dissabte, 6 d’abril de 2019

Eleccions 28 d'abril. Tristesa vaga i ombrívola...


Melangia... Tristesa vaga i ombrívola...

El 22 de gener de 2018 escrivia un article titulat “La síndrome post 1 d’octubre”. Intentava explicar els tres perfils majoritaris d’independentistes que existien, a causa principalment dels fets del mes d’octubre.

I concloïa que, potser, encara n’existia un quart “aquells que es nodreix dels tres perfils anteriors. Desconcertat, depenent del dia, depenent de les informacions que arriben, depenent de l’article que llegeix, tant pot ensorrar-se anímicament, com demanar a crits accions contundents al carrer, com restar a l’espera d’unes instruccions que mai no acaben d’arribar.”

Haig de reconèixer que em passo els dies intentant no formar part d’aquest quart grup. Avui, però, immersos ja en aquesta precampanya electoral, sentint declaracions i llegint determinats articles m’envaeix aquesta tristesa vaga i ombrívola.

Entrevista a Joan Tardà... No és que em sorprengui el que diu el veterà polític d’ERC. Ja fa molt de temps que conec quin són els objectius –totalment legítims- del partit de Macià i Companys.

L’important és guanyar l’hegemonia.Jo vull l’hegemonia. Vull l’Esquerra Republicana dels anys trenta. L’hegemonia. Cal tenir l’hegemonia per a ser més. Nosaltres diem: camí ample perquè hi càpiga molta gent i perquè hi càpiga gent diferent. I us he de dir una cosa: en el darrer tram, qui ha d’encapçalar el procés és ERC. Una de les condicions sine qua non és que el darrer tram l’encapçali ERC
Hem de passar de ser el partit dels republicans a ser el partit de la República. ERC està destinada a ser el pal de paller de la construcció de la República.
El “vell” objectiu de l’ERC de Junqueras: ensorrar definitivament l’antiga Convergència, la post, el PDECAT i el que calgui. Convertir-se en el pal de paller del sobiranisme d’esquerres. Tenir el convenciment que només ERC pot comandar i culminar el procés d’independència amb èxit. La seguretat qque els objectius del partit són els objectius del país. Legítim, sí, però... encertat?

Ja vaig escriure que penso que ERC guanyarà les eleccions al Congrés espanyol. La pregunta és per fer què? De moment, convertiran aquesta victòria en arguments i se sentiran legitimats per intentar imposar la seva pròpia estratègia cap a la República. Una estratègia que ja sabem que passa, entre altres coses, per un enigmàtic “eixamplar la base” que, entre altres aspectes, significa temps. Una estratègia que intentaran , si més no a curt termini, compartir amb el món dels Comuns i fins i tot amb el PSC . Com es traduirà tot això pel que a aliances i estratègies polítiques? Aquest és l’enigma preocupant.

Melangia... tristesa vaga i ombrívola... Rodamons escriu:

Plou al carrer,
s'impregna de melangia la meua ànima.
La gent resignada
ampoma indefensa la pluja,
amb la certesa
que les coses hi són
malgrat el nostre esforç.

Perduda, una vegada més, l’oportunitat que l’indepedentisme presentés un únic front ampli i tranversal a unes eleccions, només ens queda esperar que la suma total del vot independentista continuï sent àmpliament majoritari. I, tant de bo, s’acabi aconseguint la unitat de cara a les europees on, una nova confrontació electoral ERC-Junts x Catalunya, entre Puigdemont i Junqueras, només es podria entendre com una pèrdua total i absoluta de la perspectiva política i de la realitat que es viu al carrer per part dels principals partits catalans.

Deixem de banda, doncs, aquest tristesa vaga i ombrívola i tornem a amarar-nos de l’esperit positiu que sempre ens hauria d’acompanyar. En paraules de l’escriptor, dramaturg i polític txec Václav Havel: 

L’esperança no és el mateix que l’optimisme. No és la convicció que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa que tot té sentit, independentment de com acabi.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada