Neix el lector, mort l'autor (1. Borges, Menard i El Quijote)

L’escriptor argentí Jorge Luís Borges va escriure, el 1944, un conte titulat “Pierre Menard, autor del Quijote”, que estava inclòs en el recull “Ficciones”.

Llegint el conte de Borges (resum), t’adones de la relació que existeix amb un dels punts més importants de l’estètica de la recepció: el paper clau del lector davant d’un text literari.

Roland Barthes és, al costat de Derrida i Foucault, un dels pensadors més actius de la deconstrucció. En el seu conegut article, La mort de l’autor, planteja aquesta “mort” en el sentit que cal abandonar les tesis romàntiques que situaven l’autor en l’eix central de l’obra literària. L’autor, seguint aquesta concepció era el creador, el que configurava l’obra. El paper del lector era totalment passiu, reduït simplement  a l’esforç d’intentar copsar el que l’autor volia comunicar. 

Barthes afirmava que “l’escriptura és el lloc neutre, compost, oblic, al qual va a parar el nostre subjecte, el blanc i negre on acaba per perdre’s tota identitat, començant per la pròpia identitat del cos que escriu.” Radical en alguns dels seus plantejaments. afirma que l’autor té una contribució mínima en l’obra, ja que l’escriptura li imposa una determinada tradició i unes determinades lleis.

En el seu article planteja una crisi de l’autoria –lligada directament amb la crisi filosòfica del jo-; desmitifica l’autor com a institució; en certa manera, retorna a l’obra escrita les qualitats de la llengua oral, en tant que estableix una recepció activa del text; en una obra hi ha connexions de sentit, i el text existeix com a tal a partir de l’escriptura de l’autor i de la participació activa del lector; el significat d’una obra s’altera, sofreix variacions, a través del temps.

La participació activa del lector esdevé un element clau dins de l’obra literària. El lector (qualsevol lector, per tant, també el crític) deixa de ser un element secundari que s’esforça en “interpretar” què li vol comunicar l’autor i passa a ser un investigador de significat i de possibles relacions existents dins del text. 

Des de l’estètica de la recepció, Wolfang Iser creu que existeixen dues vessants de l’obra literària. D’una banda, l’artístic, que és on se situaria l’autor i, de l’altra, l’estètic, on s’ubicaria el lector. Una obra literària se situaria sempre entre aquests dos nivells.

Segons Iser, el text presenta uns “buits” que el receptor de l’obra ha d’omplir de significat. Un significat en contínua actualització a mesura que avancem en l’acte de lectura.