dilluns, 4 de gener de 2021

L'exili: "Bèlgica" (Josep Carner. 2)


 En el post d’avui ens centrarem en el poema “Bèlgica”

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,

m’agradaria fer-me vell en un país

on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,

i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres

guarnides d’arços, d’oms i de pereres;

viure quiet, no mai assenyalat,

en una nació de bones gents plegades,

com cor vora de cor ciutat vora ciutat,

i carrers i fanals avançant per les prades.

I cel i núvol, manyacs o cruels,

restarien captius en canals d’aigua trèmula,

tota desig d’emmirallar els estels.

 

M’agradaria fer-me vell dins una

ciutat amb uns soldats no gaire de debò,

on tothom s’entendrís de música i pintures

o del bell arbre japonès quan treu la flor,

on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,

on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats

de pipes, de parlades i d’hospitalitats,

amb flors ardents, magnífica sorpresa,

fins en els dies més gebrats.

[...]

Però ningú

no se’n podria témer en fent sa via.

Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,

ben a recer, de brollador ben clar,

amb peixos d’or que hi fan més alegria.

De mi dirien nens amb molles a la mà:

—És el senyor de cada dia.

Josep Carner va escriure “Bèlgica” (on acabaria vivint en el seu exili) l’any 1903, quan només tenia 19 anys. Cinquanta anys després, però, Carner revisa el poema i el modifica.

Jaume Coll en fa una brillant anàlisi[1] i explica que “Bèlgica”, inicialment, “era un poema escrit amb bon humor i amb ironia”. Mig segle després, però, en ple procés de revisió de la seva poesia, “Carner s’adona que aquell poema innocent i alegre, aquell poema sense títol (entre altres coses perquè el títol era obvi: el «pahís» era el país de cada dia), havia pres una nova dimensió, una dimensió tràgica, amb la fi de la guerra civil i amb l’exili de tants i tants anònims servidors de la República. El poema antic es converteix en l’embrió d’un poema nou, que relata, sense amargor, amb bonhomia, el destí terrible, el de l’exili.”

El poeta vol expressar el desig de poder viure en un país tranquil, culte i civilitzat. Tothom hi te el seu lloc i els soldats són de joguina. Un país de pau i en pau on el poeta únicament vol ser un més ”el senyor de cada dia”.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada