divendres, 2 d’abril de 2021

Temps era temps... Jo també he anat a "matar jueus"

  

Una dona ven carraus i matraques per "matar jueus" a la porta d'una església, 
el 18 d'abril de 1935. Carlos Pérez de Rozas (AFB)

Temps era temps, cantava en Serrat. ”Temps d’Una, Grande i Libre...” L’arribada de la Setmana Santa em porta al “temps era temps”. Anys 50 del segle passat. Quan el fred era molt més fred que ara (o a mi, en la distància, així m’ho sembla). En Serrat ens deia que era temps de “panellets i penellons”. Dels panellets no en tinc cap record, millor dit, els records que en tinc són més recents, no pas dels anys 50. En canvi els penellons sí que els tinc ben gravats: Una picor immensa als dits i a les orelles.

Els anys 50 em recorden la meva mare intentant que em posés un “verdugo” (una mena de gorra de llana) que jo em treia en arribar a la cantonada. Eren temps d’escoltar els contes de “Tambor”, un programa infantil (en castellà, naturalment) que va començar el 1955.

Temps de “Yo soy el zorro, zorro, zorrito, para mayores i pequeñitos...”. També de “Yo soy aquel negrito del África tropical...”; de les cataplasmes de farina de llinosa, de les fregues d’Aspaime. El meu pare, arribant de bon matí, tornant un moment a casa, després de la primera feina del dia i abans que jo marxés a l'escola, (el meu pare es llevava a les 4 de la matinada per poder fer unes hores a la Rambla de les Flors, carregant paneres, abans de començar la seva feina de comptable) i feia que m’escalfés les mans als fogons de la cuina; o com em posava papers de diari que m’embolicaven els peus i alleugeraven la sensació gèlida del fred. Temps en què la meva mare em passava la planxa pel llit perquè no el trobés gelat com una mortalla. Les ampolles d’aigua calenta... Temps d’infantesa.

I també era el temps de “matar jueus” per Setmana Santa. Sí... no us escandalitzeu els més joves o els que mai no n’hàgiu sentit parlar. Jo també vaig anar a “matar jueus”.

Els anys 50, des de les deu del matí de Dijous Sant fins a la mateixa hora de Dissabte Sant no es podia treballar, ni cantar, ni ballar, ni practicar esports, ni fer música... Fins i tot ( i no sé si encara ara mateix) les mateixes campanes de les esglésies emmudien en un absolut silenci en record a la passió i mort de Jesucrist.

Només es permetien els sons produïts pels xerracs, carraus, matraques, olles, tambors... per “matar jueus”. Aquest estrèpit es produïa en algun dels rituals religiosos de la setmana, com era l’Ofici de Tenebres. Diuen que l’estrèpit volia evocar el record del terratrèmol que va seguir la mort de Crist.  

El periodista Josep Maria Huertas Claveria recollia aquesta tradició en el seu llibre “Mites i gent de Barcelona”: "Els vailets s'esbravaven pels carrers, però també a l'atri dels temples. Bellugaven xerracs i maces amb ganes de gatzara. No hi havia maldat en la seva actitud, tot i que la frase 'anem a matar jueus' era prou colpidora".

Evidentment, no hi havia cap mena de maldat en nens d’entre 4 i 10 anys, potser menys. Nosaltres anàvem a això, a fer soroll en uns dies en què qualsevol altra expressió sonora estava prohibida.

Josep Pla, en el seu “Quadern gris”, 17 d’abril de 1919, escrivia: 

He tingut curiositat de veure en quin estat es troba això que en diem ací «matar els jueus». En tal dia com avui, a l’època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l’església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d’estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per a picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també una joguina feta amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l’església es produïa un xivarri enorme, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus.

Tots sabem, però, que la majoria de tradicions cristianes són hereves d’antigues tradicions, algunes de milers d’anys enrere. Així mateix, és sabut que “en altres cultures no cristianes, les matraques i d'altres instruments rudimentaris de fusta es percuteixen rítmicament amb la intenció d'espantar els mals esperits.” El cristianisme hauria adaptat aquesta creença i hauria posat nom als mals esperits, els jueus, a qui culpaven d'haver permès la mort del seu rei a la creu.

Temps era temps...

Cap comentari :

Publica un comentari