divendres, 2 d’agost de 2019

"I us adoraré com un ofegat el mar" Vilolet Shillito (La passió segons Renée Vivien. 2)



“Et je t’adorerai comme
un noyé la mer”  [i]

"I us adoraré com
un ofegat el mar "


Violet Shillito va ser l’amiga de la infància (la va conèixer durant el seu internat a Fontainebleau) de Renée Vivien en qui va desenvolupar una obsessió que li duraria tota la vida. Va ser una relació platònica que mai  no es va consumar i que Renée va abandonar quan va conèixer Natalie Barney. Un any després, Violet moria a l’edat de 24 anys de febre tifoide. Va ser una tragèdia de la qual Vivien es va sentir culpable i que mai va poder superar.

Violet va exercir una extraordinària influència en Vivien que sempre va mostrar una gran predilecció per les violetes. Se la va arribar a anomenar “La musa de les violetes”. Vestia també habitualment d’aquest color i tot sembla indicar que darrera d’aquesta tendència s’amagava el record i l’amor que la seva gran amiga Violet Shillito.

Lluïsa Julià hi veu una similitud entre les figures de Shililito-Vivien i Beatriu-Dante. Per a ella “Violette Shillito constitueix l’ideal imaginari de l’artista femení i això en grau superlatiu; Violette encarna la suma de totes les belleses i qualitats tant físiques com intel•lectuals; és la guia, la referència, la saviesa, que Marçal –seguint Renée Vivien, també Anna Akhmàtova– vehicula a la figura de Beatriu i al que representa per a Dante.”[ii]

Marçal va basar un dels seus poemes en una composició de la seva admirada poeta russa Anna Akhmàtova. Ambdues poetes prenen com a punt de partida un passatge bíblic: el de la dona de Lot que es va convertir en estàtua de sal per mirar enrere.

El poema d’Akhmàtova, traduït per Marçal, acabava amb aquests versos:

Qui per aquesta dona aixecarà el plany?
És res de massa fútil per fer-ne cabòria?
El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà
la qui donà la vida només per un esguard.

Marçal recull el sentiment de la poeta russa per una dona, i el recrea com a símbol del silenci i l’oblit de la veu femenina al llarg de la història:

La rígida camisa de força de la sal
bloqueja la follia. La pantalla és en blanc.

A l'alba reverbera la història sense història.
El gest es perpetua
gegantí i resplendent.
I en la duresa mineral impresa
fulgura la pregunta sense veu:

Quin era el Nom de la dona de Lot,
la qui donà la vida només per un esguard? [iii]
                                                              (Rc, 27-28)

Una dona de la qual ni se sap el nom... Marçal va traduir, conjuntament amb Monika Zgustová un epigrama d’Akhamàtova que expressava molt bé aquest tema de la veu de dona històricament silenciada i, alhora, s’interrogava sobre la capacitat creativa de la dona:

Podria Beatriu crear com Dante
o cantar Laura la febre d’amor?
He ensenyat a una dona a fer servir la veu.
I ara, com puc fer-la callar?

Lluïsa Julià veu en aquest poema una “interrogació sobre la capacitat creativa de la dona, referència a una hipotètica simetria dona/home, conclusió esclatant del do atorgat, però alhora expressió de temor d’algú que parla en primera persona i que per tant mostra el poder exclusiu de la paraula que ha ostentat fins aquell moment, i que només pot ser entès com un jo masculí, potser Déu mateix. I tot això és explicat a través de la figura de Dante i del significat de l’estimada Beatriu, central en la idea que tractem avui (l’ordre simbòlic femení), perquè aquesta mateixa interrogació és a la base del discurs sobre la creativitat a La passió segons Renée Vivien, feta des de la radicalitat excloent i superior que representa la figura de Violette Shillito i, per tant, amb una resposta d’asimetria positiva vers la dona artista.”[iv]

S’estableix, doncs, el simbolisme de Beatriu com a ideal de Bellesa i de Saviesa. La superioritat de la dons aosbre l’home queda palesa en aquesta frase, una mena de rèplica al poema d’Akhmàtova: “¿Tu t’imagines una dona poeta inspirant-se en un home, com Dante en Beatriu? Mai. Li fóra impossible trobar l’ideal de la Bellesa. [v]

Lluïsa Julià ha escrit:

Al llarg de la novel•la, Marçal construeix un subjecte simbòlic femení potent que pot ser una referència per a l’escriptora, per a la creadora, que és a la vegada Dant i Beatriu, Laura i Petrarca, la musa i poeta, autora brillant i alhora amant apassionada.

[i] Renée Vivien. Poema complet a https://ja.cat/mxIps 
[ii] Cap a l’ordre simbòlic femení: La passió segons Renée Vivien. Lluïsa Julià
[iii] Raó del cos, pàg. 27-28 Maria Mercè Marçal
[iv] Cap a l’ordre simbòlic femení: La passió segons Renée Vivien. Lluïsa Julià
[v] M. M. Marçal. La passió segons Renée Vivien. Pàg. 134

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada