En el post d’avui ens centrarem en el poema “Bèlgica”
Si fossin el meu fat les terres
estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en
somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i
amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les
prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua
trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.
M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i
pintures
o del bell arbre japonès quan treu la
flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai
tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa
aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
[...]
Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí
coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És
el senyor de cada dia.
Josep Carner va escriure
“Bèlgica” (on acabaria vivint en el seu exili) l’any 1903, quan només tenia 19
anys. Cinquanta anys després, però, Carner revisa el poema i el modifica.
Jaume Coll en fa una
brillant anàlisi[1]
i explica que “Bèlgica”, inicialment, “era un poema escrit amb bon humor i amb
ironia”. Mig segle després, però, en ple procés de revisió de la seva poesia, “Carner
s’adona que aquell poema innocent i alegre, aquell poema sense títol (entre
altres coses perquè el títol era obvi: el «pahís» era el país de cada dia),
havia pres una nova dimensió, una dimensió tràgica, amb la fi de la guerra
civil i amb l’exili de tants i tants anònims servidors de la República. El
poema antic es converteix en l’embrió d’un poema nou, que relata, sense
amargor, amb bonhomia, el destí terrible, el de l’exili.”
El poeta vol expressar el
desig de poder viure en un país tranquil, culte i civilitzat. Tothom hi te el
seu lloc i els soldats són de joguina. Un país de pau i en pau on el poeta
únicament vol ser un més ”el senyor de cada dia”.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada