dilluns, 15 de gener de 2018

En record a Antonio Salazar, gitano i català



Dissabte  m’arribava la noticia de la mort d’Antonio Salazar, patriarca gitano de Lleida, president de l’Associació Cultural Gitana de Lleida i fundador de la Federació d’associacions Gitanes de Catalunya.

Vaig tenir l’honor de conèixer Antonio Salazar l’any 2009, arran de la presentació del documental Cartes de l’oncle Àngel. Més endavant vam tornar a coincidir en algunes ocasions, sent jo vicepresident de l’ANC, com la que es pot veure a les fotografies, en la commemoració del Dia Internacional del Poble Gitano. També s’hi pot veure el seu gran amic, Joan Argilés, auotr del llibre Antonio Salazar, l’últim patriarca gitano del Pla de l’aigua

Antonio Salazar era un autèntic gitano català. Se sentia profundament gitano i profundament català. Sempre al costat de les reivindicacions del catalanisme primer i, després, donant constant suport al projecte independentista.


En el seu record i homenatge, m’agradaria reproduir un article que vaig escriure el 2009 sobre el documental Cartes de l’oncle Àngel i el món ocult del flamenc català.

L’any 1425, el rei Alfons d’Aragó, va signar un salconduit de benvinguda al poble gitano que els permetia moure’s lliurement per tot el territori de l’antiga corona d’Aragó. Uns anys més tard, però, l’any 1499, la Pragmàtica de Medina del Campo, llei signada pels Reis Catòlics, és l’inici d’una de les persecucions més ferotges de tots els temps.

"Los egipcianos y caldereros extranjeros, durante los sesenta días siguientes al pregón, tomen asiento en los lugares y sirvan a señores que les den lo que hubieren menester y no vaguen juntos por los Reinos. o que al cabo de sesenta días salgan de España, so pena de cien azotes y destierro la primera vez y que les corten las orejas y los tomen a desterrar la segunda vez que fueren hallados."

Els gitanos catalans, objecte de persecució i repressió, interioritzen la seva riquesa cultural com a mesura de protecció. Es tanquen en ells mateixos, fins a tal extrem que encara avui dia representen un món desconegut del tot per a molts de nosaltres.

De fet, és del tot normal que associem el flamenc amb Andalusia. Si bé el flamenc té fortes arrels andaluses, també sembla del tot cert que existeix un flamenc tradicional català que, en alguna part del camí evolutiu d’aquesta música, es va deslligar del flamenc andalús. Un flamenc desconegut per a la gran majoria de persones. Un flamenc propi del nostre país que, a banda de ser una expressió cultural de primer ordre, ha estat un mitjà que ha unit i afavorit la bona convivència entre gitanos i paios.

L'historiador Manel Ponsa explica que, en algun moment dels anys seixanta o principis dels setanta, un important patriarca gitano de les terres de Lleida, l'Oncle Àngel, es va decidir a escriure en fulls quadriculats de llibreta les lletres de rumbes, garrotins i rondenyes que retraten tota una època. La Lleida dels anys trenta, que es va tallar d'arrel amb el franquisme.


«Éslafire· deberdu· bellese· tradisional· an·seapropen· les· komarkes...»

Sense cap ortografia i reproduint la fonètica lleidatana, el patriarca gitano va escriure poc abans de morir, en un grapat de fulls, les lletres de les cançons que cantaven els gitanos abans de la Guerra Civil. Al voltant d'aquests papers gira el documental Cartes de l'Oncle Àngel, poduït per Udol de llop, que fa aportacions noves a la controvertida història de la rumba catalana i la música dels gitanos catalans.

Com en tots els aspectes de la vida, la llengua està estretament relacionada amb les activitats humanes, també amb els cants dels gitanos catalans. Manel Ponsa explica que molts gitanos cantaven en català fins que el franquisme els va marginar per partida doble: pel fet de ser gitanos i per fer-ho en català.

Jalar, dinyar-la, calés, xalat, xaval, kamelar, pirar, jeta, endinyar, mangar i moltes més, són paraules gitanes que formen part del nostre català col·loquial. Una llengua, la catalana, que també és la seva i amb la qual han cantat i ballat, conjuntament amb el caló, el seu flamenc a les seves celebracions més íntimes. Unes llengües, el català i el caló, per les quals i pel simple fet de fer-les servir, han estat objecte d’un altre tipus de persecució, la persecució lingüística.

El Flamenc tradicional català és, com remarca Manel Ponsa, invisible, de la mateixa manera que també ho són molts altres aspectes de la nostra nació. 
 Antonio... bon viatge per als guerrers...

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada