dissabte, 2 de maig de 2020

El cànon literari o els "cànons" literaris? (3. El feminisme)



El feminisme, el moviment feminista, ha representat un motor de canvi de la societat, sobretot en les darreres dècades. Ha influït poderosament en gairebé tots els àmbits de la societat i, també, en la literatura. La crítica literària feminista estudia la literatura produïda per dones, per tal d’observar com expressa les particularitats de la vida i l’experiència de la dona. Com a conseqüència d’això, estudia el cànon literari, predominantment dominat pel gènere masculí, amb l’objectiu de comprovar la manera com els homes han utilitzat la cultura per promoure la seva dominació sobre la dona. La crítica feminista es divideix, bàsicament, en dues branques: la francesa i  l’anglosaxona. 
Pel que fa a la francesa, Simone de Beauvoir és una de les peoneres del feminisme, si bé en un principi no s’hi va declarar mai, ja que argumentava que amb l’arribada del socialisme n’hi hauria prou per acabar amb l’opressió de la dona. La seva principal obra, publicada el 1949, és El segon sexe, basat, no en la teoria marxista, sinó en la filosofia existencialista de Sartre. La tesi principal de l’obra és que les dones, al llarg de la història, han estat reduïdes a objectes de l’home i se li ha negat el dret a la pròpia subjectivitat i a ser responsable de les seves accions. 
Durant els anys setanta i vuitanta, destaca en el feminisme francès la figura de Luce Irigaray. En la seva obra Spéculum de l’autre femme, [1]Irigaray sosté que l’objecte del coneixement i de la intel·ligència s’ha definit sempre com a masculí en la tradició occidental. Això ha estat així a causa de la subordinació d’allò que és femení. L’autora afirma que l’home sempre s’ha apropiat i ha utilitzat els poders reproductors de la dona per als seus propis objectius. 
Hélène Cixous amb obres com La Jeune Née (1975), La Rire de la Méduse (1975) o Le Sexe ou la tete? (1976) és una altra de les pensadores destacades del feminisme francès. És, potser, la representant més coneguda del corrent de pensament feminista que va teoritzar sobre l’especificitat irreductible de l’escriptura femenina. Cixous, per definir el caràcter específic de l’escriptura femenina, va utilitzar una imatge suggestiva: “la tinta blanca.” [2] 
En el feminisme angloamericà destaca la figura de Elaine Showalter i la seva teoria denominada ginocrítica. Showalter afirma que “el text és un mitjà transparent a través del qual es pot assolir l’experiència”, (una concepció de la literatura difosa també pel realisme marxista i per l’humanisme crític). Els crítics de Showalter li censuren el fet que deixa en peu la tradició patriarcal i, també, el concepte de cànon. Un dels aspectes polèmics d’Elaine Showalter és la interpretació que va fer de l’obra de Virginia Woolf, sobretot de dos dels seus llibres, A Room of One’s Owv (1929) i Three Guineas (1938), que comportaren la controvèrsia i la divisió entre les feministes teòriques. Aquests dos textos permeten la reflexió sobre algun dels punts de més discussió en la crítica literària actual: l’existència d’una diferència en la discursivitat textual femenina i, si existeix, les característiques d’aquesta discursivitat.  Showalter s’oposa a una lectura feminista de l’obra de Woolf afirmant que no presenta models nous de dona, sinó que es mou contínuament en un món totalment subjectiu.  La creadora de la ginocrítica indica quatre models que expliquen la diferència entre escriptura masculina i femenina: el biològic, el lingüístic, el psicoanalític i el cultural. Per a ella, és el cultural el que defineix clarament la diferència ja que recull en si mateix els tres anteriors. 
Kate Millet, l’escriptora nascuda el 1934 a Minesota, es va col·locar en primer lloc de la teoria feminista quan, el 1970, va publicar la seva tesi doctoral Política sexual. L’autora situa la divisió sexual a l’arrel de la resta de problemes socials: “el sexe ve revestit d’un caràcter polític que, la majoria de vegades, acostuma a passar desapercebut…” Millet creu que la revolució no pot reduir-se només a una reestructuració política o econòmica, sinó que ha d’anar més enllà, transgredir aquests límits mitjançant una vertadera reeducació i maduració de la personalitat. 
Al llarg dels anys, moltes altres escriptores han influït decisivament en la literatura a través de les seves aportacions feministes. Teresa De Lauretis i el seu llibre Technologies of gender (La tecnologia del gènere) publicat l’any 1987, ha estat una d’elles. L’objectiu explícit de la seva obra és el d’assolir una conceptualització del gènere que superi la seva tradicional identificació amb la diferència sexual, l'oposició home-dona. De lauretis afirma que el gènere representa una entitat, un referent i una relació social. El gènere també és autorepresentació, en el sentit que l’individu es reconeix home o dona i accepta així el significat social que la seva identitat sexual representa. Deconstrueix, per tant, la suposada base biològica dels comportaments masculí i femení i afirma que el gènere és construït socialment. És a dir, que allò que entenem per home i dona no són conjunts de dades anatòmiques, sinó construccions socials i culturals.


[1] Hi ha un doble sentit en el títol de l’obra. Per una banda, la paraula  espéculum  s’està referint a “mirall” (especulum en llatí) referint-se al reflex del mirall i, per una altra la paraula indica la formació de conceptes o especulació racional.
[2] “Sostinc que existeixen, sens dubte, escriptures distintives… La dona és sempre a prop de la mare (que jo no considero com a rol…). Sempre queda en ella quelcom de bona llet materna. La dona escriu amb tinta blanca.” Cixous, H. Il teatro del cuore.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada