dilluns, 9 d’agost de 2021

Blaugrana al vent... (A reveure, Messi!)

 
Blaugrana al vent...

L’adéu de Messi ha estat vist a les xarxes, com ja és habitual, amb comentaris de tot tipus. Alguns atacant al jugador... i a tothom. Altres menyspreant amb sarcasme comentaris que expressaven tristesa, nostàlgia i agraïment.

Personalment, l’adéu de Messi (espero que sigui un a reveure) m’ha fet reviure moltes coses que intento transmetre en aquestes ratlles. Només he transcrit un reguitzell de pensaments que no tenen la pretensió d’aconseguir que ningú canviï d’opinió. De fet, no crec que ni ho arribin a entendre. Començo...

Els carrers de les rodalies semblen petits rials que condueixen la gent, cada vegada més nombrosa, cap a la riera principal que, plena a vessar, desemboca al camp,

Quantes vegades haurem fet el mateix camí? Impossible de calcular. Quantes vegades hem iniciat el camí de tornada contents i feliços? Quantes eufòrics? Tristos? Quantes rondinant? Quantes indignats? Quantes vegades el retorns ha esdevinguts “la senda de los elefantes”? Quants anys suportant els “nens” de la facultat de Farmàcia? Quants dilluns (a la feina) d’aguantar, de callar, de mossegar-se la llengua?

Quantes vegades hem pronunciat la paraula BARÇA?

Un club de futbol? Un sentiment? Per què és tan difícil explicar què és, per a molts de nosaltres, el Barça?

El Barça pertany al món dels sentiments. És possible explicar un sentiment a algú que no el senti, que no l’experimenti? Impossible. El món dels sentiments particulars, dels sentiments viscuts interiorment no és exportable, no es pot analitzar in esquematitzar. En el fons,  és molt simple: se sent o no se sent.

He viscut els temps de  “Sadurní, Torres, Gallego, Eladio”. Els finals dels “Fusté, Rifé, Pereda, Mendonça”; dels “Zabalza, Zaldúa, Zaballa; dels inicis i finals d’en “Charly, del Pujol...”.

La copa abonyegada, feta servir com a escut contra les ampolles que llençaven els enemics d’ahir, d’avui i de sempre... i ja llavors tampoc no era només futbol.

He viscut Basilea. Molt més que un partit de futbol. Molt més que la final d’una Recopa. Els temps dels “Artola, Zuviria, Migueli, Costas, De la Cruz...” el darrer partit d’en Neeskens. Els temps dels “Sánchez, Asensi, Krankl, Carrasco, Reixach...”

Sis de novembre de 1991. El Barça juga a Kaiserlautern, Alemanya. Està perdent i eliminat de la Copa d’Europa. Miracle! El gol de Bakero! Són els temps del Dream Team. El primer equip de somni: “Zubizarreta, Nando, Ferrer, Koeman, Jaun Carlos, Kakero, Goiko, Julio Salinas, Stoixkov, Laudrup. Guardiola, Eusebio...”

20 de maig de 1992. La xifra màgica. Estadi de Wembley. Pròrroga. El gol de Koeman... La gent surt als balcons i finestres i ens buscàvem per cridar. “Ara sí. Ara sí”. Allò no era només futbol. Tants anys! Tant esperar! Al cap et ve tanta gent!  Els que ja no hi eren. Antics partits i vells jugadors. Tantes tardes de futbol. La gent del Gol Nord, el “Tejada”, el “Villaverde”... la final de Sevilla...

Les lligues de Tenerife i de La Corunya. Les lligues guanyades en l’últim sospir. Abraçades que voldríem poder fer arribar a tantes persones que ja no hi eren i que tota la seva vida havien estat esperant viure moments com aquells.

Els anys del Rijkaard, del Ronaldinho. Del Guardiola i del Tito Vilanova. De l’Iniesta i del Xavi. Del Piquer. De l’Alves, De l’Etoo. Les lligues, les Champions.Tants anys. Tants partits, Tants jugadors. Tantes decepcions. Tantes alegries.

I tot ha anat passant. Han passat en “Pujolet”  i en Marti Filosia. Ha passat el “nen gran” del Benítez. La lesió del Bustillo. Ha passat en Zaballa (el meu primer ídol) mort ja fa temps als 69 anys. Una noteta de quatre ratlles  perduda en un racó del diari.

Han passat en Müller, en Cruyff jugador i en Cruyff entrenador. En Neeskens, en Sotil, en “Simonet”, en Krankl.

Han passat les primeres eleccions amb l’Ariño. L’ampliació de l’Estadi. El segrest d’en Quini. Han passat en Guruceta i en Brito, En Schuster i en Maradona.

Han passat el gol d’en Marcos al Madrid i la botifarra del Schuster. En Buckingham, en Venables, en Menotti. L’Archibald, el Lineker... Ha passat “l’Urruti, t’estimo” i ha passat Wembley.

Han passat el Núñez i el motí d’Hesperia.  El Dream Team.. El Txiqui, en Guardiola i el Bakero. Ha passat el Koeman jugador. I també han passat Stoítxkov, Laudrup, Iniesta, Xavi... Han passat les lligues, les Champions i les Pilotes d’Or.

Han passat ,afortunadament, el “Sandrusco” i el “Floreta”.

I ara també ha passat el Messi. El millor jugador del món. El millor amb diferència dels que jo he vist (Cruyff, Maradona...).

Han passat les finals perdudes i també han passat les guanyades. Els dies tristos i els d’eufòria.

I el Barça continua. 122 anys d’història.

I molta gent encara no ho pot entendre, ni ho entendrà mai, perquè un sentiment és molt difícil d’explicar i, sobretot, de comprendre. 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada