Una falsa "pau lingüística". Immersió o doble línia? (1 de 3)

 

Mentre esperem que el Tribunal Constitucional declari la llei i el decret del català com a inconstitucional i, per tant, torni a permetre l’execució de la sentència del TSJC  sobre el percentatge del 25% a les aules, seria bo que reflexionéssim profundament cap on ens porta, d’una banda, aquesta situació jurídica i, de l’altra, la crua realitat sociolingüística que estem vivint.

Darrerament s’han publicat tres articles dels quals intento fer-vos un resum i una conclusió.

Primer article: “La solitud de la professora de català”, de Mireia Estrada, ens situa en un context que es viu i es pateix en mots dels instituts del nostre país, sobretot a ciutats com Barcelona, Tarragona, Sabadell o Terrassa i les respectives regions metropolitanes del Barcelonès, el Tarragonès i el Vallès. Zones del país on la llengua de les famílies és molt majoritàriament el castellà, molt superior a les que tenen el català o altres llengües com a pròpies

En aquestes escoles i instituts, tal com diu l’article: “Per a molts alumnes, l’únic espai on senten el català és l’institut. Així i tot, la realitat és que hi ha algunes matèries que, per comoditat del professorat, es fan directament en castellà, que la llengua d’intercanvi alumnat-professorat és en molts casos el castellà.”

Aquesta situació condueix a menystenir la llengua catalana, a considerar-la prescindible, a no entendre perquè cal fer servir el català per fer altres assignatures si “no serveix per a res”. El professor de català els acaba regalant el títol (el nivell C1) que els permetrà accedir, entre altres, al cos funcionarial català, valencià o balear tot exhibint un nivell que en realitat no tenen.

La professora mateixa acaba confessant el seu astorament en comprovar com els seus fills adolescents renuncien al català en les seves relacions socials, simplement “perquè no mola”.