Els “fans” del llenguatge
inclusiu ens diuen que serveix per a visualitzar les dones i que des del llenguatge
podem programar-nos o desprogramar-nos. Si canviem la manera d’expressar-nos,
afirmen, podrem canviar conductes.
En aquest sentit, si
realment canviant la llengua poguéssim canviar el món, perquè perdem el temps
únicament amb les dones?, ens diu Carme Junyent. “Modifiqueu el sistema de
possessius, s'acaba la propietat privada i ja tenim la revolució feta. Per què
hem de perdre el temps amb el gènere? Anem per la possessió que és molt més
transcendent i fonamental.” [1]
Caldria que ens
preguntéssim, doncs, si la modificació d’un aspecte gramatical té realment
incidència en els comportaments i les actituds. Anem a pams... Moreno
Cabrera escriu:[2]
[...]
la gramática no puede tener actitudes sexistas porque en sí misma no hace nada,
sino que quienes llevan a cabo actuaciones lingüísticas pueden hacer un uso
sexista de la lengua amén de que dichas actuaciones pueden tener algún reflejo
más o menos superficial o profundo en la gramática de la lengua.
El fet del gènere gramatical
influeix en el fet que una societat sigui més o menys masclista?
Tots estaríem d’acord a dir
que el masclisme i les actituds masclistes són un fet universal. No hi ha
societats en què el masclisme hagi desaparegut de la faç de la terra. L’anglès
és una llengua que només té el gènere neutre. No hi ha masculí ni femení. No hi
ha masclisme als països que tenen l’anglès com a llengua pròpia? La dona és tan
visible com l’home en aquests països? No hi ha discriminació per raó de sexe?
Segons Carme Junyent, en el
món hi ha tres llengües que tenen el femení com a genèric. Sabem, també, que no
arriben ni al 15% les llengües del món que tenen gènere gramatical (masculí,
femení, neutre). La gran majoria de llengües del món, des del basc fins al
japonès, no tenen gènere.
Les preguntes són: Els països
que tenen el femení com a genèric, han desterrat el masclisme de la seva
societat? Les actituds masclistes només imperen en un 15% dels països del món?
Hi ha un 85% de societats on el masclisme ha desaparegut o s’ha reduït a la
mínima expressió?
En el llibre anteriorment
citat, “Les llengües de l’Anaconda”, de David Valls[3], hi trobarem un munt
d’exemples interessants i (per a nosaltres) curiosos de les diferents llengües
del món. Valls ens parla del dyrbal, una llengua aborigen d’Austràlia que té
quatre gèneres (incloent-n’hi un referit només a plantes comestibles. El resum
dels quatre gèneres seria aquest:
1. Bayi, humans masculins, no humans animats
2. Balan, humans femenins, foc, líquids
bevibles, lluita
3. Balam, plantes comestibles
4.
Bala,
gènere on hi ha la resta (el cos, noms de llocs, carn, peix, etc.)
La llengua manambu, de la Papua Nova Guinea independent, “als noms que fan referència a objectes llargs se’ls assigna el masculí, mentre que als objectes petits se’ls assigna el femení. Això no deixa de ser, un cop més, una classificació molt arbitrària i culturalment motivada, ja que quina mida és groso petit per determinar el gènere d’una paraula? A més, també tenen el gèner masculí els noms que denoten objectes llargs, i són femenins els noms que dneoten objectes rodons. I ja sé què estarue pensant aquells que encara confoneu el gènere amb sexe, però tot plegat no deixen de ser apreciacions arbitràries i culturals un cop més, perquè n la llengua mianmin, també de Papua Nova Guinea, tot i que llargària s’associa al gènere masculí i els objectes arrodonits al gènere femení, com en manambu, els objectes grans tenen gènere femení i els petits masculí, juts al contrari que en manambu.”[4]
A tall de conclusió...
Deixeu tranquil·la llengua
que prou problemes té. No s’inventeu nous prejudicis sobre les diferents i
diverses formes de comunicar-nos que tenim els humans. No feu com Carles V que
diea que l’espanyol serveix per parlar amb Déu, l’italià amb les dones, el
francès amb els soldats i l’alemany amb el cavall. No feu com Bertrand Barère
de Vieuzac, que va inspirar un informe a favor de la imposició del francès a la
França postrevolucionària (“El federalisme i la superstició parlen baix bretó;
l’emigració i l’odi a la República parlen alemany; la contrarevolució parla
italià, i el fanatisme parla basc”). No feu com en Vargas Llosa que parlava de
la “intel·ligència del francès i del “bronco vigor de la llengua castellana”.[5]
Si us plau (o sisplau, si ho preferiu)... Deixeu les llengües, deixeu el català, en pau.
[1] https://www.ccma.cat/tv3/el-llenguado/fins-a-quin-punt-i-de-quina-manera-el-feminisme-ha-transformat-el-llenguatge/noticia/2994871/
[2] https://ojs.uv.es/index.php/caplletra/article/view/4466/4213
[3] Valls,
David. “Les llengües de l’Anaconda”. Viena Edicions 2018
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada