El feminisme, el moviment
feminista, ha representat un motor de canvi de la societat, sobretot en les
darreres dècades. Ha influït poderosament en gairebé tots els àmbits de la
societat i, també, en la literatura. La crítica literària feminista estudia la
literatura produïda per dones, per tal d’observar com expressa les
particularitats de la vida i l’experiència de la dona. Com a conseqüència
d’això, estudia el cànon literari, predominantment dominat pel gènere masculí,
amb l’objectiu de comprovar la manera com els homes han utilitzat la cultura
per promoure la seva dominació sobre la dona. La crítica feminista es divideix, bàsicament, en
dues branques: la francesa i
l’anglosaxona.
Pel
que fa a la francesa, Simone de Beauvoir és una de les peoneres del feminisme,
si bé en un principi no s’hi va declarar mai, ja que argumentava que amb
l’arribada del socialisme n’hi hauria prou per acabar amb l’opressió de la
dona. La seva principal obra, publicada el 1949, és El segon sexe, basat, no en la teoria marxista, sinó en la
filosofia existencialista de Sartre. La tesi principal de l’obra és que les
dones, al llarg de la història, han estat reduïdes a objectes de l’home i se li
ha negat el dret a la pròpia subjectivitat i a ser responsable de les seves
accions.
Durant els anys
setanta i vuitanta, destaca en el feminisme francès la figura de Luce Irigaray.
En la seva obra Spéculum de l’autre femme,
[1]Irigaray
sosté que l’objecte del coneixement i de la intel·ligència s’ha definit sempre
com a masculí en la tradició occidental. Això ha estat així a causa de la
subordinació d’allò que és femení. L’autora afirma que l’home sempre s’ha
apropiat i ha utilitzat els poders reproductors de la dona per als seus propis
objectius.
Hélène Cixous amb
obres com La Jeune Née (1975), La Rire de la Méduse (1975) o Le Sexe ou la tete? (1976) és una altra
de les pensadores destacades del feminisme francès. És, potser, la representant
més coneguda del corrent de pensament feminista que va teoritzar sobre
l’especificitat irreductible de l’escriptura femenina. Cixous, per definir el
caràcter específic de l’escriptura femenina, va utilitzar una imatge
suggestiva: “la tinta blanca.” [2]
En el feminisme
angloamericà destaca la figura de Elaine Showalter i la seva teoria denominada ginocrítica. Showalter afirma que “el
text és un mitjà transparent a través del qual es pot assolir l’experiència”,
(una concepció de la literatura difosa també pel realisme marxista i per
l’humanisme crític). Els crítics de Showalter li censuren el fet que deixa en
peu la tradició patriarcal i, també, el concepte de cànon. Un dels aspectes
polèmics d’Elaine Showalter és la interpretació que va fer de l’obra de
Virginia Woolf, sobretot de dos dels seus llibres, A Room of One’s Owv (1929) i
Three Guineas (1938), que comportaren la controvèrsia i la divisió entre
les feministes teòriques. Aquests dos textos permeten la reflexió sobre algun
dels punts de més discussió en la crítica literària actual: l’existència d’una
diferència en la discursivitat textual femenina i, si existeix, les
característiques d’aquesta discursivitat.
Showalter s’oposa a una lectura feminista de l’obra de Woolf afirmant
que no presenta models nous de dona, sinó que es mou contínuament en un món
totalment subjectiu. La creadora de la ginocrítica indica quatre models que
expliquen la diferència entre escriptura masculina i femenina: el biològic, el
lingüístic, el psicoanalític i el cultural. Per a ella, és el cultural el que
defineix clarament la diferència ja que recull en si mateix els tres anteriors.
Kate Millet,
l’escriptora nascuda el 1934 a Minesota, es va col·locar en primer lloc de la
teoria feminista quan, el 1970, va publicar la seva tesi doctoral Política sexual. L’autora situa la
divisió sexual a l’arrel de la resta de problemes socials: “el sexe ve revestit
d’un caràcter polític que, la majoria de vegades, acostuma a passar
desapercebut…” Millet creu que la revolució no pot reduir-se només a una
reestructuració política o econòmica, sinó que ha d’anar més enllà, transgredir
aquests límits mitjançant una vertadera reeducació i maduració de la
personalitat.
Al llarg dels anys, moltes altres escriptores han
influït decisivament en la literatura a través de les seves aportacions
feministes. Teresa De Lauretis i el seu llibre Technologies of gender (La tecnologia del gènere) publicat l’any
1987, ha estat una d’elles. L’objectiu explícit de la seva obra és el d’assolir
una conceptualització del gènere que superi la seva tradicional identificació
amb la diferència sexual, l'oposició home-dona. De lauretis afirma que el
gènere representa una entitat, un referent i una relació social. El gènere
també és autorepresentació, en el sentit que l’individu es reconeix home o dona
i accepta així el significat social que la seva identitat sexual representa.
Deconstrueix, per tant, la suposada base biològica dels comportaments masculí i
femení i afirma que el gènere és construït socialment. És a dir, que allò que
entenem per home i dona no són conjunts de dades anatòmiques, sinó
construccions socials i culturals.
[1]
Hi ha un doble sentit en el títol de l’obra. Per una banda, la paraula espéculum
s’està referint a “mirall” (especulum en llatí) referint-se al
reflex del mirall i, per una altra la paraula indica la formació de conceptes o
especulació racional.
[2]
“Sostinc que existeixen, sens dubte, escriptures distintives… La dona és sempre
a prop de la mare (que jo no
considero com a rol…). Sempre queda en ella quelcom de bona llet materna. La
dona escriu amb tinta blanca.” Cixous, H. Il
teatro del cuore.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada