dimecres, 24 de novembre de 2021

"Nunca fue lengua de imposición..." (Nou atac contra la llengua catalana. 2)

 

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes.»

(Juan Carlos I, rei d'Espanya, 23 d'abril del 2001)

Durant 300 anys Catalunya ha viscut una situació d’ocupació. Ocupació militar, judicial i humana. Ha viscut diversos intents de genocidi cultural i lingüístic. I que ningú s’escandalitzi per la paraula: genocidi. Perquè el que han intentat i no han pogut aconseguir fins ara, tots els governs espanyols, des del primer Decret de Nova Planta de 1707 al Paí Valencià (o 50 anys abans la monarquia francesa a la Catalunya Nord), passant per la Il·lustració, Isabel II els reis “Alfonsos!, la dictadura de Primo de Ribera i del general Franco, el que van intentar va ser liquidar, aniquilar una cultura i una llengua... i això només té un nom: genocidi.

Els atacs contra el català són històrics i estan documentats des de fa més de 300 anys. Hi ha una persecució “legal” que s’origina a partir del moment que comencem a perdre les llibertats nacionals. Els primers, van ser els ciutadans de la Catalunya Nord, a partir del Tractat dels Pirineus el 1659. La resta de territoris dels Països Catalans patiran la persecució a partir dels Decrets de Nova Planta instaurats després de la derrota en la Guerra de Successió: “Este Reyno ha sido rebelde a S. M. y ha sido conquistado, haviendo cometido contra S.M. una grande alevosia, y así no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que S.M. quisiera conceder en adelante.”

Els anys, els segles han anat passant, però els atacs lingüístics han continuat. Per fer-se una idea de com han estat d’esfereïdors els atacs contra la llengua catalana, de com es va dur a terme una autèntica política de genocidi cultural i lingüístic, només cal donar un cop d’ull a llibres com “La persecució política de la llengua catalana”, de Francesc Ferrer i Gironès o “Catalanofòbia”, del mateix autor; també al llibre de Josep Benet, “L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya.”

Els atacs han continuat en l’anomenada “monarquia parlamentària”. Anem a l’any 2007. Declaracions del PP:

"Cal defensar per llei el dret a utilitzar i aprendre el castellà en totes les etapes de l'educació”. Això ja significava una declaració de guerra en tota regla contra la immersió lingüística. Aquest ja era el seu principal objectiu. Després de torpedinar el ja migrat Estatut, els atacs es van començar a dirigir contra la Llei d’immersió lingüística.

El 2008, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va declarar l’obligació de la Conselleria d'adoptar les "mesures necessàries" perquè en els fulls d'escolarització s'inclogués una casella que permetés als pares decidir en quina llengua volen escolartizar els fills, català, castellà, o totes dues. Caldrà incloure la pregunta, segons deia el TSJC, per fer "efectiu el dret" de l'alumne a rebre en la llengua triada el primer ensenyament  (educació infantil i primer cicle de Primària).

El  2010, quan el Tribunal Constitucional va emetre la seva sentència contra l’Estatut, bona part de la nostra classe política ens va dir que no ens preocupéssim perquè no s'havia retallat res d'important. No obstant aquest optimisme, la sentència contra l’Estatut va desencadenar una allau de sentències adverses pel fa a la llengua.

Així, el mes de desembre, de 2010 el Tribunal Suprem Espanyol, en base a aquesta sentència del Constitucional, imposava a la Generalitat l'obligació de garantir l'ensenyament en espanyol com a llengua vehicular "en tot el procés educatiu" als centres públics. Significava això el principi de la fi de la immersió lingüística?

A principis de 2011, el Tribuna Superior de Justícia de Catalunya deixava sense efecte set articles per al reglament d'ús del català, pel que feia a l’Ajuntament de Barcelona, i dinou més en el cas de la Diputació de Lleida; i es van presentar diversos recursos d’inconstitucionalitat contra la Llei del cinema, la del Codi de consum, la Llei d’acollida, la pròpia Llei d'Educació de Catalunya...

Tampoc les nostres institucions (quan n’hem pogut tenir) i els nostres polítics no han sabut estar a l’alçada en la defensa i en la normalització de la llengua. En els darrers decennis, sobretot entre el 1980 i el 1990, es van emprendre bones iniciatives, per exemple la immersió lingüística. També es van abocar diners en campanyes de promoció de la llengua, es van estimular  les classes de català per a adults, i es va intentar dinamitzar lingüísticament el comerç o el món empresarial. En el costat negatiu, però, hi hem de col·locar la Llei de normalització lingüística, una llei ja de sortida tímida, però que ha resultat gairebé inoperant perquè pràcticament no s’aplica. En el costat negatiu també ha faltat decisió per portar endavant un procés de normalització lingüística amb totes les conseqüències.

I més coses... I d’això tractarà el proper article.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada