dijous, 16 d’agost de 2018

Tots tres surten per l'Ozama, de Vicenç Riera-Llorca .-2 (Capítol XVI)



El capítol XVI ens presenta el retrobament d’en Ramon amb el seu amic, en Jaume. En el capítol, com en gairebé tota l’obra, hi predomina el diàleg. Un diàleg curt i concís que ens fa recordar la tècnica dels plans cinematogràfics. A través de la conversa entre els dos amics ens adonem de la tràgica situació dels exiliats catalans a Santo Domingo. L’autor empra, per una banda, el recurs de l’adjectiu, clar i concís, acompanyat de substantius i formes verbals per presentar els dramàtics aspectes de la vida quotidiana dels exiliats. Ens recorda que en Jaume és un blanc miserablement vestit… sense afaitar… que surt de l’hospital i que no estarà mai més bo a causa de les febres…. que té els turmells plens de nafres… i la seva situació econòmica queda reflectida en l’expressió no tinc ni un clau… La història que conta és una història miserablei remarca, com la de tots els immigrants… la qual titlla de fracàs. La connotació de misèria i fam queda expressada en la frase que li diu en Ramon abans de separar-se –Té; per a dinar i per al barber. També són importants les imatges gestuals que l’autor ens fa arribar: El Jaume s’arronsa les espatlles… El Jaume acota el cap… El Jaume deixa caure els braços, desolat…(imatges del desànim, d’una conformitat forçada) i, en canvi, davant la perspectiva de marxar, el gest és força diferent, els ulls del Jaume espurnegen….(l’alegria, la il·lusió, l’esperança a través de la mirada).

L’autor ens fa copsar l’entorn miserable que envolta els exiliats a través, més que de la descripció pròpiament dita d’un ambient, de la descripció dels objectes que conformen aquest ambient:…són uns llits rudimentaris, plegables….. estan encara sense fer, amb els llençols i les mosquiteres en desordre…. A l’altra meitat de la peça hi ha una gran taula rústegament construïda…. Al fons hi ha una porta de pas a una cambra plena de llits, també…. Quan apareix un altre personatge, la Lluïsa, la descripció que en fa és la d’una dona que agenollada a terra, renta uns mitjons en un gibrell… Una dona que rondina, que està cansada de tot, del clima, de les xinxes i les formigues, de la manca de roba, de menjar poc… Ens diu que està tipa de misèria… La seva feina de cosir només els permet de viure miserablement  en aquella casa de dues cambres ocupada per dotze persones…  El Ramon mateix viu amb un sentiment constant  d’intranquil·litat.   

La frase feta, la ironia són altres dels recursos de l’escriptor per comunicar-nos com la misèria, en la seva màxima expressió, la fam, castiga durament els exiliats fins arribar al punt que menjar esdevé un sinònim de sort : …Aquest gamarús sí que ha tingut sort. M’han dit que tots els cambrers d’aquell restaurant s’atipen com a lladres…. L’escassedat d’aliments que es viu quotidianament en el món dels exiliats es fa palesa a través de la ironia: …ara em fas pensar que encara no he començat a preparar el dinar. No tindràs pas gaire feina…. O la mateixa ironia càustica d’en Ramon quan s’assabenta de la mort del seu amic: …Ja no tindrà mai més les febres… com si la mort de l’amic –en cert sentit premonitòria de la seva- hagués estat, en el fons, com una mena d’alliberament.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada