El català i la nació no poden esperar

La defensa de la llengua, de la cultura i de la identitat és una urgència nacional. El Pacte Nacional per la Llengua (PNL) no és la solució definitiva de res, i té les seves mancances, però sí que és un pas endavant i necessari.

Soc independentista. I ho soc perquè soc nacionalista català. I això vol dir que la meva llengua, la meva cultura i la meva identitat són irrenunciables. N'he estat sempre, d'independentista (si més no des de fa 50 anys). N'he estat fins i tot quan alguns independentistes ens parlaven de “l’independentisme social” o ens deien que “el nostre independentisme no és identitari”. És per aquest motiu que celebro qualsevol pas endavant que es faci per protegir i enfortir el català, com ara n’estic segur que és el PNL. No és la solució definitiva —ni en cap cas ho pretén ser—, però, en el context actual, és una passa imprescindible. Calen responsabilitats i implicació, no excuses ni arguments de pa sucat amb oli.

Vivim temps difícils. El català retrocedeix en l’ús social, entre el jovent, en àmbits clau com l’escola, el món laboral, els mitjans de comunicació. Mentre esperem una república que no arriba, correm el risc de perdre allò que li hauria de donar sentit: una nació viva, amb una llengua pròpia que es parli, es visqui i es transmeti. La independència és una eina, no una finalitat. I si mentre esperem l’eina perdem el que volem protegir, haurem fracassat.

En aquest escenari, la falta de consens en la signatura del PNL ha generat crítiques previsibles, especialment des de sectors que prefereixen mantenir una mena de puresa ideològica en comptes de prendre responsabilitats i baixar a l’arena a lluitar contra el que ens aparegui per la rampa del circ romà. Les crítiques sobre entitats com Òmnium, Plataforma per la Llengua o la CAL (Coordinadora d’Associacions per la llengua) que han signat el PNL són, a més d’injustes, irracionals perquè surten més de l’estómac que no pas del cervell. Pel que fa als partits polítics parlamentaris, la CUP i Junts poden optar per no implicar-s’hi obeint (com sempre fan tots els partits sense excepció) els seus interessos partidistes, però han de saber que la llengua no espera. Les entitats que hem signat hem prioritzat la llengua, tot i que el resultat no sigui perfecte. Això sincerament penso que exigeix reconeixement, si voleu amb els seus peròs, en cap cas retrets.

El principal artífex (no pas l'únic) del PNL és l’actual Conseller de Política Lingüística Francesc Xavier Vila. Des del 2021, amb el govern d’ERC i ell com a Secretari de Política Lingüistica que ha estat treballant per fer-lo realitat. Quan va fer-se càrrec de la Conselleria algú va dir que havia pactat amb el diable. Doncs, si, probablement va pactar amb el diable perquè cal fer-ho si és necessari i si això significa avançar en la normalització de la llengua catalana. Signar aquest pacte no vol dir "alinear-se amb Illa", "blanquejar el govern del 155" sinó entendre que, si volem blindar espais, no només de protecció, sinó, i en paraules de Màrius Serra de “català a l’atac” cal, de vegades pactar amb qui sigui, inclòs amb el diable. Òmnium, Plataforma i la CAL hem fet el que estem fent des de de fa dècades:  treballar pel català, per estendre’n el coneixement i, sobretot, l’ús; per lluitar contra la discriminació lingüística que patim dia rere dia. Ho hem fet en contextos extremadament adversos i ho continuarem fent ara i fins aconseguir el nostre objectiu.

Aquest país funcionarà millor quan tothom es convenci que cadascú ha de fer el que sap fer. Si ara hi ha voluntat de treballar, ni que sigui mínimament, per la llengua —des del govern, des de les entitats o des de l’oposició—, benvinguda sigui. I la veritat, no m’importa gens ni mica si això beneficia políticament el president Illa o el PSC. El català no pot ser ostatge de càlculs partidistes. El que importa és el resultat que en puguem obtenir i que espero que sigui  més català a l’escola, a la feina, al carrer... arreu.

La defensa de la llengua és responsabilitat de tothom, no només dels independentistes. Si volem una nació lliure, primer hem d’assegurar que sobrevisqui com a tal. És hora de sumar esforços i comprometre’ns amb la defensa i promoció del català. Només així en podrem garantir la continuïtat per a les generacions futures. No deixem passar aquesta oportunitat.