El bilingüisme zen: relaxa’t, que el català ja s’apaga sol

El cambrer de Tordera a RAC1 diu que “li encanta l’idioma” però que no imprimeix la carta en català perquè , argumenta, “la imprimim cada dia i ens és massa complicat fer-ho en dues llengües”. I afegeix “només exposo una situació incòmoda per a l’hostaler” (el client catalanoparlant ni tan sols hi compta) RAC1, 11/08/2025). “M’encanta”... Traducció lliure: m’agrada, però no prou perquè m’arriba a molestar. És com dir que “m’encanta l’esport” mentre estàs estirat al sofà amb una bossa de patates fregides.

Això no és una anècdota; forma part del manual d’imposició i assimilació del castellà a Catalunya. El bilingüisme hi juga un paper perfecte: és la catifa vermella que permet als monolingües en castellà no moure ni un dit, mentre el catalanoparlant ha de ser flexible, comprensiu, adaptatiu… i, de retruc, invisible.

Bilingüisme zen: com matar el català sense fer soroll
Quan “m’agrada el català” vol dir “que el parlin els altres”.

Això és el que podríem anomenar bilingüisme zen: no cal lluitar per res, que ja s’ho farà sol. El castellà es manté robust i musculat, el català fa estiraments… de comiat.

La llengua comuna: el truc de màgia per fer desaparèixer el català

Abra cadabra i… ja no cal que l’utilitzis

Sovint, podem escoltar o llegir la frase “el castellano es la lengua común de todos”. Una obra mestra de la propaganda castellanitzadora. És com un número de màgia barata: t’ensenyen una carta i quan tornes a mirar, el català ha desaparegut. L’altra perla més perversa encara —“también es lengua propia de Catalunya”— és encara millor: és una mena de cop baix retòric per fer-nos creure que no passa res si el català desapareix de la vida pública. No cal patir si el català s’esvaeix, perquè, ves, tenim recanvi! Catalunya (i, per extensió, els Països Catalans) és l’únic territori del món mundial que té dues llengües pròpies!

El “si tothom s’entén…” que fa perdre guerres

La desaparició lingüística servida amb gel i rodanxa de llimona.

Quan algú diu “si tothom s’entén, no cal forçar” és com rendir-se sense aixecar la bandera blanca: no cal batalla si ja estàs deixant passar l’enemic.  Que s’espavilin. El bilingüisme zen té això: la tranquil·litat de qui sap que l’idioma fort ja fa la feina, i l’altre… fa bonic a les samarretes. És justament així com es perden guerres: cedint terreny metre a metre, paraula a paraula.

Cada bar, cada restaurant és una trinxera… o una derrota

Les guerres lingüístiques també es perden entre cafès amb llet

Francesc Canosa ho clava a L’exèrcit de Catalunya (no deixeu de llegir-lo) : “Cada bar és una trinxera. Cada taula, una victòria. L’arma, la llengua” (ARA, 10/08/2025. Si renunciem a tenir la carta en català perquè “és complicat”, hem abandonat la trinxera. I quan cedeixes una trinxera, no la recuperes amb bones paraules; necessitaràs una ofensiva a gran escala.

Avui traduir i imprimir costa menys que bullir un cafè. Però les excuses són eternes: massa feina, massa complicat, massa incòmode… El problema no és que sigui difícil, és que és fàcil continuar sense fer res. I això és el nirvana del bilingüisme: silenci, calma i el català… evaporant-se sense estridències. Dir “m’agrada el català” però no usar-lo és com dir “estic a favor de la netedat” mentre llences brossa al carrer.

El bilingüisme “amable” és l’eutanàsia del català
Sense crits, sense sang… i sense llengua.

El bilingüisme no és convivència, és una ocupació permanent disfressada de convivència: És una eutanàsia lingüística amb banda sonora relaxant. Quan algú ens diu, amb un somriure amable,   m’encanta el català - però no el faig servir,- el que t’estan dient és que també els encanten les fotos en blanc i negre dels pobles abans que els tirin a terra. Mentre “els encanta” permeten i col·laboren  perquè el català esdevingui només un record en blanc i negre, com aquelles fotos antigues -que també “els encanten”- dels pobles que ja no hi són.

Tot plegat només té un únic antídot: la presència catalana innegociable, incòmoda si cal. Perquè quan una llengua només existeix si no molesta, ja no és una llengua viva: és un record.

_______________________ 

P.S. Cal també deixar clar que el català no es salvarà per ser una llengua “més bonica” (si és que hi ha llengües boniques i lletges) ni perquè els seus parlants siguin “més simpàtics, ambles, cordials o empàtics”. El  nostre principal senyal d’identitat és la llengua mateixa. Sense el català no hi ha nació catalana que es mantingui viva.

Cal que fem, doncs, una distinció fonamental en la reflexió sobre la llengua i la identitat nacional. Es pot ser ciutadà de Catalunya sense assumir com a propis els signes d’identitat catalana. Seran espanyols, francesos, àrabs, amazigs, sud-americans, latinos... que viuran i seran ciutadans d’aquest país, però... continuaran sent espanyols, francesos, àrabs, amazigs, sud-americans, latinos...

Ser ciutadà de Catalunya no és el mateix que ser català.