Tots tres surten per l'Ozama, de Vicenç Riera-Llorca.- 4 i final (Capitol XVIII i al·legories)

El darrer capítol del llibre es troba exempt de diàleg i hi predomina totalment l’estil indirecte. La sortida de l’illa per part d’en Miquel ens permet copsar novament com la misèria, en forma de manca de feina, de malalties, de gana, ha colpejat els catalans de l’exili: …Aquells amics no van ser pas gaire sortosos a l’illa. Tampoc no ho han estat dotzenes d’altres  catalans que hi ha conegut. Ell mateix, que mai no havia estat malalt, ha agafat unes febres que mai més no es traurà de sobre….no ha tingut ni una feina que fos tan sols passadora; ha sofert gana….. no ha pogut sortir al  carrer per manca de sabates o pantalons…. El mateix Miquel, impossibilitat d’adaptar-se a la situació, se sent vençut i cansat: …Camina a poc a poc…. Ha perdut l’empenta que li era natural; i no solament l’empenta física, sinó també el tremp moral…. Només el manté viu la idea de marxar, de fugir de l’illa: …l’obsessiona la idea de marxar… Allò era l’alliberació…. i va dir que  acceptava, sense pensar en els riscos…..Ell només veia que sortia de la dominicana….surt d’aquella illa on durant molt de temps s’ha sentit com en una presó…. 

Motius al·legòrics    

Alguns dels passatges de la  lectura d’aquests tres capítols m’han evocat i suggerit imatges que, a través de la meva particular visió de lector, interpreto com al·legòriques.

La insistència de l’autor en fer-nos evident l’advers clima regnant a l’illa: ….torrat pel sol….el calor….fa molta calor….calor insuportable… el sol li cau de ple a sobre….. la camisa xopa de suor…. La suor li raja per tot el cos…. atorga al relat una sensació axfisiant, angoixant que arriba a ofegar psicològicament el lector i els personatges.

La foscor, que es relaciona amb el riu per on sortiran de l’illa, de manera diferent, els tres amics. En el capítol XVII, en Ramon s’endinsa en la foscor i es dirigeix a la desembocadura del riu. En el XVIII, en Miquel, abandona el país en fer-se fosc, Ozama avall. En canvi, la llum es relaciona amb la fugida, amb la llibertat: ….veu sortir el Cuba, tot il·luminat, que va a Veneçuela…. Contempla uns moments, encisat, els reflexos dels llums del Cuba….

Els darrers moments d’en Ramon contenen també una forta càrrega simbòlica quan, instants abans de caure al buit …mira enlaire i veu, a través de les bigues, el cel blavíssim, sense un núvol; mira avall i veu, a uns set metres, les aigües del riu, de corrent ràpid… S’estableix una relació entre el cel, blau i clar, al·legoria de la llibertat desitjada i el riu, fosc i brut  l’únic camí possible per assolir-la, ni que sigui a través de la mort.

L’ansiada llibertat, simbolitzada en el nom mateix de la barca en què fuig en Jaume. Una llibertat perduda a causa de la guerra i el posterior exili. Una llibertat que, com la barca d’en Jaume, naufraga una vegada més.

Tots tres surten per l'Ozama, de Vicenç Riera-Llorca.-3 (Capítol XVII)

 

En el capítol XVII, penúltim del llibre, es barregen l’estil directe -amb uns pocs diàlegs, com sempre escuets-  i l’indirecte amb què l’autor elabora unes descripcions que fan patent la precària situació dels exiliats catalans : …Viu en una cambra rellogada a una família negra, en una casa de fusta… El capítol està estructurat en quatre quadres, escenes breus o flaixos que, en poques línies i en una interferència d’accions, ens permeten reviure la detenció i posterior empresonament d’en Ramon, el seu acomiadament de la feina i la seva tràgica mort. 

El món interior d’en Ramon, a través dels seus somnis, records i pensaments, ens permet viure la inestabilitat i precarietat de la situació d’un exiliat en terres dominicanes, pendent sempre dels documents que li permeten malviure a l’illa. Veiem també la inquietud que els provoca qualsevol control o moviment policial. Se’ns fa palès el món repressiu, caciquil, d’abús del poder per part d’una minoria: …Ha treballat –ja ho sap- per als oficials de la Fortaleza… Un abús que s’exerceix sobre les capes marginades de la població, els negres, els mulats i, també, sobre els exiliats. Fixem-nos qui són els companys de captiveri d’en Ramon: …un jovenet mulat i un negre corpulent… La descripció que l’autor fa de la sala-presó on ha anat a parar en Ramon remarca, a través dels objectes, del món de les sensacions, dels olors, la situació d’angoixa que es viu en aquell indret: …Allí feia una calor insuportable i se sentia una pudor axfisiant. Això el molestava i es posava tan neguitós que es regirà hores i hores…. no podia vèncer la repugnància que li havia produït aquella llitera, sense llençols ni cap manta, amb una màrfega brutíssima… un ranxo que en Ramon no es va poder empassar…. 

Els records d’en Ramon -relacionats amb la necessitat més peremptòria, menjar- fan despertar els sentiments que són més comuns a tots els exiliats: la nostàlgia i l’enyor. En l’última escena del capítol vivim els darrers instants d’en Ramon. Mitjançant l’ús de l’adjectiu i de la descripció apareix novament la situació d’angoixa que oprimeix i ofega els catalans de Santo Domingo: …La feina és massa feixuga….El sol li cau de ple a sobre i té la camisa xopa de suor… Se sent cansat… Se sent feble…. El capítol es clou amb la manifestació  d’un sentiment d’indiferència vers la mort per part dels habitants de l’illa, més preocupats per ells mateixos i la seva subsistència: …El blanquito se cayó…

Tots tres surten per l'Ozama, de Vicenç Riera-Llorca .-2 (Capítol XVI)

El capítol XVI ens presenta el retrobament d’en Ramon amb el seu amic, en Jaume. En el capítol, com en gairebé tota l’obra, hi predomina el diàleg. Un diàleg curt i concís que ens fa recordar la tècnica dels plans cinematogràfics. A través de la conversa entre els dos amics ens adonem de la tràgica situació dels exiliats catalans a Santo Domingo. L’autor empra, per una banda, el recurs de l’adjectiu, clar i concís, acompanyat de substantius i formes verbals per presentar els dramàtics aspectes de la vida quotidiana dels exiliats. Ens recorda que en Jaume és un blanc miserablement vestit… sense afaitar… que surt de l’hospital i que no estarà mai més bo a causa de les febres…. que té els turmells plens de nafres… i la seva situació econòmica queda reflectida en l’expressió no tinc ni un clau… La història que conta és una història miserable… i remarca, com la de tots els immigrants… la qual titlla de fracàs. La connotació de misèria i fam queda expressada en la frase que li diu en Ramon abans de separar-se –Té; per a dinar i per al barber. També són importants les imatges gestuals que l’autor ens fa arribar: El Jaume s’arronsa les espatlles… El Jaume acota el cap… El Jaume deixa caure els braços, desolat…(imatges del desànim, d’una conformitat forçada) i, en canvi, davant la perspectiva de marxar, el gest és força diferent, els ulls del Jaume espurnegen….(l’alegria, la il·lusió, l’esperança a través de la mirada).

L’autor ens fa copsar l’entorn miserable que envolta els exiliats a través, més que de la descripció pròpiament dita d’un ambient, de la descripció dels objectes que conformen aquest ambient:…són uns llits rudimentaris, plegables….. estan encara sense fer, amb els llençols i les mosquiteres en desordre…. A l’altra meitat de la peça hi ha una gran taula rústegament construïda…. Al fons hi ha una porta de pas a una cambra plena de llits, també…. Quan apareix un altre personatge, la Lluïsa, la descripció que en fa és la d’una dona que agenollada a terra, renta uns mitjons en un gibrell… Una dona que rondina, que està cansada de tot, del clima, de les xinxes i les formigues, de la manca de roba, de menjar poc… Ens diu que està tipa de misèria… La seva feina de cosir només els permet de viure miserablement  en aquella casa de dues cambres ocupada per dotze persones…  El Ramon mateix viu amb un sentiment constant  d’intranquil·litat.   

La frase feta, la ironia són altres dels recursos de l’escriptor per comunicar-nos com la misèria, en la seva màxima expressió, la fam, castiga durament els exiliats fins arribar al punt que menjar esdevé un sinònim de sort : …Aquest gamarús sí que ha tingut sort. M’han dit que tots els cambrers d’aquell restaurant s’atipen com a lladres…. L’escassedat d’aliments que es viu quotidianament en el món dels exiliats es fa palesa a través de la ironia: …ara em fas pensar que encara no he començat a preparar el dinar. No tindràs pas gaire feina…. O la mateixa ironia càustica d’en Ramon quan s’assabenta de la mort del seu amic: …Ja no tindrà mai més les febres… com si la mort de l’amic –en cert sentit premonitòria de la seva- hagués estat, en el fons, com una mena d’alliberament.

Tots tres surten per l'Ozama, de Vicenç Riera-Llorca (1)

Tots tres surten per l'Ozama, de Vicenç Riera-Llorca, va ser publicada per primera vegada a Mèxic el 1946. A Catalunya, va tenir problemes amb la censura espanyola, i no va poder publicar-se fins al 1967. Aquesta novel·la és un testimoni colpidor de la situació miseriosa dels negres i mulatos antillans i, sobretot, el reflex de la inadaptació d'uns catalans exiliats en un país dominat per la corrupció oficial del règim de Trujillo.

Tots tres surten per l’Ozama, és una narració sobre la vida dels exiliats catalans –personificats en tres amics, en Ramon, en Miquel i en Lluís- a la República Dominicana, concretament a l’illa de Santo Domingo. He volgut comentari analitzar els capítols XVI, XVII i XVIII que corresponen a la part final del llibre.

Mitjançant la lectura d’aquests tres capítols podem adonar-nos de les dramàtiques condicions de vida que van haver de patir els catalans en el seu exili americà. Els seus sentiments, els seus pensaments i sensacions, els seus desitjos i la seva realitat quotidiana se’ns fan presents a través del relat històriconarratiu que ens en fa Riera-Llorca, un home que coneix molt bé –perquè el va viure en pròpia pell-  l’exili americà.

La història ens arriba en tercera persona, de manera objectiva, com si l’autor ens narrés allò que filma a través del visor d’una càmera cinematogràfica. Ens està explicant allò que està veient, sense més, sense apassionament, sense divagacions, sense efusions de cap tipus i tot això ho fa en un llenguatge entenedor i amb un enfocament de les situacions que fa que aquestes esdevinguin versemblants