Durant l’època carolíngia, el paper
de la noblesa femenina i, més concretament, de la dona casada, pren una gran
importància. La reina carolíngia tenia al seu càrrec la supervisió del palau i
representava el seu marit quan aquest s’absentava. Carlomagne, en el seu Capitulare de Villis, va declarar que
allò que la reina ordenés als jutges, ministres i senescals calia executar-ho
al peu de la lletra. En una època que no distingia entre el poder privat i el
públic d’un governant, aquesta era una autoritat importantíssima.
Per exemple, Dhuoda, esposa de Bernard de Septimània, va dirigir durant anys les possessions rurals mentre el seu marit exercia el càrrec de camarlenc a la cort reial. Un altra cas representatiu és el de Gisla, filla del comte saxó Hessi i vídua d’Unwan, que no va escollir el seu fill per tal que l’ajudés a administrar les seves terres, sinó que va elegir una nena de jerarquia inferior, Liutberga, la qual va treure d’un convent i la va educar perquè dugués a terme aquestes tasques. [1]
La dona carolíngia s’ocupava de criar i educar els seus fills, si bé només ho feien fins als set anys, en el cas dels nens, i fins als 12 o 15 anys en el cas de les nenes.
Carlemany va dedicar una especial atenció a la dona del camp en el seu Capitulare de Villis. Les dones del domini reial devien certs serveis al senyor, com els derivats de l’element domèstic i de la roba que necessitaven a la cort. Per tal de proporcionar aquests serveis a l’emperador, les dones dels seus dominis treballaven en períodes fixos al castell. Preparaven tots els elements necessaris per teixir, tenyir i cosir, a més, de treballar a la cuina i en el servei. Eileen Power, estudiosa del paper de la dona camperola, diu que Ermentruda, muller de Bodo, estava a càrrec de la casa i ajudava el seu marit quan aquest ho necessitava i, a més a més, criava les gallines i vigilava que ponguessin ous, esquiva el ramat, teixia, filava, cosia i rentava la roba.[2]
En la vida medieval, l’opressió de les dones no va ser una història inacabable. Durant el segle X, amb la descentralització de l’Església i de l’Estat, les dones tornen a realitzar una dinàmica i creativa aportació a la cultura i a la societat. La seva posició és, a partir d’aquell moment, més privilegiada que anteriorment.
Desaparegut l’Imperi Carolingi, la família sorgeix com un dels elements més estables de la societat i durant dos segles les dones poden exercir un paper econòmic, social i polític força significatiu.
En teoria, durant el segle X, les dones podien escollir l’estil de vida que volien seguir: el matrimoni o bé el claustre. En realitat, moltes de les dones ja estaven compromeses des de la infantesa i es casaven molt joves. Si no es podia trobar un marit adequat per a una nena, l’únic camí possible per a ella era entrar en un monestir.
En el segle X, apareixen documentades moltes dones mestresses de castells, de propietats rurals, d’esglésies... Algunes d’elles titular de comandament militar i membres de l’administració de justícia. El poder radicava en la propietat de la terra i les dones la podien heretar dels seus marits o família.
La posició de la dona venia determinada per la seva riquesa, l’estatus de la família i el poder dels seus fills. Estava a càrrec de la casa i s’ocupava dels pobres i de l’església. Si enviudava, podis continuar exercint el seu poder fins la majoria d’edat dels seus fills.
Per exemple, Dhuoda, esposa de Bernard de Septimània, va dirigir durant anys les possessions rurals mentre el seu marit exercia el càrrec de camarlenc a la cort reial. Un altra cas representatiu és el de Gisla, filla del comte saxó Hessi i vídua d’Unwan, que no va escollir el seu fill per tal que l’ajudés a administrar les seves terres, sinó que va elegir una nena de jerarquia inferior, Liutberga, la qual va treure d’un convent i la va educar perquè dugués a terme aquestes tasques. [1]
La dona carolíngia s’ocupava de criar i educar els seus fills, si bé només ho feien fins als set anys, en el cas dels nens, i fins als 12 o 15 anys en el cas de les nenes.
Carlemany va dedicar una especial atenció a la dona del camp en el seu Capitulare de Villis. Les dones del domini reial devien certs serveis al senyor, com els derivats de l’element domèstic i de la roba que necessitaven a la cort. Per tal de proporcionar aquests serveis a l’emperador, les dones dels seus dominis treballaven en períodes fixos al castell. Preparaven tots els elements necessaris per teixir, tenyir i cosir, a més, de treballar a la cuina i en el servei. Eileen Power, estudiosa del paper de la dona camperola, diu que Ermentruda, muller de Bodo, estava a càrrec de la casa i ajudava el seu marit quan aquest ho necessitava i, a més a més, criava les gallines i vigilava que ponguessin ous, esquiva el ramat, teixia, filava, cosia i rentava la roba.[2]
En la vida medieval, l’opressió de les dones no va ser una història inacabable. Durant el segle X, amb la descentralització de l’Església i de l’Estat, les dones tornen a realitzar una dinàmica i creativa aportació a la cultura i a la societat. La seva posició és, a partir d’aquell moment, més privilegiada que anteriorment.
Desaparegut l’Imperi Carolingi, la família sorgeix com un dels elements més estables de la societat i durant dos segles les dones poden exercir un paper econòmic, social i polític força significatiu.
En teoria, durant el segle X, les dones podien escollir l’estil de vida que volien seguir: el matrimoni o bé el claustre. En realitat, moltes de les dones ja estaven compromeses des de la infantesa i es casaven molt joves. Si no es podia trobar un marit adequat per a una nena, l’únic camí possible per a ella era entrar en un monestir.
En el segle X, apareixen documentades moltes dones mestresses de castells, de propietats rurals, d’esglésies... Algunes d’elles titular de comandament militar i membres de l’administració de justícia. El poder radicava en la propietat de la terra i les dones la podien heretar dels seus marits o família.
La posició de la dona venia determinada per la seva riquesa, l’estatus de la família i el poder dels seus fills. Estava a càrrec de la casa i s’ocupava dels pobres i de l’església. Si enviudava, podis continuar exercint el seu poder fins la majoria d’edat dels seus fills.
[1] Tesis
doctorales en red. Dins de:
http://www.tesisenred.net/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-1124104-170009//fjgr1de2.df. Pàg. 238
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada