Ens trobem, doncs, davant
d’una disjuntiva: és del tot imprescindible disposar d’un Estat propi per tal
que el procés de normalització lingüística acabi assolint els seus objectius i,
per una altra banda, el fet de disposar d’un Estat no representa, per si sol,
cap garantia de res.
Hi ha un cas paradigmàtic que
sempre esgrimeixen aquells que afirmen que no hi ha relació directa entre
sobirania política i normalització lingüística: el cas d’Irlanda.
Per què a Irlanda, malgrat
disposar d’un Estat propi, la llengua d’ús continua sent l’anglès? Hi ha molts
factors que han provocat aquests situació i que no són en cap cas aplicables a
la situació catalana. Tot i així ens han de servir per fer algunes reflexions:
El cas irlandès ens fa evident
la premissa que qualsevol societat nacional usa només una eina lingüística de
comunicació. Això remarca una vegada més que, malgrat que dues llengües puguin
estar oficialment en igualtat de condicions, el que denominem “bilingüisme
oficial”, sempre acaba dominant-ne una: la que resulti més útil i necessària
per als diversos processos comunicatius.
L’altre punt important que
podem extreure del cas irlandès és la importància de la immersió lingüística i
que el català continuï sent, per damunt de tot, la llengua vehicular de
l’ensenyament.
No cal anar gaire lluny per
trobar un altre cas paradigmàtic: Andorra. Estat independent... única llengua
oficial el català i, malgrat tot la llengua retrocedeix...
Un altre exemple.. A Letònia o
a Estònia, 20 anys després de la independència el rus continua sent força
freqüent en les relacions socials i això que ni és oficial ni és d’aprenentatge
obligatori.
És evident, doncs, que cal
tocar de peus a terra. La independència del país, malgrat ser un factor molt
important, podria passar que no fos suficient de cara a l’assoliment de la
normalització lingüística.
He promès, però, tenir el
somriure als llavis... Parlem ni que sigui una mica dels casos en què s’ha
assolit la plena normalització de la llengua nacional.
Bernat Joan va estudiar alguns
casos de normalitzacions plenament reeixides: l’hebreu, el polonès, l’hongarès,
el finès, l’islandès, el noruec.
Casos com el finès, que només
parlava el 40% de la població l’any 1917 i que avui dia és una llengua
plenament normalitzada. Una llengua que fins al segle XIX era bàsicament un
vehicle de tradició només oral.
L’extraordinari cas de
l’hebreu, que ens porta a parlar, més de que normalització, de resurrecció d’un
idioma. També és un bon exemple d’establiment d’una llengua comuna, en aquest
cas com a llengua d’intercomunicació entre els jueus procedents de diferents
parts del món i, per tant, amb llengües pròpies molt diferents.
Hem dit, però, que tocaríem de
peus a terra... Després d’assolir la independència com a país, hem de saber
utilitzar-la i, a partir de la realitat sociolingüística catalana, veure quins
poden ser els camins més adequats perquè el català esdevingui la llengua
nacional, la llengua comuna de tots els ciutadans de la Catalunya independent.
Serà, doncs, l’Estat
independent la garantia de la recuperació total de la llengua catalana? Serà la
clau que obrirà la porta al català a tots els àmbits d’ús?
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada