Escric des de la tristor...

Escric  des de la tristor....

No escric des de la ràbia, ni des de la indignació, ni des de la rancúnia, ni des de la perplexitat, ni molt menys encara des del desànim o la desmoralització.

Escric des de la  tristor...

Avui, i tant de bo m’equivoqui, hi haurà més presos polítics catalans, hi haurà més ostatges en mans de l’Estat espanyol. És segur que ja hi ha més exiliats, amb la marxa de Marta Rovira fora de les fronteres d’aquest Estat que cada vegada s’allunya més de la democràcia i de l’Estat de dret. 

Presos polítics... L’únic que no ens podíem permetre. L’únic que mai hauria d’haver passat. Tots en som una mica responsables.

Escric des de la tristor per persones, la majoria dels quals conec personalment. Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, homes honrats, íntegres, idealistes, lluitadors incansables per la llibertat. Homes de pau.

Jordi Turull, Josep Rull, Marta Rovira, persones amb qui he compartit  espais i moments en els darrers anys. Indiscutiblement, servidors del país. Independentistes convençuts i lluitadors per la llibertat.

Carme Forcadell... Havíem coincidit en reunions de la PDD i alguna vegada en les consultes per la independència, però la vaig començar a conèixer personalment el 2011. Vam compartir quatre anys al Secretariat Nacional de l’ANC, els dos darrers  amb ella com a presidenta i jo de vicepresident. Centenars d’hores de reunions de treball. Compartint comissions. Moments d’eufòria i moments de frustracions. Dies d’alegries i dies de tristors. Discussions, algunes. No sempre vam coincidir en totes les idees o en totes les estratègies. No sempre vam tenir un somriure al rostre, però per damunt de tot vam ser companys durant quatre anys units per l’objectiu comú. En la balança, els records positius, de satisfacció i alegria, sempre pesaran infinitament més que els pocs de negatius que ens va tocar viure.

Espero que puguis tornar a casa. Espero que tots, avui, pugueu tornar a casa.

Fa molts anys, escrivia que “el país sembla abocat a un esvoranc enorme que se l'engoleix de manera lenta, però inexorable i eficaç” que em va portar a escriure trenta-dos articles sota el títol de “El país dels esvorancs”. Avui, malauradament, aquesta frase em sembla d’actualitat.

La història, potser, acabarà situant tothom en el seu lloc. Potser, des de la distància més objectiva que ens atorguen els anys transcorreguts, algun dia la història ens recordarà on era i què va fer cadascú en els moments més decisius de la història contemporània d’aquest país dels esvorancs. Potser, i només potser, algun dia coneixerem les virtuts, però, també les misèries de la política. Potser, i només potser, algun dia sabrem el perquè de moltes de les decisions, d’uns i d’altres, que ara ens semblen incomprensibles i que, a mi personalment, m’aboquen a la tristor i que, segurament a una majoria, els desperten sentiments d’indignació, de ràbia i d’impotència. 

Escric des de la tristor... que no pas des del desànim i des de la desmoralització. Els que venim d’aquell independentisme dels anys 70 i 80 del segle passat, quan disposar d’una majoria independentista al Parlament de Catalunya era molt més que una utopia, acostumàvem a dir sempre que “la lluita continua”.

La lluita continua... amb tristor, indignació, ràbia o desànim. La lluita continua. Aquest país ha viscut, des de sempre i especialment des de principis del segle XVIII, situacions molt complicades i difícils en què, fins i tot, ha estat a punt de desaparèixer. Sempre, sempre, el país se n’ha sortit.

La lluita continua i el país sempre, sempre, se n’acaba sortint.