El passeig poètic de la mà de Joan Brossa ens ha fet coincidir amb el trobador Arnaut Daniel i la seva sextina. És aquest mateix camí, el de la sextina, que fa que avui retrobem a la gran poeta catalana Maria Mercè Marçal.
M.M.Marçal va incloure la seva "Sextina dels sis sentits" en el poemari Terra de Mai. En aquest poema, la poeta fa un ús meravellós de la sinestèsia.
La sinestèsia, anant més enllà de la definició de
diccionari, caldria entendre-la com el resultat d’un univers simbòlic
interrelacionat. El món no es compon de coses o objectes individuals, de formes
separades amb claredat les unes de les altres, sinó que seria un cosmos regit
per una atracció mútua de tot entre si. El que percebem són unitats del tipus
color-so-olor-tacte-gust. Hi ha un lligam, una secreta afinitat entre les coses
que només la imaginació pot desvelar. Només l’esperit ultrasensible podrà
desvetllar aquest lligam simbòlic.
Sextina dels sis sentits recull l’exploració del cos de
l’amant, el joc i el rejoc de tots els sentits, el desig i el plaer, el
coneixement d’aquest microcosmos independent. Marçal fa servir el llenguatge
per expressar el que és indicible mitjançant la sinestèsia, que és resultat de
la percepció dilatada d’un cos de dona, d’un cos lesbià. La poeta construeix un
nou cos lèsbic en el qual es veu reflectida i que li permet assumir una
identitat plena.
En aquest poema fa servir la sinestèsia en el seu màxima exponent, relacionada amb tots els sentits que es conjuguen per resumir la imatge del cos de l’estimada. Estableix una relació eròtica completa tot desenvolupant al màxim el conjunt dels distints sentits corporals. La cohesió entre tots ells en crea un de nou, el sisè sentit, que li permet al jo líric aferrar-se al cos de l’amant, perquè és en ella que es reflecteix la seva pròpia identitat.
El títol és un joc de paraules, ja que Mai és també el nom de l’amant de Maria-Mercè Marçal.
Observeu de nou les paraules de la primera estrofa, poma, geniva, molsa, carboncle, mirada i sentit, i com Marçal les combina per elaborar la seva sextina. :
Diré besllums de l’olor de la poma, (A)
la trena dels colors a la geniva, (B)
el deliri dels dits llepant la molsa, (C)
la música dels ulls, com un carboncle, (D)
el cor del sexe, obert a la mirada: (E)
tu, que ets avui el meu sisè sentit. (F)
Tots els sentits avui tenen sentit (F)
en tu i en mi i en la pell de la poma, (A)
que encetem amb saliva a la mirada, (E)
que falirem amb orelles i geniva. (B)
Àvid d’avencs, l’amor és un carboncle (D)
vibrant sota els dits tebis de la molsa. (C)
Daus de mirall multipliquen la molsa (C)
al jardí extrem on res no va en sentit (F)
contrari, i in amb força de carboncle (D)
trimfa la veu vella de la poma, (A)
i la serp del desig, a la geniva, (B)
exalta els ulls, l’olfacte i la mirada. (E)
Tempto, amb la serp, els calls de la mirada (E)
i enlairo les banderes de la molsa. (C)
Reptant, pel nus dels vents i la geniva, (B)
dins de tu trobo i sento el meu sentit. (F)
Tot astre roda a l’encalç de la poma (A)
que pren l’atzar amb flama de carboncle. (D)
Carboncle als cims, i, al fons del pou, carboncle, (D)
quan véns, amb dents i llengua a la mirada, (E)
i culls tot el plaer, com una poma (A)
assaonada. Sents? Sobre la molsa (C)
la mort sols és un nom sense sentit (F)
quan m’escoltes l’olor amb la geniva. (B)
I la nit se’ns desferma a la geniva, (B)
als ulls, al sexe, amb creixent de carboncle. (D)
Els llavis toquen besos de mirada (E)
que es fon i, ardent, l’orella no ha sentit (F)
res que no sigui verd sabor de molsa (C)
i palpa el goig que batega a la poma… (A)
Quan dic la poma
ullpresa a la geniva, (A) (B)
tacte de molsa i
flaire de carboncle, (C) (D)
amb la mirada
xuclo el teu sentit. (E) (F)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada