divendres, 1 de desembre de 2017

El groc enfront la destrucció


La paraula “amarillo” prové del llatí “amarus” que, en un principi, significava, amarg, trist. També es va relacionar amb el color groguenc de la pell dels malalts de tisis o afeccions hepàtiques. Tot plegat molt trist.

En canvi, el català “groc” prové del llatí culte “croqus” que vol dir “safrà”.  Nosaltres prenem la paraula del color d’aquesta espècia que s’obté de les parts femenines de la flor de la planta del mateix nom. S’utilitza bàsicament com a espècia i colorant, però, a més, té també propietats medicinals. 

En l’època medieval, es parla del safrà com a bo per al cor i la circulació. Avui dia l'ús mèdic o farmacèutic que té està relacionat amb la composició d'alguns col·liris i líquids oftalmològics.

Suzanne Collins, escriptora i guionista estatunidenca, coneguda pel la trilogia dels “jocs de la fam” diu:

El groc brillant significa renéixer enfront a destrucció. La promesa que la vida pot continuar, sense que importin les nostres pèrdues. Que la vida pugui tornar, novament, a ser bona.

Dos poemes relacionats amb el groc. El primer dels “Poemesde l’alquimista” de Josep Palau i Fabre:

No el groc jo canto, sinó l'or.
L'or dels retaules, l'or dels nostres somnis, el nombre d'or, el límit d'or, cossos daurats de l'Edat d'Or...
Els infants parlen del color d'or. Les coses grogues són unes altres, i són sempre inferiors. Però ells tenen, per a veure-ho, la mirada d'or que nosaltres hem perdut. Nosaltres, els homes de mirada groga...

I el segon d’Antoni Puigvert:

GROCS

Si pogués dormiria (la son és joia cara)
i deixaria escórrer tots els lleixius que em cremen
la baieta de l'ànima. Si pogués construir-me
un rai o una canoa, no per fugir sinó
només per relliscar, seguir el corrent més viu
sense immutar-me, moll, potser, però segur,
patint als remolins, és clar, però sortint-ne.
Estirat a la fusta, nàufrag de mi mateix,
veuria passar el sol des d'un tranquil meandre,
i, encara, fent un salt, flotaria en silenci
enmig de l'aigua verda, com un ninot inflable.
Entendria que el temps és el pas d'un color:
veuria un groc llevant-se, un confit de taronja
que es torna lentament groc de llimona verda,
cabells tenyits d'albí i pell de fusta clara,
jardí amb flors de mimosa que fan olor de fàbrica
de galetes i neules amb la mantega fresca.
I les capes, més tard, de vernís a la fusta
del dia: groc de flam, amb Royal i sense ou,
groc de jersei de Benetton sobre pell de caoba,
groc de cor d'enciam i de nens que a l'escola
pensen en els gelats de coco i de vainilla.
Fins que els flams i les cremes portessin rovells d'ou:
sobre el negre, les ratlles d'abelles i de taxis
gastarien la febre dels corredors de borsa.
El sol seria l'oros, llavors: apoteosi
de monedes de foc encenent les onades
sota un lament de trompes fregades amb Netol.
El groc d'aquestes flames seduiria els blats,
s'aplicarien tots a coure a la paella
un arròs de safrà que les dents dels turistes
trinxarien a gust abans de violar
el groc ocult dels préssecs. Massa madurs, els plàtans
de tardes xafogoses mostrarien les pells
d'orientals banyant-se; la llimona del te,
ombrosa, es confondria amb la crema cremada.
S'imposaria el sucre, certament, al capvespre:
esforç de melmelada quan la claror, escapant-se
d'entre les mans dels arbres, s'enterra suïcida.
I d'altres se'n veurien, de grocs: fluorescents
ratllant les carreteres quan la nit serviria
papers vells i ulls de cotxes i a dalt es refarien,
indecisos i tímids, fragments de l'or diürn.
És llavors quan veuria el cutis de la lluna
plorant cansadament com la mantega vella
i tancaria els ulls sense adonar-me'n. L'aigua
lleparia la fusta amb una llengua lenta
i em gronxaria en somnis com si fos un infant.
Darrera les muntanyes, m'observarien monstres.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada