Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris feminisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris feminisme. Mostrar tots els missatges

dimarts, 5 de maig del 2020

El cànon literari o els "cànons" literaris? (4. El feminisme. Algunes aportacions catalanes)



La divisió que la crítica, referint-se a la literatura universal, fa de la literatura feta per dones estableix tres fases diferents: en primer lloc, l’anomenada “imitació de la tradició literària dominant”, que abarcaria els anys 1840-1880; en segon lloc, “l’etapa de protesta femenina contra els patrons tradicionals”, des del 1880 fins al 1920; i finalment l’etapa en què “es busca una nova identitat”, i que arribaria fins l’actualitat. 
El primer cas, potser, d’una autora catalogada com a clàssic de la literatura catalana del segle XX, el trobem en la figura de Caterina Albert i la seva obra principal Solitud. L’èxit d’aquesta novel·la la converteix en el principal exemple de la prosa modernista. Anna Murià (1904) i Mercè Rodoreda (1908-1983) van influir decisivament en els i les novel·listes que anirien apareixen al llarg del segle XX. Teresa Pàmies (1919), Maria Antònia Oliver  i Montserrat Roig, Isabel Clara Simó, Carme Riera o Maria Aurèlia Capmany han construït gran part de les seves obres sobre les experiències de dones preocupades per la seva condició genèrica o amb reflexions al voltant d’aquesta condició.

dissabte, 2 de maig del 2020

El cànon literari o els "cànons" literaris? (3. El feminisme)



El feminisme, el moviment feminista, ha representat un motor de canvi de la societat, sobretot en les darreres dècades. Ha influït poderosament en gairebé tots els àmbits de la societat i, també, en la literatura. La crítica literària feminista estudia la literatura produïda per dones, per tal d’observar com expressa les particularitats de la vida i l’experiència de la dona. Com a conseqüència d’això, estudia el cànon literari, predominantment dominat pel gènere masculí, amb l’objectiu de comprovar la manera com els homes han utilitzat la cultura per promoure la seva dominació sobre la dona. La crítica feminista es divideix, bàsicament, en dues branques: la francesa i  l’anglosaxona. 
Pel que fa a la francesa, Simone de Beauvoir és una de les peoneres del feminisme, si bé en un principi no s’hi va declarar mai, ja que argumentava que amb l’arribada del socialisme n’hi hauria prou per acabar amb l’opressió de la dona. La seva principal obra, publicada el 1949, és El segon sexe, basat, no en la teoria marxista, sinó en la filosofia existencialista de Sartre. La tesi principal de l’obra és que les dones, al llarg de la història, han estat reduïdes a objectes de l’home i se li ha negat el dret a la pròpia subjectivitat i a ser responsable de les seves accions. 
Durant els anys setanta i vuitanta, destaca en el feminisme francès la figura de Luce Irigaray. En la seva obra Spéculum de l’autre femme, [1]Irigaray sosté que l’objecte del coneixement i de la intel·ligència s’ha definit sempre com a masculí en la tradició occidental. Això ha estat així a causa de la subordinació d’allò que és femení. L’autora afirma que l’home sempre s’ha apropiat i ha utilitzat els poders reproductors de la dona per als seus propis objectius. 
Hélène Cixous amb obres com La Jeune Née (1975), La Rire de la Méduse (1975) o Le Sexe ou la tete? (1976) és una altra de les pensadores destacades del feminisme francès. És, potser, la representant més coneguda del corrent de pensament feminista que va teoritzar sobre l’especificitat irreductible de l’escriptura femenina. Cixous, per definir el caràcter específic de l’escriptura femenina, va utilitzar una imatge suggestiva: “la tinta blanca.” [2] 
En el feminisme angloamericà destaca la figura de Elaine Showalter i la seva teoria denominada ginocrítica. Showalter afirma que “el text és un mitjà transparent a través del qual es pot assolir l’experiència”, (una concepció de la literatura difosa també pel realisme marxista i per l’humanisme crític). Els crítics de Showalter li censuren el fet que deixa en peu la tradició patriarcal i, també, el concepte de cànon. Un dels aspectes polèmics d’Elaine Showalter és la interpretació que va fer de l’obra de Virginia Woolf, sobretot de dos dels seus llibres, A Room of One’s Owv (1929) i Three Guineas (1938), que comportaren la controvèrsia i la divisió entre les feministes teòriques. Aquests dos textos permeten la reflexió sobre algun dels punts de més discussió en la crítica literària actual: l’existència d’una diferència en la discursivitat textual femenina i, si existeix, les característiques d’aquesta discursivitat.  Showalter s’oposa a una lectura feminista de l’obra de Woolf afirmant que no presenta models nous de dona, sinó que es mou contínuament en un món totalment subjectiu.  La creadora de la ginocrítica indica quatre models que expliquen la diferència entre escriptura masculina i femenina: el biològic, el lingüístic, el psicoanalític i el cultural. Per a ella, és el cultural el que defineix clarament la diferència ja que recull en si mateix els tres anteriors. 
Kate Millet, l’escriptora nascuda el 1934 a Minesota, es va col·locar en primer lloc de la teoria feminista quan, el 1970, va publicar la seva tesi doctoral Política sexual. L’autora situa la divisió sexual a l’arrel de la resta de problemes socials: “el sexe ve revestit d’un caràcter polític que, la majoria de vegades, acostuma a passar desapercebut…” Millet creu que la revolució no pot reduir-se només a una reestructuració política o econòmica, sinó que ha d’anar més enllà, transgredir aquests límits mitjançant una vertadera reeducació i maduració de la personalitat. 
Al llarg dels anys, moltes altres escriptores han influït decisivament en la literatura a través de les seves aportacions feministes. Teresa De Lauretis i el seu llibre Technologies of gender (La tecnologia del gènere) publicat l’any 1987, ha estat una d’elles. L’objectiu explícit de la seva obra és el d’assolir una conceptualització del gènere que superi la seva tradicional identificació amb la diferència sexual, l'oposició home-dona. De lauretis afirma que el gènere representa una entitat, un referent i una relació social. El gènere també és autorepresentació, en el sentit que l’individu es reconeix home o dona i accepta així el significat social que la seva identitat sexual representa. Deconstrueix, per tant, la suposada base biològica dels comportaments masculí i femení i afirma que el gènere és construït socialment. És a dir, que allò que entenem per home i dona no són conjunts de dades anatòmiques, sinó construccions socials i culturals.


[1] Hi ha un doble sentit en el títol de l’obra. Per una banda, la paraula  espéculum  s’està referint a “mirall” (especulum en llatí) referint-se al reflex del mirall i, per una altra la paraula indica la formació de conceptes o especulació racional.
[2] “Sostinc que existeixen, sens dubte, escriptures distintives… La dona és sempre a prop de la mare (que jo no considero com a rol…). Sempre queda en ella quelcom de bona llet materna. La dona escriu amb tinta blanca.” Cixous, H. Il teatro del cuore.

dilluns, 15 d’abril del 2019

VÍDEO: El feminisme del segle XXI (Programa 36 de Catalunya segle XXI)

Segona temporada
 Emès el dissabte 13 d'abril de 2019
Direcció. Jaume Marfany
Presentació: Maria Vidal i Jaume Marfany
Producció: Maria Vidal, Guillem López 
Convidats:

Carme Porta, tècnica en imatge fílmica, política i activista del moviment feminista català. Va ser regidora de l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat, diputada per ERC de 1999 a 2006 i secretària de Polítiques Familiars i Drets de la Ciutadania del Departament d'Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya de 2006 al 2011.

És membre de Xarxa Feminista, de l’associació de Ca la Dona i de Bollos en Teoria. Col·laboro amb La Independent, mitjà digital Feminista i sóc membre de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores.

Gina Rigol, graduada en Dret i ADE 

Lajaina Maltouh, politòloga 


dissabte, 13 d’abril del 2019

El feminisme al segle XXI (DAVANTAL del programa 36 de Catalunya segle XXI)


El feminisme és un moviment social i polític que s’inicia formalment a finals del segle XVIII, sense adoptar encara aquesta denominació, i que suposa la presa de consciència de les  dones, com a grup o col·lectiu humà, de l’opressió, dominació i explotació de què han estat i són objecte per part del col·lectiu d’homes en una societat eminentment masclista i patriarcal.

Tradicionalment s'ha dividit el feminisme en diverses "onades" o etapes històriques. La primera onada de teoria feminista va suposar el naixement de la consciència de l'opressió de la dona en diferents àmbits i va articular-se a través de reivindicacions sobretot de caràcter polític o legislatiu, encaminades a assolir una situació de progressiva igualtat entre homes i dones a l'esfera pública. La segona onada va ampliar el camp de lluita per denunciar el patriarcat que imperava, fins i tot de manera inadvertida per a la societat, en diverses esferes de la vida quotidiana. La tercera, per la seva banda, va abandonar el concepte d'un sol feminisme, per acceptar diversitat de concepcions de gènere i la seva relació amb altres esferes.

El feminisme català de principis del segle XX és de signe cultural i social. En aquella època, les feministes catalanes impugnaren alguns dels patrons socials tradicionals que relegaven les dones a la casa i reivindicaren un paper actiu per a les dones a la societat que trencava amb el seu aïllament social i la seva marginació tradicional dels afers públics i culturals.

Les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, el juny de 1976, van trencar el silenci després de molts anys de dictadura. En aquella dècada, les reivindicacions se centraven en l’educació i el sexisme, l’abolició de les lleis que generaven discriminació, la legalització dels anticonceptius, el dret al propi cos, l’eradicació de la prostitució, la defensa de les prostitutes i l’amnistia per a les dones empresonades per delictes específics.

A la dècada dels vuitanta del segle passat, els grans canvis legislatius i la creació d’un feminisme més institucional, tot i suposar un gran avenç van ser insuficients per assolir la transformació social profunda que buscava i busca el moviment feminista.

Quins són els reptes que afronta el feminisme del segle XXI? En parlem tot seguit aquí, a Catalunya segle XXI.

dilluns, 14 de maig del 2018

VÍDEO: Polítiques de gènere (Darrer programa de Catalunya segle XXI)

El nou programa d'ETV Llobregat i El Punt Avui TV  
http://etv.xiptv.cat/catalunya-segle-xxi/capitol/cap-11-les-politiques-de-genere
Emès el diumenge 13 de maig de 2018
 
Direcció. Jaume Marfany
Presentació: Maria Vidal i Jaume Marfany
Producció: Maria Vidal, Guillem López

Convidats:  
Núria Salán, Doctora en Ciències de Materials i Enginyeria Metal·lúrgica; professora de la UPC, on ha estat Coordinadora del Programa de Gènere de la Universitat; Presidenta de la Societat Catalana de Tecnologia, entitat filial de l’IEC; distingida amb el premi Dona i Tecnologia de la Fundació Orange.

Meri Cañarte, Estudiant de Ciències Polítiques

Ana Barbadillo, graduada en criminologia

dimecres, 16 de juliol del 2014

MARIA-MERCÈ MARÇAL: VEU I VEUS DE DONA


Us presentem un resum visual d'un estudi sobre l'obra de Maria Mercè Marçal i la intertextualitat que va establir amb poetes, escriptores i crítiques femenines i feministes. El resum fa un breu recorregut per la poesia de Maria Mercè Marçal, a través del pensament i l’obra d’aquestes dones que tant van influir-hi. 

dijous, 22 de maig del 2014

Maria-Mercè Marçal: Desglaç ( i 4)

 
 
Ja hem comentat la importància que Maria-Mercè Marçal confereix (com tantes altres teòriques i escriptores feministes) al llenguatge com a eina per aconseguir una identitat pròpia femenina, per assolir una veu de dona. Cal, doncs, en el procés de construcció creativa (de)construir, donar un nou significat al discurs i a les paraules.

Maria Mercè Marçal explicava que, una vegada acceptat que no és possible partir d’un llenguatge paral·lel o inventar-ne un altre partint de zero, havia de mirar d’adaptar el que tenim a les seves necessitats. És a això, precisament, al que es referia Jessica Folkart (Professora de la Universitat de Virgínia als Estats Units) quan , partint de la teoria postcolonial i de referents com Homi Bhaba, Gianni Vatimo i Edward Said, es fa aquesta pregunta: com escriure en el llenguatge de l’altre? Folkart troba la clau a les variacions, als canvis inherents al procés de repetició, és a dir, al fet que sovint els textos, els motius, són repetits, però poden ser-ho “amb una diferència”.

Joana Sabadell-Nieto, en un article titulat Domesticacions, domesticitats i altres qüestions de gènere, pren com a referència el poema de Maria Mercè Marçal El meu amor sense casa per a entendre el procés repetitiu que modifica el llenguatge fins al punt de transformar-lo.

El meu amor sense casa pertany a l’apartat Contraban de llum del poemari Desglaç i s’inspira, com molts altres poemes de la lírica marçaliana, en la tradició popular. Mitjançant el procés de repetició que indicava Flokart, tan propi de la poesia i el cançoner popular, Marçal confegeix una estructura de frases que es repeteixen i s’allarguen i ens parlen d’un amor exclòs, un amor exiliat, perquè un amor que viu fora de les normes de la societat patriarcal no té, en paraules de Fina Llorca “un lloc on habitar, un espai social on simbolitzar-se”.

El meu amor sense casa.
L’ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
Les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del
[meu
amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que
[travessa
l’ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles
que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor
[sense casa.
El meu amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el
[vent
que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
[l’ombra
del meu amor sense casa.

dimarts, 13 de maig del 2014

Maria-Mercè Marçal: Desglaç (3)


 
L’amor, la recerca constant, el només poder ser en l’altre, són els elements sobre els quals naveguen els versos de la segona i tercera part de Desglaç. Els poemes estableixen un nou estat: l’amor lèsbic converteix les amants en dones líquides, en dones sense ossos, en meduses.
Negar-me en tu desposseir-me
d’aquesta rigidesa que m’emmotlla
i em dóna cos fluir sense contorns
lliscar pel tacte obert de tota cosa
[...]
Fluir fluir sense confins negar-me
en tu negar-te: i afirmar l’empremta
vivent, imperceptible, de l’amor sobre l’aigua.

Aigua letal? Aigua viva? Dins teu
Sóc la llavor que esclata a trenc d’esglai.

La meva set és un mirall obscur
I clos on s’emmiralla, oberta la teva aigua...
Perquè no en defugies el dol voraç i el glaç,
Som dues nits a contradir la nit.

Quan, enmig del desglaç,
El riu remunta
Cap a la deu,
I el seu curs foraviat es peix
Com un mirall
De teu rostre, i me’l torna
Enllà de tu,
Convertit en tenebra
I esglai opac...

 
Els líquids, els fluids femenins estableixen una relació cultural i corporal. El líquid amniòtic; la retenció de líquids que es produeix durant l’embaràs; la pèrdua de sang i dels líquids amniòtics que es produeix durant el part; el cicle menstrual; el flux vaginal... Un anar i venir de líquids que moltes feministes han relacionat de manera simbòlica amb el flux i reflux de la mar. Una mar que també simbolitza la creació:

No sé on són els confins del viatge.
La mar és el marjal on grano, oberta
als tretze vents de la terra, amb el cosflorit de lluna.