diumenge, 30 de juliol de 2017

Pedrolo i Temps obert: Compromís i llegat (5. La forma a Temps Obert)


Jordi Coca, en el seu llibre Pedrolo, perillós? exposava l'estructura de les novel·les del cicle Temps Obert

Totes les novel·les del cicle estan estructurades –seguint la concepció pedroliana de la relació entre contingent i forma- d’acord amb les necessitats que cadascuna presenta. El cicle –com abans hem dit- és també un repertori de formes novel·lístiques. Cada novel·la utilitza una tècnica diferent per tal d’aconseguir, a través del ritme narratiu, l’adequació entre el fons i la forma. Veiem-ne una sinopsi:

Un camí amb Eva.- Sis capítols, sense numerar. Narració en primera persona, seguida, sense punts i a part i desordenada.

Se’n va un estrany.- Vint capítols numerats. Cadascun d’ells conta un episodi de la vida del protagonista fins a la seva mort. La narració és en tercera persona. Comença en passat i acaba en present (sensació d’actualitat).

Falgueres informa.- Introducció, cinc capítols (un per dia) i epíleg. Narració en primera persona i amb un predomini del diàleg.

Situació analítica.- Tretze sessions que el protagonista manté amb un metge psicoanalista. La narració és desordenada, ja que hi va passant tota la vida d’en Daniel Bastida a través de l’associació d’idees.

Des d’uns ulls de dona.-  Tres capítols que corresponen al matí, tarda i vespre del mateix dia. Narració en tercera persona, seguint una tècnica objectiva (les actituds es desprenen dels fets) i amb una barreja de present i passat en què només el temps verbal ens indica el canvi.

Unes mans plenes de sol.- Tretze capítols numerats amb xifres romanes. Narració en tercera persona. Cada capítol és una llarga frase, partida per converses o bé per informacions del moment. La cronologia és ordenada, però els fets que narren comprenen durades temporals que van des d’un dia a uns quants anys.

L’ordenació dels maons.- Setze capítols narrats en passat i en present. El protagonista és vist en funció de tot un seguit de personatges de diversos estaments socials.

No en tenim prou amb la primavera.- Narració en tercera persona i en passat. L’estil és similar al de la crònica i descriu períodes de la vida d’en Daniel dividits en quatre fragments: família, treball, amor i preocupació social.

Pols nova de runes velles.- Narració en primera persona i en present que serveix de fil conductor de tot un seguit d’accions que recullen l’experiència d’en Daniel a través d’escenes breus i escrites impersonalment en tercera, en segona i en primera persona segons la proximitat.

Cartes a Jones Street.- És una novel·la epistolar. Trenta cartes del protagonista. 

“Conjectures” de Daniel Bastida.- És una novel·la escrita pel mateix Daniel Bastida. Novel·la en segona persona en què el narrador introdueix reflexions que actuen com a distanciadors dels fets i que arriben fins i tot a posar-los en dubte.

Llei del referèndum i canvis en el reglament del Parlament (Darrer programa i tanquem la 5a temporada de Vull una resposta)


Amb aquest programa tanquem la 5a temporada d'emissió de Vull una resposta. 
El 7 de setembre tornem

Emès el dijous 27 de juliol de 2017

Parlem amb Dolors Feliu, directora general de Serveis Consultius i Coordinació Jurídica de la Generalitat de Catalunya,sobre la Llei del referèndum i els canvis en el reglament del Parlament i esbrinarem quines són les garanties legals que cal garantir per desenvolupar la votació del proper 1 d'octubre. Després, com és habitual, la tertúlia sobre l'actualitat política.

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:
Dolors Feliu, directora general de Serveis Consultius i Coordinació Jurídica de la Generalitat de Catalunya 
Francesc Abad, politòleg
Marc Perelló, periodista
Jaume Marfany, activista, vicepresident de la CAL

Aquest és l'últim programa d'aquesta cinquena temporada. Sí, cinquena. Ja fa cinc anys que cada setmana intentem analitzar el procés polític que viu el país. Ens formulem moltes preguntes i intentem buscar algunes respostes. I és el que també farem avui. Per això, ens acompanya Dolors Feliu, directora general de serveis consultius i coordinació jurídica de la Generalitat. Parlarem amb ella de la Llei del referèndum i els canvis en el reglament del Parlament i esbrinarem quines són les garanties legals que cal garantir per desenvolupar la votació del proper 1 d'octubre. 

També desgranarem d'altres titulars que ens deixa l'agenda política coincidint amb l'últim ple al Parlament de Catalunya abans de les vacances. No sé si la política catalana farà vacances aquest mes d'agost però nosaltres pararem uns dies i tornarem al mes de setembre per encarar una tardor intensa i, de ben segur, molt apassionant. 

Avui, per celebrar aquests 5 anys, us hem preparat un programa especial. Recordarem tots aquells col·laboradors que ens heu acompanyat i que heu fet créixer aquest projecte.

Montesquieu, un dels principals defensors de la divisió de poders, considerava que la “descomposició de tot govern comença per la decadència dels principis sobre els quals va ser fundat”. El treball periodístic també contribueix a enfortir una democràcia. De seguida, ens hi posem. 

Som-hi. Comencem.


dijous, 27 de juliol de 2017

"Operación Garzón" l'altra cara dels JJ.OO. del 92 (VÍDEO darrer programa LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de

Emès per ETV Llobregat el dimecres 26 de juliol de 2017

"Operación Garzón" l'altra cara dels JJ.OO. del 92

Convidats:

Ramon Piqué, professor titular de tecnologies de la traducció a la Universitat Autònoma de Barcelona, regidor per la CUP a l’Ajuntament de Sant Cugat i president de l’Associació Memòria Contra la Tortura. El 1992 va ser un dels detinguts de l’operació Garzón.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dilluns, 24 de juliol de 2017

Col·lectiu Catalans Lliures (Darrer programa Vull una resposta)

Emès el dijous 20 de juliol de 2017

Parlem amb Roger Medina, membre del col·lectiu Catalans Lliures, impulsors de la declaració "Per una Catalunya lliure i lliberal". Després, tertúlia sobre l'actualitat política.

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:
Roger Medina, col·lectiu Catalans Lliures 
Júlia Vernet, Coordinadora ANJI
Ivan  Condes, coordinador PDECAT Les Corts
Eliseu Esterlich, Metge

El Govern i Junts pel Sí insisteixen que l'1 d'octubre es votarà "com sempre". Tot i així, volen esvair qualsevol ombra de dubte. I ahir Junts pel Sí, juntament amb l’Assemblea Nacional Catalana, van fer més de 40 actes simultanis en diferents punts de Catalunya. Van detallar la llei del referèndum i van exemplificar que la votació se celebrarà amb totes les garanties. Ara comença una fase important: explicar-se, exposar arguments i demostrar la força de la democràcia.

Però qui avui també s’explicarà és la col·lectiu Catalans Lliures. El seu objectiu és que l’ideari lliberal sigui present en el debat polític en el marc d’un nou estat independent. Ara en parlarem i intentarem desgranar quines són les seves línies de treball.

L’escriptor i filòsof Albert Camus deia: La llibertat no és res més que una oportunitat per ser millor. La demanda catalana pot ser un revulsiu portes endins però també per a la resta d’Espanya. Que ningú desaprofiti la situació. De seguida, ens hi posem. 

Som-hi. Comencem.

diumenge, 23 de juliol de 2017

"Operación Garzón" L'altra cara dels JJ.OO. del 92 (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


Ara fa 25 anys, el més de juliol de 1992, mentre Barcelona, Catalunya i Espanya es preparaven pel gran esdeveniment dels Jocs Olímpics, es produïa l’anomenada “Operación Garzón” contra l’independentisme català. Paral·lelament a l’any de la “glòria olímpica”, l’Estat espanyol perpetrava  una de les més gras violacions dels drets humans.

Amb “l’argument” d’un possible atemptat durant els Jocs Olímpics, es van detenir 45 persones vinculades al moviment independentista català. Les detencions es van produir, majoritàriament, entre el 29 de juny i el 14 de juliol de 1992. Entre els detinguts hi havia periodistes (El Punt, El Temps), membres del MDT, dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, d’ERC, del PC, del grup ecologista Alternativa verda, l’alcalde de Ribera d’Urgellet...

L’Operación Garzón” va ser l’episodi més trist i tràgic d’aquelles olimpíades.  Un atac directe a l’independentisme de l’època i un dels episodis més greus de repressió política contra un moviment, en aquells anys, encara minoritari a Catalunya.

Cal recordar no només les detencions totalment arbitràries, sinó també les tortures sofertes pels independentistes i  la posterior presó per a molts;  i tot això amb un silenci gairebé total de les institucions catalanes, de la majoria dels partits i organitzacions i també dels mitjans de comunicació..., en aquest cas amb alguna honrosa excepció. Cal remarcar-ne tres: El Punt Diari, El Temps i el programa l’Orquestra que dirigia i presentava el recordat Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio.

Dotze anys després de l’Operació Garzón, el novembre del 2004, el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg va condemnar el Espanya per no haver investigat les denúncies de tortures fetes pels independentistes catalans detinguts l’estiu del 1992. Una sentència que va deixar en evidència tota l’operació engegada pel jutge Baltasar Garzón. 

Des de LA CLAU de la nostra història, avui, ara i aquí, que tot sembla més fàcil, és bo, és convenient, és necessari i és obligat recordar-ho.

dissabte, 22 de juliol de 2017

Pedrolo i Temps obert: Compromís i llegat (4. Forma i contingut. Obra i universalitat)


És interessant fer un cop d'ull a les diferents tècniques que integren Temps Obert. Comencem per la forma i el contingut i la relació entre l'obra i la universalitat. 

Pedrolo donava una gran importància a la forma, a la tècnica narrativa que cada escriptor havia d’emprar per a una obra determinada. En el seu “Epistolari”  diu: “la tècnica és molt més que la tècnica; no és un aparell fred, no és una màquina, sinó un camí de penetració, d’aprofundiment.” Creia, però, que la universalitat d’una obra no tenia res a veure amb la forma, amb la tècnica i que els valors universals calia buscar-los en el procés de creació que representava el contingut. Afegia, però, en el seu Epistolari: “La voluntat, l’esforç, la preocupació només comencen a donar-se a partir de la forma, del contingent. Part essencial d’aquest contingent és la tècnica, perquè no n’hi ha prou de crear éssers de carn i ossos, sinó que cal encara donar a llur vida i a llur circumstància l’expressió apropiada.” Ell creia que havia d’existir una relació indeslligable entre el fons i la forma. Tot forma part del mateix, però, per a Pedrolo, totes les històries no es poden narrar de la mateixa manera. I una mateixa història, narrada diferent, no és ja la mateixa història.

Pedrolo, fidel al seu ideari artístic, va procurar emprar aquells  procediments narratius que considerava convenients segons cada novel·la. Així podem trobar novel·les en què ens presenta els personatges des d’una visió calidoscòpica. A Elena de segona mà, fa servir les tres persones gramaticals (jo, tu, ell) per establir diferents graus d’identificació amb el personatge. A Cendra per Martina, la visió calidoscòpica ens ve donada per tres textos escrits en què cadascun dels personatges principals ens proporciona noves dades sobre els esdeveniments. A més, ens permet rebre la informació a través de tres estils diferents a l’hora d’expressar-se per escrit.  A Les finestres s’obren de nit, hi trobem multiplicitat de tècniques narratives distribuïdes en els deu capítols de l’obra. El diàleg, l’expressió escrita d’un diari íntim, els pensaments interiors d’un llaurador, unes cartes escrites pel protagonista i llegides per un amic seu, un article necrològic, un somni, el monòleg d’una criada…

Les novel·les i les tècniques emprades se succeeixen en l’obra pedroliana. A M’enterro en els fonaments, hi ha dos enfocaments de la història. El relat del pare, escrit en passat i de forma discursiva i minuciosa, es contraposa al del fill, escrit en present i en un estil directe en què abunda el text expositiu. A Acte de violència, la narració, en tercera persona i en present, ens presenta les diferents reaccions dels habitants d’una ciutat davant d’una situació de revolta popular. Els habitants són, a més, una bona mostra dels diversos estaments socials de la comunitat. A Balanç fins a la matinada, s’utilitza una tècnica cinematogràfica, la del flash-back, que ens permet conèixer el balanç de la vida d’un home que ha arribat a la jubilació. A Un amor fora ciutat, al costat d’un tema “tabú” per a l’època com era el de l’homosexualitat, Pedrolo entrellaça dues confessions, dues versions diferents de dos personatges que tenen el mateix nom, però que pertanyen a ambients familiars diferents. D’aquest manera, l’autor ens presenta una situació conflictiva diferent, però que condueix a un mateix final. Una alternativa que, en paraules del mateix Pedrolo, “procedia a la inversa de Temps Obert.”

dijous, 20 de juliol de 2017

El català, llengua dels Trastàmara (VÍDEO darrer programa de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV Llobregat el dimecres 19 de juliol de 2017

El català, la llengua dels Trastàmara

Convidats:

Cesc Garrido és enginyer industrial, especialitzar en el càlcul d’estructures metàl·liques i músic. Investigador de l’Institut Nova Història

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dilluns, 17 de juliol de 2017

El català, la llengua dels Trastàmara (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


Segurament tots hem sentit parlar del Compromís de Casp. Segons ens explica la història oficial el Compromís de Casp va tenir lloc el 1412, i es van trobar representants  d'Aragó, València i Catalunya (tres per territori) amb l'objectiu de decidir qui succeiria l'últim rei del casal de Barcelona, Martí l'Humà, mort el 1410. Els tres estats s'havien compromès prèviament a respectar, fos quina fos, la decisió dels nou notables. Finalment l’escollit va ser el castellà Ferran de Trastàmara, anomenat d'Antequera, en detriment de l'altre candidat Jaume II d'Urgell.

La majoria dels historiadors catalans, des de la Renaixença, han continuat mantenint les tesis castellanes que, en la majori dels casos, no passen de ser simplement hipòtesis, construïdes a a partir del segle XVI, en el regnat de Felip II, amb el propòsit d’atribuir a Castella la primacia en l’antic projecte d’unió de les corones hispàniques.  

Evidentment, un projecte com aquest només seria atribuïble a Castella si els monarques haguessin estat castellans. Calia, doncs, fabricar una història, la història oficial d’Espanya. 

El programa d’avui el dedicarem a un sol tema: la llengua que, més probablement, parlaven els membres de la família, mal anomenada, dels Trastàmares. Descobrirem la llengua que utilitzaven els membres de la casa reial catalana, pactada en el Compromís de Casp de 1412,  que va atorgar el tron als infants d'Aragó Ferran I, Alfons IV, el Magnànim, Joan II i Ferran II, el Catòlic. Una família que, en el decurs del segle XV, es van convertir en una de les nissagues reials més poderoses d’Europa. 

Pedrolo i Temps obert: Compromís i llegat (3. L'existencialisme, Pedrolo i Temps Obert)


En l’obra de Pedrolo hi ha una gran influència de l’existencialisme, més acusada segurament en els seus inicis.  Les seves novel·les, en general, procuren reflectir situacions reveladores de la condició humana. És el concepte de situacions límit que van impulsar Jaspers des de la filosofia i Sartre des de la literatura. Com deia el mateix Pedrolo:

“Definicions com la de les situacions límit no fan més que precisar i donar un nom concret a totes aquelles situacions humanes indefugibles amb les quals tots els creadors s’han encarat.” 

És l’existencialisme que es reflecteix, per exemple, en les seves narracions curtes que se situen en un món de transició a la mort com “Míster Chase, podeu sortir”, del 1953; “Introducció a l’ombra, del 1956” o  “Entrada en blanc”, del 1958. La primera d’elles, per cert, d’una semblança extraordinària amb l’obra de Sartre “Huis clos”, del 1944.

La idea existencialista sobre el concepte de llibertat, elaborada per Sartre tot seguint Kant, és present, també, en la idea germinal del cicle Temps Obert. El raonament de Sartre ens diu que la llibertat no és una essència de l’home, sinó de l’existència mateixa. Ell l’anomena “llibertat d’elecció”. És a dir, cada persona pot elegir qui vol ser i els objectius que vol assolir. És el seu “projecte d’existència” i de cada elecció –en llibertat- que prengui en dependrà tot el projecte. L’ésser humà es veu obligat contínuament a elegir i en aquest sentit, com deia Sartre, “està condemnat a ser lliure”.

És evident que Pedrolo, en el seu Temps Obert, ens planteja aquest concepte filosòfic existencialista de la “llibertat d’elecció”. Una llibertat, però, que com tots sabem no depèn únicament i exclusiva de l’ésser humà, sinó que, malgrat ser ell qui finalment ha d’escollir

dijous, 13 de juliol de 2017

Mossos d'Esquadra. 1640. La policia més antiga d'Europa (VÍDEO de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de

Emès per ETV Llobregat el dimecres 12 de juliol de 2017

Mossos d'Esquadra. 1640. La policia més antiga d'Europa

Convidats:

Ignasi P. Ferré i Serraguionista, director de cinema i productor català. Ha dirigit set llargmetratges i onze documentals, entre els quals el titulat Mossos d’esquadra.cat 

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 12 de juliol de 2017

Pedrolo i Temps obert: Compromís i llegat (2. Què és Temps Obert?)


Pedrolo ja tenia en ment la idea de la “novel·la total” des de, com a mínim l’any 1953. Va haver de fer, però, diverses provatures abans d’arribar a l’elaboració del cicle Temps Obert.

La primera, segons el mateix Pedrolo , la va haver d’abandonar, perquè, després d’haver escrit unes vuit-centes pàgines, “avançava tan lentament que encara em trobava al primer dia de la narració”. El seu segon intent, va ser la novel·la “Viure a la intempèrie”. En aquesta obra –en realitat dues novel·les totalment diferents- es parteix d’una situació inicial –un noi observa una noia- que ràpidament es bifurca i crea dues possibles existències en la vida del protagonista. Una d’elles el condueix a una final tràgic i l’altre a un de molt diferent.

Què és Temps Obert

Temps Obert és el cicle novel·lístic més ambició de Pedrolo. Un cicle que l’escriptor va iniciar després de les dues provatures anteriors i que s’articula a l’entorn d’un personatge, Daniel Bastida, protagonista –múltiple- de totes les novel·les del cicle. El projecte aniria desenvolupant-se a través de diferents llibres. Cada llibre partiria d’una situació conflictiva determinada (en el cas del llibre 1r, la bomba que esclata durant la Guerra Civil espanyola) que afectaria de diferents maneres el nucli familiar dels Bastida i, per tant, en el posterior “projecte d’existència” del protagonista. Cada novel·la, doncs, que pertanyi al llibre primer anirà desenvolupant les “diferents vides” de Daniel Bastida segons quines hagin estat les conseqüències de l’esclat d’aquella bomba. Pedrolo va arribar a escriure nou novel·les pertanyents a aquest primer llibre.

Del segon llibre, Pedrolo només va escriure dues novel·les. Les dues han de partir de la primera possible existència de Daniel Bastida, la de l’escriptor  d’Un camí amb Eva. El protagonista es trobarà de nou amb una nova situació conflictiva –el fet de guanyar o no el premi Joanot Martorell- que bifurcarà novament el seu projecte existencial. El Daniel Bastida escriptor se’ns presenta, doncs, en tres possibles projectes que fan que esdevingui tres menes d’escriptor diferent.

Les novel·les poden ser, evidentment, llegides de manera aïllada. Cal tenir present, però, la globalitat de l’obra, ja que Pedrolo la va estructurar en dos nivells, un dels quals només pot ser vist i entès des de la lectura global.

Temps Obert és moltes coses. És un experiment formal ideat i construït amb una estructura totalment innovadora sense parangó en la literatura universal. És també una imprescindible obra testimonial de la Barcelona i la Catalunya dels anys quaranta i cinquanta. Una obra situada en escenaris reals, amb topònims identificables És alhora un repertori de formes novel·lístiques diverses que s’adeqüen –en la línia de Pedrolo- a la història que han de narrar. És una obra d’una coherència extraordinària en totes les dades complementàries que ofereix. Una obra que ens presenta parcel·les diverses de la realitat social de l’època: el sector camperol, el proletari, el de la petita burgesia, el dels fora de la llei… La novel·la total que, com a El millor novel·lista del món, resulta impossible d’acabar, perquè les possibilitats d’expansió –com les de l’energia- són infinites.

dilluns, 10 de juliol de 2017

Els Mossos d'Esquadra. 1640. La policia més antiga d'Europa (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


L’origen i la gènesi dels Mossos d’Esquadra sovint es veu envoltada de polèmiques dins el camp de la historiografia.

La caiguda de la ciutat de Barcelona l’11 de setembre de 1714 va suposar la supressió de les lleis i institucions d’autogovern de Catalunya.  El règim d'ocupació militar va ser confirmat, des d'un punt de vista jurídic, pel Decret de Nova Planta (1716), que abolia les Constitucions de Catalunya i imposava les lleis de Castella. Totes les institucions municipals de caràcter representatiu van ser abolides i al seu lloc es va imposar un sistemad'alcaldes i regidors nomenats directament pel rei o pel capità general.

En aquest context històric apareix la primera referència de la fundació de les primeres “Esquadres” l’any 1719.  L’any  1721 es creen les “Escuadras de Paisanos Armados” com una reorganització d’aquelles “Esquadres” creades dos anys abans, i agrupades en dos grans grups operacionals. Aquest nou cos constituïa una milícia de paisans que substituïa l’antic sometent català, i pretenia donar seguretat a les fires i a les rutes comercials mancades de seguretat on les mercaderies eren exposades a constants perills.

Les Esquadres de Catalunya van ser abolides el 1868 i restablerts el 1876. Durant els anys de la segona república estigueren sempre al costat de la Generalitat, motiu pel qual la dictadura franquista els va abolir altre cop el 1939. Més tard, però, el 1950 la Diputació de Barcelona va crear un cos similar plenament adscrit al règim. Posteriorment amb el retorn de la democràcia i la Generalitat els Mossos retornaren a les ordres de les institucions catalanes el 1980 i foren reconvertits en una policia democràtica de naturalesa civil que des del 1994 fins ara s'ha anat ampliant fins a esdevenir la policia integral de Catalunya.

Avui a LA CLAU coneixerem una mica millor la història del que ara és la policia catalana, els Mossos d’Esquadra.

dissabte, 8 de juliol de 2017

Quan ja érem independentistes...o el cantó fosc del 92

Ara fa 25 anys, el més de juliol de 1992, mentre Barcelona, Catalunya i Espanya es preparaven pel gran esdeveniment dels Jocs Olímpics, es produïa l’anomenada “Operación Garzón” contra l’independentisme català. Paral·lelament a l’any de la “glòria olímpica”, l’Estat espanyol perpetrava  una de les més gras violacions dels drets humans.

Amb “l’argument” d’un possible atemptat durant els Jocs Olímpics, es van detenir 45 persones vinculades al moviment independentista català. Les detencions es van produir, majoritàriament, entre el 29 de juny i el 14 de juliol de 1992. Entre els detinguts hi havia periodistes (El Punt, El Temps), membres del MDT, dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, d’ERC, del PC, del grup ecologista Alternativa verda, l’alcalde de Ribera d’Urgellet...

José Luís Corcuera, ministre socialista de l’Interior (més endavant implicat en la trama GAL), justificava les detencions tot dient que:  

“Aquests brètols ens col·loquen un petard a l'aeroport o en una de les instal·lacions esportives i es carreguen les Olimpíades. Una campanya de propaganda exterior ens pot fer molt de mal. Per preveure això, el millor és detenir abans a tots els seus membres.”

Diaris com El País, a més de justificar l’operació policial, aprofitaven per carregar contra el moviment “Freedom for Catalonia” que volia aprofitar els Jocs Olímpics per denunciar la situació de Catalunya i, el que en dèiem, “la part fosca dels Jocs”. Ho feia a la manera habitual, menyspreant i insultant en un editorial titulat "Detencions justificades": 

“Algo sobre lo que deberían reflexionar quienes se muestran tan benévolos con los violentos y quienes -por fortuna, de forma pacífica y democrática- apuestan estúpidamente por la campaña paraolímpica del Freedom for Catalonia, como si Cataluña no tuviera ya libertad y como si la Constitución, el Estatuto y la Generalitat fueran el enemigo de los catalanes en vez de sus instrumentos.”

Aquells a qui “Freedom for Catalonia” ens unia i ens representava, érem una minoria, qualificats de “tocats de l’ala” per la immensa majoria de gent, que teníem motius diversos, i no necessàriament compartits, per ser reticents a unes olimpíades que semblaven alegrar tothom. Alguns, vèiem les olimpíades com una eina al servei de l’espanyolització de Catalunya, i que els Jocs serien utilitzats per enfonsar encara més la incipient conscienciació nacional que intentava ressorgir aleshores. Al costat d’això, hi havia també un tema molt preocupant: el de l’especulació derivada de la gran quantitat d’obres de tot tipus que es van fer durant aquells anys.

L’"Operación Garzón”, però, va ser l’episodi més trist i tràgic d’aquelles olimpíades.  Un atac directe a l’independentisme de l’època i un dels episodis més greus de repressió política contra un moviment, en aquells anys, encara minoritari a Catalunya. Cal recordar les detencions i tortures d’independentistes,  la posterior presó per a molts, i tot això amb un silenci gairebé total de les institucions catalanes i dels mitjans de comunicació.

Tal com escriu el periodista David Bassa en el seu llibre “L'operació Garzón. Un balanç de Barcelona-92”:

Durant una dècada i fins 1992, els Jocs Olímpics van ser el projecte polític socialista per a Barcelona; es votava per les olimpíades. La dissidència a aquell projecte va ser silenciada i criminalitzada, de primer des dels mitjans de comunicació i després des dels calabossos de la Guàrdia Civil. En aquell context, els independentistes catalans van ser acusats de terroristes sobre la base de declaracions autoinculpatòries fetes sota tortures. La crítica a les olimpíades no només posava en dubte que els Jocs fossin una solució al dèficit d’inversió de l’Estat a Barcelona, sinó que també demanava una representació esportiva nacional als Jocs (Comitè Olímpic de Catalunya) i una imatge catalana del país. Crítiques i demandes que l’Estat espanyol va voler silenciar per tots els mitjans, incloent-hi el policial.

El silenci còmplice d’alguns partits i organitzacions, de la majoria dels mitjans de comunicació, va tenir alguna honrosa excepció. Cal remarcar-ne tres: El Punt Diari, El Temps i el programa l’Orquestra que dirigia i presentava l'enyorat i  recordat Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio.

L'Orquestra era un programa de ràdio que s’emetia de dilluns a divendres, de les 15 a les 16 hores. Líder d’audiència, es va emetre des de la temporada 1987-1988 fins al 10 de juliol de 1992.

En el que havia de ser el penúltim programa de la temporada, es va parlar obertament de la detenció en massa de militants independentistes, ordenada pel jutge Garzón. L’orquestra va parlar, amb contundència, no només de les arbitràries detencions, sinó també de les tortures sofertes pels detinguts, un tema tabú, silenciat per la gran majoria de mitjans de comunicació.

La direcció de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió va decidir de tancar-lo d'una manera fulminant a instàncies d'un membre del consell d'administració proposat pel PSC i amb el vist-i-plau del govern de CiU. El programa va desaparèixer “misteriosament” dels arxius de Catalunya Ràdio i Jordi Vendrell ja no va tornar a fer cap més programa diari a l’emissora. Malgrat aquest atac a la llibertat d’expressió que intentava silenciar un fet gravíssim,  durant anys, el programa es va poder escoltar gràcies a les còpies que se'n van fer per tal que aquest episodi de censura no s’oblidés mai. L'any 2010, l'emissora tornava a inserir en els seus arxius el que va ser el darrer programa de l'Orquestra.

“Haces peste a catalán. A ver si te duchas guarro!”, insultava un guàrdia civil, segons un dels sumaris de denúncies de tortura, a un dels prop de seixanta detinguts de l’estiu del 1992. Una frase que em porta a recordar el final d’un llibre de Manuel de Pedrolo “La nit horitzontal”:

“Quan l’home s’inclinà al seu damunt, encara era viu. Algú altre li sacsejà barroerament el cos i les darreres paraules que va poder sentir el feren somriure interiorment d’esperança, car eren les mateixes paraules que, pronunciades o no, el perseguien des de feia anys i que, mentre fossin dites, o pensades, revelarien la despitada confessió d’’una derrota. En boca d’aquell que les deia eren el més bell epitafi que podria desitjar: 

-Perro catalán!”

Dotze anys després de l’Operació Garzón, el novembre del 2004, el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg va condemnar el Regne d’Espanya per no haver investigat les denúncies de tortures fetes pels independentistes catalans detinguts l’estiu del 1992. Una sentència que va deixar en evidència tota l’operació engegada pel jutge Baltasar Garzón.

Avi, ara i aquí és bo, és convenient, és necessari i obligat recordar d’on venim i qui som. No som res més que els hereus de tants i tants lluitadors per les llibertats catalanes. Hereus de la lluita i la resistència catalana al llarg de la història.

Avui, ara i aquí,  que tot sembla més fàcil, és bo, és convenient, és necessari i obligat recordar-ho.

divendres, 7 de juliol de 2017

Entrevista a Ferran Requejo (Darrer programa Vull una resposta)

Emès el dijous 6 de juliol de 2017

Parlem amb Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política de la UPF, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Després tertúlia d'actualitat política.

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:
Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política de la UPF, membre del Consell Assessor per a la Transició Naciona
Natàlia Esteve, vicepresidenta Assemblea Nacional Catalana
Andreu Pujol, historiador
Jaume Marfany, activista. Vicepresident CAL

Ara sí. Ja coneixem la Llei del referèndum, la que ha de permetre als ciutadans d’aquest país poder exercir el dret d’autodeterminació aquest proper 1 d’octubre. Hi haurà un cens electoral, podran participar tots els majors de 18 anys que tinguin dret a vot, els col·legis estaran oberts... és a dir, com sempre. Però la Llei també inclou 2 novetats. La primera és la Sindicatura Electoral. I la segona novetat, és que hi haurà unes garanties de validació internacionals. De seguida, ho analitzarem. I ho farem amb el catedràtic de ciència política Ferran Requejo, autor del llibre «El tren de les 17:14». 

Legitimitat o legalitat, estat de dret o democràcia, drets individuals o drets col·lectius. Aquests són alguns dels conceptes que el professor intenta analitzar en aquest llibre i que ens ajuden també a entendre el procés polític que viu Catalunya. Requejo assegura en el llibre: «L’objectiu de la independència de Catalunya mostra dificultats de factivitat pràctica però no de legitimitat democràtica. La seva raonabilitat moral està més que demostrada, el que cal afegir és racionalitat estratègica». La llei del referèndum és una bona estratègia? Ara li preguntarem. De seguida, ens hi posem. 

Som-hi. Comencem.

Els catalans en la colonització de Guinea (VÍDEO del darrer programa Vull una resposta)

Ja podeu veure el darrer programa de
Emès per ETV Llobregat el dimecres 5 de juliol de 2017

Els catalans i la colonització de Guinea

Convidats:

Doctor Jacint Creus, Mestre de Primària, Llicenciat en Filologia Catalana, Doctor en Antropologia Cultural per la Universitat de Barcelona i Doctor en Història per la Universitat de París.

Ha publicat nombrosos llibres i articles. Està especialitzat en Literatura Oral africana i en Història colonial africana. Actualment és professor d’Història d’Àfrica a la Universitat de Barcelona; i consultor de l’assignatura «Introducció a les Ciències Socials» a la Universitat Oberta de Catalunya

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 5 de juliol de 2017

Pedrolo i Temps obert: Compromís i llegat (1. La idea germinal)


Manuel de Pedrolo ha estat un dels escriptors més llegits de la postguerra i un autor infatigable que va transitar per tots els gèneres literaris. Ens va deixar una obra poètica considerable, unes quantes peces teatrals d’importància, centenars d’articles periodístics i l’obra novel·lística de més gruix de la literatura catalana . 

La importància del llegat de Pedrolo rau, però, en el seu radical concepte de la creativitat, de l’experimentació, en la incorporació d’estructures i tècniques de la novel·lística internacional a la tradició literària catalana, en la investigació i en la innovació tècnica dins d’un sentit d’universalitat de l’obra literària.

El Pedrolo novel·lista va recollir algunes de les seves obres dins del concepte estructural del cicle novel·lístic. Una bona mostra en són els Anònims, els Apòcrifs o la tetralogia La terra prohibida. El seu projecte més ambició és, però, el cicle Temps Obert.

Les primeres tres novel·les del cicle Temps Obert es publiquen l’any 1968. La idea del cicle, la idea de la  “novel·la total”, però, s’ha concebut molt abans. En el conte El millor novel·lista del món, del recull El temps a les venes del 1953-1954, ja hi veiem reflectida la idea germinal del que seria el cicle Temps Obert: 

- I el que fa és això: escriure la novel·la total.
-Total? –Vaig arrufar el nas-. I què vol dir, total?
-Vol dir que abraça tota l’experiència de la humanitat. Hi són descrits tots els tipus humans, tots els problemes, totes les situacions… Tot, absolutament tot.
…/…
-¿No se us ha acudit mai pensar que, si en lloc de fer un gest determinat en féssiu un altre, la vostra vida canviaria o, si més no, canviarien moltes coses d’aquesta vida?…/…
…/…
-Doncs imagineu-vos que a cada moment, des d’aquest acte original de la naixença, hi ha dues alternatives per a cada gest, per a cada acte, i us repeteixo que això és simplificar les coses, perquè les alternatives poden ser deu, vint, trenta, les que us plaguin…

Una mica més endavant, l’any 1955, en el conte El camí, del recull Violació de límits,  Pedrolo tracta ja obertament del procés que es desenvolupa en l’existència de la persona. En la vida de qualsevol ésser humà, hi tenen un paper important els factors externs, els factors deguts a fets circumstancials. Si n’hi ha d’altres que són inherents a la capacitat de decisió de la persona, és evident que, d’una manera o altra, resulten influenciats o interrelacionats amb aquells que no depenen ben bé de nosaltres mateixos.

En aquest relat, s’hi representa de manera simbòlica aquest procés d’existència. L’home va avançant per un camí (la vida) i, de manera periòdica, es va trobant amb diverses cruïlles (les situacions, els fets circumstancials) que l’obliguen a decidir quina nova ruta ha d’emprendre. El nou camí, amb els seus nous paisatges i el seu nou entorn (una, doncs, de les múltiples possibilitats de la seva existència), depèn únicament de la seva decisió. Mai, però, no podrà tornar enrere i no podrà mai saber, doncs, com hauria estat la seva existència si hagués emprès un camí diferent:

…/… Tot d’una veia que escollir un camí d’entre una colla que li refusava de saber com eren tots aquells pels quals no es decidia i, doncs, el coneixement de l’encert de la seva elecció, no era tan important com aquell residu de llibertat de què gaudia.

dimarts, 4 de juliol de 2017

Els catalans en la colonització de Guinea


Segurament pocs recordaran que l’actual Guinea Equatorial va ser, durant molts anys i fins al 1968, una colònia espanyola. Un territori de poc més d’un milió sis-cents mil habitants en què es parlen fins a 7 llengües diferents, encara que les oficials són només el castellà, el francès i el portuguès.

Guinea Equatorial ha estat una de les darreres colònies espanyoles i aquesta proximitat en el temps ens ajuda a entendre millor les històriques actuacions colonials de l’Estat espanyol.

Hi ha tres ingredients bàsics en tot procés colonitzador:  el polític, des del que s'exerceix el domini del territori i l'administració; l'econòmic, en mans de companyies autoritzades pel poder, les quals desenvolupen les seves activitats extractives o productives exclusivament segons els seus interessos lucratius, explotant els recursos naturals i humans del país que en resulta notòriament empobrit. I, finalment, l'element ideològic, exercit habitualment per l'església,  que s'utilitza per justificar l'estatu quo imposat pel colonitzador i els seus interessos.

La participació catalana en la colonització de Guinea va ser intensa, important i nombrosa, malgrat que ha estat esborrada per raons d’estat i per interessos econòmics.

A partir de 1900, els capitalistes catalans van veure de seguida les perspectives de negoci que s’obrien en aquell territori. Amb el transcurs dels anys, els colons catalans van anar arribant a la llavors Guinea Espanyola i van obtenir una important presència en diferents sectors, sobretot en els transports, el comerç i la producció i comercialització del cacau i del cafè.

La colònia catalana va arribar a ser força nombrosa a Guinea. Algunes de les grans plantacions eren a mans de "finqueros" catalans i van ser també els catalans els que van tenir un paper clau en l’evangelització de la Guinea.

Després de la seva independència, l’oblit de la colònia va durar gairebé trenta anys. Ben aviat, però, es van començar a publicar obres que partiren de la mitificació del colonialisme i Catalunya es va convertir en un espai crític de reflexió sobre la Guinea colonial i postcolonial. 

Quan volem conèixer la realitat del poble que ha sofert un procés de colonització, el més difícil és saber i comprendre el punt de vista de l'altre, del colonitzat, ja que en molts casos es tracta de cultures sense escriptura, que configuren el seu corpus de coneixement sobretot en base a la transmissió oral. 

Guinea Equatorial continua sent un tema desconegut, però molt important per a la societat catalana. Per això, avui hem volgut convidar a visitar LA CLAU al doctor Jacint Creus, perquè ens ajudi a fer una aproximació a la cultura dels pobles fang, bubis i altres dels pobladors que habiten les terres continentals del golf de Guinea i les seves illes.