dissabte, 13 de maig de 2017

L'autor, malgrat tot, és viu (3 i final.-. Borges, Foucault, Menard i El Quijote)


En aquest sentit, Michel Foucault va analitzar precisament un dels capítols de El Quijote. 

En aquesta obra, Miguel de Cervantes es presenta com un narrador ficcionalitzat que conta una història que no ha estat inventada per ell, sinó per l’àrab Cide Hamete Berengueli, primer autor de l’obra i que apareix per primera vegada en el capítol nou. A través d’aquest recurs, l’autor intenta no només acostar-se a les diferents visions del futur lector, sinó oferir més verosimilitud i objectivitat a la novel·la. És en certa maneta similar als heterònims que va fer servir l’escriptor Portugés Fernando Pessoa. Una gran creació estètica que no té res a veure amb els pseudònims, ja que els heterònims són identitats, personalitats poètiques que esdevenen reals a través de les seves manifestacions artístiques.
                                                                                          
És possible, com sostenen alguns teòrics, que Cervantes sigui el primer exemple que l’autor és una funció que abraça la seva pròpia mort. Immediatament després del pròleg, Cervantes desapareix i els diversos autors són personatges, cadascun d’ells amb la seva pròpia història i les seves fonts. Segons Foucault, en no existir, (i aquí enllaça amb el pensament de Menard-Borges) l’autor esborra, elimina, la seva pròpia existència del llibre.

L’anàlisi de Foucault em sembla una mica dràstica i radical. Però, si bé és evident que l’autor no és altre que Cervantes, també ho és que és un Cervantes ric en matisos i en veus narratives. Un Cervantes que es riu de la crítica, de la tradició literària, fins i tot de l’autoria (potser també del cànon?). Estableix, penso, un joc de complicitats amb el futur lector.

L’autor, malgrat tot, penso que és viu. Segurament ha sofert una transformació i ha viscut una evolució, però, afortunadament,  al cap i a la fi, viu. I amb aquest “nou” autor queda al descobert, perquè sempre ha existit i sempre ha estat present, la figura del lector. D’aquesta  comunió entre emissor i receptor, i de la multiplicitat d’intencions i interpretacions que se’n poden derivar, en pot sorgir un millor aprofitament i assumpció de tot allò que conforma el fet literari.

Aquesta comunió entre autor i lector la definiríem amb el concepte d’interactivitat;  un concepte estretament lligat a l’estètica de la recepció, per a la qual el paper central de la literatura resideix en el lector i en l’acte de llegir. Més encara, interpreta aquesta interactivitat com un eix central del fet literari. Com  diu Jaime Alejandro Rodríguez, referint-se a aquest concepte en relació a l’estètica de la recepció: “El texto se entiende así como el depósito de claves que se le ofrecen al lector para su juego interpretativo.”

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada