dilluns, 26 de març del 2018

La Resistència No Violenta, l'únic camí possible?



“La desobediència civil pot ser concebuda com un mètode legítim de dissidència enfront de l’Estat. Ha de ser admesa aquesta forma de pensament i ideologia en el si d’una societat democràtica". (Sentència 480/2009 Sala de lo Penal Tribunal Supremo dictada por José Manuel Maza Martín y otros 4 jueces). 

Les darreres accions viscudes arran dels empresonaments de divendres passat i de la detenció a Alemanya del president Puigdemont, m’empenyen a reflexionar sobre quin és el camí que cal emprendre a partir d’ara.

Benvingut sigui tothom a aquesta lluita contra la repressió i a favor dels drets humans i de la democràcia. Més encara, tots els demòcrates tenen l’obligació de sumar-s’hi. Ara bé... A Catalunya, democràcia és igual a independència. La repressió la pateix l’independentisme, que és l’enemic que vol exterminar l’Estat espanyol. L’independentisme és l’únic projecte polític trencador i de futur que hi ha en aquests moments sobre la taula del panorama polític espanyol i, m’atreviria a dir, europeu. Més enllà de la lluita contra la repressió cal tenir ben clar que l’objectiu final és la independència i el desenvolupament de la República catalana com a única eina per aconseguir un país millor en tots els àmbits socials, econòmics i polítics.

No en sóc un expert, ni molt menys, en temes de Resistència No Violenta (RNV), però és més que probable que sigui l’única arma que puguem fer servir per guanyar definitivament la batalla. En aquest sentit, dues premisses clau per començar:

No caiguem en l’error de dividir l'independentisme entre bons i dolents, valents i covards, patriotes i traïdors, CDR's i ANC... Ningú està obligat a fer res i, alhora, tothom pot fer accions adequades a les seves idees i a  la seva pròpia situació personal.

Qualsevol ús de la violència sempre serà contraproduent. Sense excepcions ni atenuants. L’ús de la violència, per petita i insignificant que ens pugui semblar, sempre serà magnificada per l’Estat i els seus mitjans de comunicació i sempre reduirà l’empatia cap a nosaltres. 

Quins són els punts més importants de la RNV?

Un procés de reflexió profund per escollir quins són els punts febles de l’opressor. A partir d’aquí, caldrà escollir molt bé quines han de ser les accions clau de no cooperació o de desobediència. Sempre s’ha de procurar que siguin accions que permetin participar a molt gent i, sobretot, que generin el mínim rebuig possible. No crear-se més enemics dels que ja tenim. No excedir-nos mai. Trobar el punt d’equilibri que ens permeti fer créixer el nombre i el suport de partidaris i amics. 

Recordem el tamboret de tres potes que, sovint, citava abans de l’1 d’octubre (Institucions, partits i societat civil). Seríem excepcionalment forts, si aconseguíssim que la gent i les institucions fóssim copartícips, d'una o altra manera, en l’organització i coordinació de totes les accions de RNV.

En el moment que un opta per la lluita violenta, està decidint enfrontar-se a un enemic amb més força i millor armat.. i cal ser més intel·ligent que no pas això. (Gene Sharp)
La violència, sigui quina sigui la forma en què es manifesti, és un fracàs (Jean-Paul Sartre)

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada