dimarts, 9 de juliol de 2019

Confiar en l'Assemblea és confiar en la gent



Després de l’etapa 2012-2017, i sobretot després dels fets succeïts des de l’octubre de 2017, som ben conscients del que significa enfrontar-se a l’Estat espanyol, un Estat antidemocràtic i repressor on no existeix una autentica separació de poders. Un Estat que està disposat a fer el que calgui, sigui o no democràtic, sigui o no legal, per evitar la independència de Catalunya. La lluita contra l’Estat espanyol significa també la lluita conra bona part dels que componen els seus tres poders, legislatiu, executiu i judicial, i significa també la lluita contra l’oligarquia i les elits espanyoles, contra determinats mitjans de comunicació, contra determinats poders eclesiàstics i, evidentment contra la seva policia i l’exèrcit. 

L’estratègia internacional sembla anar avançant, si més no pel que fa a l’opinió pública dels diferents països europeus. Malgrat això, tampoc no podem esperar res dels estats ni de la Unió Europea, si més no de moment. 

Els partits polítics sempre han estat la baula feble del procés. Els darrers fets viscuts arran de les eleccions espanyoles i de les municipals no han fet res més que confirmar unar realitat. Quan l’ANC mostrava la seva força, va ser la gran eina, eficaç i contundent, per pressionar la classe política i, quan va convenir, fer-los seure en una mateixa taula de partits i entitats per un Estat propi. Quan l’Assemblea s’ha mostrat més dèbil, els partits, de nou han tornat a les seves estratègies partidistes. Unes estratègies que, en els moments actuals, ens fan tornar a un autonomisme estèril que la gent va deixar enrere per sempre l’1 d’octubre de 2017. 

I una vegada més, l’ANC té la clau per revertir la situació. De la mateixa manera que ho va fer el 2012 quan el context polític en què es movia Catalunya en la data de fundació oficial de l’Assemblea (10 de març de 2012) era de 14 diputats independentistes al Parlament i l’objectiu del Govern era obtenir un pacte fiscal. Des de llavors, els independentistes hem aconseguit la majoria absoluta del Parlament i tenim (si més no la gent) com a únic objectiu el de consolidar i construir la República catalana. 

L’ANC ha estat decisiva i fonamental en el creixement de l’independentisme. Més enllà de manifestacions i concentracions, va ser clau en la consulta del 9-N, en la formació de la coalició de Junts pel Sí, en el pas al costat del president Mas (amb la imminència de noves eleccions i l'amenaça latent d'un nou tripartit) i també en el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. 

L’Assemblea és la clau. Té la força que li atorguen la seva xarxa d’assemblees territorials, la més extensa del país, presenta a més de 600 municipis. Les seves, autèntics lobbies de pressió en els seus àmbits naturals, omplen de contingut el missatge de l´ANC i les fan indispensables de cara al procés constituent de la República; i les assemblees exteriors presents arreu del món col•laboren a ampliar-ne el ressò internacional. 

Aquesta gran xarxa, els seus prop de 50.000 associats i l’experiència acumulada durant més de cinc anys, la converteixen en l’organització més preparada per continuar liderant, des de la societat civil, el moviment independentista i a impedir el gir autonomista que els partits volen imposar. 

L’ANC ha de tornar a comandar el procés. És complicat, segur. Els partits polítics s’hi oposaran amb totes les seves forces, que són moltes. Uns partits que sempre han volgut una ANC que estigués al servei dels seus dictats, al servei de la seva estratègia. Quan no ho aconsegueixen, intenten neutralitzar-la i relegar-la a un paper secundari. 

L’Assemblea va néixer per fer política i per aconseguir la independència. L’ANC ha de tornar a ser un actor polític de primer ordre, que intervé en política, que fa política i que és l’ANC que molesta, de vegades a uns, de vegades a uns altres, de vegades a tots. Ha de tornar a ser l’actor polític que ha estat decisiu en el desenvolupament del procés d’independència. 

L’ANC té la força per continuar sent la base, els fonaments i l’estructura del gran moviment popular independentista. Ara bé, és inqüestionable que necessitem una ANC diferent, una ANC renovada. Cal modificar-ne funcionaments. 

És cert que l’Assemblea ha fet canvis, que ha modificat algunes estratègies. Per exemple, la d’ocupar espais de poder: l’èxit de Eines de país, de les candidatures a les Cambres de Comerç, de la campanya de Consum Estratègic, la recent convocatòria stop155... Tot i aquests èxits, cal també canviar les estratègies que van ser decisives per arribar fins a l’1 d’octubre i aplicar-ne de noves per a una nova etapa, molt diferent a la viscuda fins ara. 

Confiar en l’Assemblea és confiar en la gent. I la gent, ja ho sabeu, mai falla. I si l'ANC ens fallés, que Déu ens agafi confessats!



Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada