa,

que els colors

em diguin quina hora és,

que la llum

m’assenyali cada passa,

que el vent

acompanyi cada pensament.

Essaouira, ser i només ser

i es tancarà el desembre del mateix any, en una primera part del poemari titulat Pròleg a Essaouira...

De matinada

tanco la primera finestra

que he obert

i, amb ella,

el pròleg

de la nova novel·la

que la vida

m’ha encarregat

La segona part del llibre, Entre dos móns, comença el dia de Sant Esteve de 2015...

La serenitat

és una platja

llunyana

amb palmeres,

que la brisa

pentina suaument.

A cada cullerada

de sopa de galets,

empasso

ombres d’enyor

que la teva

llum ha deixat

 i es tancarà, poc abans del retorn a Catalunya, el març de 2016...

El dia d’aquí encara dorm,

no em vol veure marxar.

El d’allà s’ha llevat d’hora.

Fa temps que m’espera.

Sona l’horloge

Hora frontera

entre dos móns

Últim avís

que només escolto jo

Finestra poètica a Essaouira és un degotall continu de reflexions, de sentiments, de sensacions. La platja, el mar, el vent, les barques...  El dia i la nit, la matinada, el capvespre, la tardor, l’hivern.... El mercat, el Hat Draa, la fruita, el cuscús, els colors.... Les cases, els carrers, les places, els bastions, les persones.... La cultura que l’acull... el Hammam, la música dels gnaoua... 

Tot és, alhora, evocació i remembrança. A la recerca de la pau interior. A voltes, desconsol. A voltes, força i esperança. Tot flueix i conflueix en un riu de versos, amarats, assadollats d’un profund amor, d’un intens dolor, d’enyorança, de melangia...

He estimat amb bogeria,

He desitjat amb passió.

He enyorat amb neguit.

He plorat amb desconsol.

He viscut,

He sentit,

He patit.

I la roda encara es mou

Un poemari que cal llegir i rellegir en companyia dels dibuixos que ens submergeixen en el món d’Essaouira, en el paisatge quotidià de la ciutat marroquina.

Hi ha un abans i un després d’aquell agost de 2014. Com també hi ha un abans i un després d’Essaouira. La Noe continua el seu camí. Vivint el dia a dia. Observant, abocada a la finestra, un horitzó de mil futurs.

A tu Santi, que ets en cada mot i en cada frase.

A tots vosaltres, que m’heu ajudat a obrir aquesta finestra. Gràcies de tot cor.

Caminem junts

amb el vent de cara

I d’esquena,

Quan el camí fa pujada

I quan és planer,

Amb el somriure als llavis

I llàgrimes als ulls.

Sempre,

caminem junts.