El maig de 2018, al diàri ARA, Francesc Canosa escrivia un article sobre Eugeni
Xammar i, entre, altres coses, deia:
Eugeni Xammar és fill del somni català. Un
jove saltataulells de cabellera lleonina agafa l’ascensor social, nacional, i
arriba a ser un “superperiodista” llegendari, mític, que vola amb una gavardina
planetària. El noi alt, prim, pengim-penjam, afuat, que es fa a si mateix: a
les biblioteques, les xarxes socials de la curiositat, les lectures robades a
la son... Xammar és tradició i innovació: autogestió, autosuficiència,
autodeterminació. Només ens tenim a nosaltres. I explica el saber fer català al
món.
El gener de 2020 li dedicàvem un programa a LA CLAU de la nostra història: “Eugeni Xammar, el periodista que ens va explicar el món" (El podeu recuperar aquí)
Ara, estic llegint el llibre “Seixanta anys d’anar pel món” que recull les
converses que Josep Badia i Moret va
tenir amb el periodista. Un testimoni humà i històric excepcional. Hi trobaríem
molts punts per reflexionar i per comentar. Al capítol IV, que recull el
període entre 1930 i 1940, hi ha el fragment que us reprodueixo tot seguit...
per a la reflexió. Diu Xammar:
Dels meus contactes amb Irlanda i amb
irlandesos durant la Primera Guerra Mundial n’havia quedat indeleblement
impresa al meu cervell una fórmula sentida mil vegades: “La dificultat d’Anglaterra
és l’oportunitat d’Irlanda”. La Primera Guerra Mundial, gran dificultat per a
Anglaterra, fou l’oportunitat que Irlanda va aprofitar per conquerir primer l’autonomia
i tot seguit la independència.
Xammar continua dient que, en la seva
opinió, la recent proclamada República entrava en un llarg període de
dificultats que anirien sent més grans amb els dies, els mesos i els anys.
Llavors es preguntava:
Les dificultats d’Espanya serien l’oportunitat
de Catalunya? Ho podien ésser, sense cap mena de dubte, però a condició que els
catalans en tinguéssim consciència. Altrament, les dificultats d’Espanya serien
per a Catalunya unes dificultats encara molt més grosses. [...] creure que a
Espanya la República era un règim viable, pensar que Espanya donaria de bon
grat, sense recança i sense protesta, un Estatut d’Autonomia a Catalunya,
era senzillament beure a galet. La feina
dels catalans havia d’ésser, doncs, la de preparar les coses per a poder
aprofitar les dificultats d’Espanya i convertir-les en oportunitats per a
Catalunya. [...] calia reconèixer que preparats per a aquesta feina els
catalans no ho estaven gaire. Més ben dit, no ho estaven gens. [...] Les cabres
pels seus pecats porten els genolls pelats.
De vegades, la història
sembla repetir-se. Sabrem aprofitar aquesta vegada les enormes dificultats que
està patint l’Estat espanyol?
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada